
Sempre he pensat que som la suma de les nostres decisions, i que sent més o menys encertades, totes elles ens fan créixer com a persones.
Fa molts anys vaig decidir que havia arribat el moment de deixar l’equip directiu, i amb eixa decisió vaig posar una fi irreversible a la possibilitat de tornar a formar part d’ell. O almenys, això pensava jo.
Hui tire la vista arrere, amb la meua suma personal feta i revisada. I eixa suma que va tancar la porta a tornar al despatx perquè veia a la perfecció la certesa d’aquell clàssic refrany que afirma que les segones parts mai van ser bones, sense tindre molt clara la raó, es troba oberta de bat a bat. El pas del temps i l’aprenentatge fan la seua màgia i resulta que, el que semblava terrible no és tan dolent i el que semblava meravellós tampoc és la panacea universal. És una qüestió d’actitud, de viure i aprendre.
Hui em presente a tots els membres de la comunitat escolar com a Directora del meu col·le, el que porta sent la meua segona casa durant tants anys. I encara que la paraula que definix el càrrec siga la que és, crec que mai deixaré de sentir-me com la mestra vocacional que un dia va arribar al col·le que hui és la seua casa.
Vull agrair a Pepe, María Luisa i Daniel tot el que vaig aprendre formant part de l’equip amb ells com a directors. A Esther i a Eva, el meu actual equip, per eixa connexió invisible que sempre ens ha unit i que ens complementa, i a tot el claustre, José Antonio i les famílies que m’heu fet arribar les vostres mostres de carinyo fins al punt d’aclaparar-me.
Hui comença eixa segona part que ningú sap quant durarà, o el fàcil o difícil que serà, amb sentiments oposats que van des de la incertesa a la il·lusió, però amb la certesa que el col·le és la suma de les decisions de tots els que formem part d’ell i el sentim com la nostra llar.
