ROSER, ESCURIET MARCO

Al dia a dia que compartim infants i adults hi ha nombroses oportunitats d’aprofundir en la identitat de les persones, allò que ens fa únics i irrepetibles. És fonamental que des dels primers anys els xiquets i les xiquetes conformen una percepció positiva envers ells mateixos i els seus iguals. Per eixe motiu ens proposem, tot el temps que passen a l’escola, que les qualitats de tots i totes estiguen presents en les converses compartides. Tota persona ha de ser conscient com és de valuosa per poder-li demanar que faça qualsevol tipus d’esforç. De la mateixa forma que no podem demanar als infants que respecten determinants límits a l’hora d’estar en qualsevol situació que ho requerix, si no hi ha moments de gaudi i de desenvolupar la pròpia iniciativa, tampoc podem demanar-los que respecten la identitat de l’altre si la seua identitat no es respectada i valorada.

El currículum d’Infantil especifica en l’àrea de creixement en harmonia la prioritat dels processos d’autonomia i identitat individual i social de les criatures per al seu desenvolupament integral.

Complir anys en aquest moment és una fita molt rellevant perquè uns mesos poden marcar la diferència entre parlar o no parlar encara, saber fer més coses sols o necessitar ajudes, saber gestionar les seues emocions, els seus interessos, els temps quotidians per aconseguir objectius personals, o dependre d’altres persones… El 80% del desenvolupament cerebral es produeix abans dels 3 anys, per tant, els aprenentatges que s’estan produint en aquests moments són absolutament determinants en la vida de les persones, i condicionen en gran mesura la forma d’afrontar els reptes cognitius i les relacions interpersonals.

El procés d’adquisició del llenguatge comença per la funció d’anomenar el món i comunicar-se per satisfer necessitats pròpies, i va ampliant-se a les funcions simbòliques al llarg de d’etapa. Les emocions i els atributs personals s’anomenen amb paraules que representen conceptes complexes, que no podem vore, perquè són idees. La representació de les idees són els pensaments: per a pensar i comprendre necessitem paraules, i per adquirir conceptes i paraules necessitem experiències que proporcionen un context on situar-les. Els adults identifiquem atributs com amabilitat, esforç, paciència, empatia, responsabilitat, generositat,valentia, simpatia, tendresa… però els infants els han d’aprendre.

Els aniversaris dels infants són oportunitats per reforçar qui som:

El context per situar-nos en les converses d’aniversaris ens el proporciona cada família, escollint qualitats que representen l’essència dels seus fillets: llegim junts el que ens conten les famílies en xicotetes documentacions personals, i compartim o ampliem eixes característiques amb les nostres experiències i percepcions. Què significa ser curiós-sa, sabut-da, carinyós-sa, valent-ta…? Posem exemples que ens ajuden a comprendre les paraules, i en triem unes poques per escriure-les i deixar-ne constància d’allò positiu que fa especial a cada criatura.

“La forma en ‘cómo’ aprendemos, influye en la visión del mundo y en la relación con el entorno“

-David Bueno-

Per als qui ens dediquem a l’educació, iniciar un curs implica reptes importants. Comencem projectant l’espai de vida que compartirem, segons el que pensem que necessitaran els nostres alumnes per sentir-se tan a gust com a casa, perquè l’escola ha de ser la segona llar, en molts aspectes. Després abordem les infraestructures, les condicions, els programes, el marc de referència institucional.

Però les qüestions importants comencen quan anem descobrint als nostres xiquets i xiquetes, a mirar-los i remirar-los per pensar en allò que cal fer: permetre lluir tot el seu potencial, ajudar-los a véncer pors o circumstàncies que ho dificulten, determinar quines línies roges no es poden traspassar, quines oportunitats i quins límits necessiten per construir-se bé com a persones individuals i socials…

“És més difícil educar que ensenyar. Per ensenyar, cal saber. Per educar, cal ser”

Cada criatura és única, irrepetible, valuosíssima. Cada persona té una forma d’estar al món, determinada en part pel seu bagatge biològic i en part pel seu context de referència. Uns infants es comporten de forma decidida, atrevida. Altres observen, s’ho pensen molt abans d’actuar. Alguns demanen l’adult per iniciar jocs o interaccions. Altres s’estimen més anar pel seu compte. Algunes propostes capten l’atenció dels infants per llargues estones i d’altres se’n cansen en pocs minuts. Per a alguns, les pautes temporals o els límits establerts al quotidià són elements de seguretat i confiança, per a altres, son un fastidi…

Aquesta és una tasca inicial d’orfebreria, perquè les mestres hem d’estar a totes, i anar encaixant les peces perquè tot funcione, doncs cada infant té la seua identitat, però la pròpia identitat no tindria sentit sino és formant part d’un grup: soc el que reflex en la mirada de l’altre.

Per això és important anar poc a poc, per això és important no confondre el significat de posar en valor, d’estimar a cada persona, amb la necessitat de posar límits.

Per això són rellevants les paraules, les mirades i les accions dels adults que acompanyem a casa i a l’escola.

Una persona va compartir amb nosaltres aquesta reflexió:

“Comença fent allò necessari, després allò possible, i de sobte et trobaràs fent allò impossible”

No hi ha res que passe desapercebut a la mirada atenta dels xiquets i les xiquetes, així que obrim els ulls i la ment per començar fent allò necessari.

“Para los niños el arte es una forma de aprender y no algo que haya que aprender”

-Lowenfield y Brittain-

Hui hem compartit al CRA una experiència d’art intensa, gratificant i reveladora, per als infants i també per als adults que els acompanyem. Els xiquets i xiquetes han acollit a Yuni amb molta estima, tot i que fa un mes just de la visita anterior, perquè de ben segur els va deixar un record bonic. Sabien que ho anàvem a passar bé, com saben reconèixer a aquells que parlen el seu idioma, que és el joc, perquè conserven intacta la capacitat de meravellar-se de quasi tot, de reinventar-se a cada pas i de viure en present continu, com elles ho fan.

El temps de conversa inicial ens ha situat en el format dels llibres: escriptors, il.lustradors i editors. Hem vist diferents il·lustracions de llibres i hem observat que els estils de cadascú són diferents, perquè cada autor decideix com vol representar els personatges i els escenaris de les històries. Així que la proposta consisteix en inventar personatges i decorats per confegir moltes històries que acaben sent una que ens representa a tots i totes.

“Los niños no necesitan ser habilidosos para ser creativos, pero en cualquier forma de creación hay grados de libertad emocional: libertad para explorar y experimentar y libertad para implicarse. Esto es tan cierto en el uso del tema como en el uso de los materiales artísticos”

-Lowenfield y Brittain-

Recuperem els punts que vàrem crear en la sessió anterior i els tallem. D’eixes formes irregulars resultants, en triem una i juguem a complementar-la amb línies o detalls amb temàtica d’animals imaginaris. Aquesta primera seqüència d’animals inventats s’amplia amb un altra seqüència que creàrem utilitzant dos figures i posant-li detalls amb cinta de paper. Al nostre recull de bestiari podem apreciar com expressen la seua identitat. Els resultats son diversos i preciosos. Els adults podem sentir com creix la confiança del grup, perquè junts tot és més fàcil, perquè no hi ha judici, ni destressa millor que altra. Podem apreciar que hem creat bellesa sense esforç, de bona gana, jugant.

Ara podem mamprendre el repte dels decorats. Utilitzarem com a suport tríptics grans de cartró on posarem més punts esgarrats per generar retalls que transformarem en el bosc de les nostres històries personals, com més ens agrade, i on podem afegir detalls utilitzant cinta, plastilina arrossegada, ceres o llapisseres, i així ampliem possibilitats del collage, li donem textures, color, moviment… Treballen concentrats, raonen què és el que sembla aquesta figura o aquella. Parlen de dinosaures, de volcans, de coves… Alguns infants són breus i contundents en les seues creacions, altres no poden parar d’afegir elements, uns boscos estan organitzats, altres són caòtics… Podem captar que posen tot el que tenen dins, que s’atreveixen a fer coses noves.

Els tríptics alineats formen un escenari impressionant que admirem amb satisfacció d’un treball ben fet. I ara tornem als personatges del conte, i anem a contar-lo entre tots, en grups de tres, passejant-nos pel bosc i encadenant una narració inventada, que de vegades cobra un sentit extraordinari i altres és una prova de foc per vèncer la por escènica i formar part d’una obra, tot i que siga de puntetes, una mica desapercebuts.

Són tantes i tantes les coses que podem aprendre quan ens situem en segon plànol, donant-los únicament una excusa i algun fil per estirar les idees…!

“Esta contemplación y observación del propio trabajo y las propias ideas es un primer paso en la comunicación de pensamientos o ideas a los demás… El dibujo pude convertirse en una proyección del yo hacia el mundo de la realidad a medida que empieza a incorporar a otros en la observación del asunto. Esta sensación de conciencia social es el comienzo de una comprensión de un mundo más extenso del cual el niño forma parte”

(El desarrollo de la capacidad intelectual y creativa)

-Lowenfield y Brittain-

Tota forma d’expressió gràfica comença amb el punt.

Una línia és el resultat d’ un punt que es mou d’un lloc a un altre. i aquest és el principi de l’expressió gràfico-pictòrica.

Yuni ens convida a pensar què és un punt, a parlar de tots els punts que coneixem o imaginem, i així comença una història on els xiquets i xiquetes exploren amb el cos i la paraula tot allò que consideren un punt. Totes les idees expressades s’integren, i la història va creixent fins que el nostre cos es converteix en un punt que està viu, que s’agrupa amb altres punts per fer-ne un de més gran, que es desintegra i que es mou per l’espai girant, rodolant…

Activant el cos activem el pensament, i les idees van sent cada vegada més interessants, perquè no es constrinyen a un model ni s’espera un producte. Des d’aquesta llibertat per crear, estem en disposició d’iniciar l’exploració gràfica.

Els materials no estàn col.locats de qualsevol forma, perquè l’estructura determina la qualitat de les interaccions, perquè provoca i convida, perquè els suports no són convencionals, quan la intenció és propiciar un pensament divergent, precisament, poc convencional.

Necessitem la mirada dels artistes, que és, com la dels infants, diferent, diversa, rica en matisos i, sobretot, lliure d’estereotípies.

I ara toca construir històries de punts, cadascú la seua, activant més competències, estirant dels pensaments individuals, perquè som diferents i únics, i tornar a fer-los fluir amb els dels altres:

És així que l’individu i el grup fa art i ciència des de l’experiència.

Un dels privilegis de l’escola rural és que podem compartir els processos vitals dels nostres alumnes incorporant a les famílies en el qüotidià, fer realitat la participació de tota la comunitat en el projecte educatiu del centre. Els pares, mares, iaios o altres persones properes al context afectiu dels xiquets i xiquetes poden aportar experiències i coneixements al conjunt de l’escola, si ténen el desig i el temps per fer-ho.

Altres escoles també ho fan, però, possiblement, des d’ estructures organitzatives més rígides, més constrenyides a espais i temps, menys respectuoses amb els temps dels infants.

La llei educativa i el sentit comú ens indiquen que tot allò que interessa i que estima un infant és una oportunitat per crèixer i aprendre. Tenim una funció ben important, els i les mestres: fer de trànsit entre l’infant, el món que ens envolta i la família. Perquè l’aprenentatge s’ha de vincular a la vida: l’escola ha d’eixir a l’entorn i l’entorn ha d’entrar a l’escola. No pot ser d’altra manera.

Einstein deia que la ciència és experiència, i la resta, tan sols és informació.

En acabar la infància, les persones recordem sensacions, afectes, reptes i guanys. I són aquests ancoratges els que ens defineixen. Aquells coneixements i habilitats que anem adquirint al llarg del temps tindran sentit i valor en la mesura de les experiències que els han acompanyat.

Els darrers dies hem tingut la sort de compartir estones amb pares i mares d’infantil que han vingut a dedicar temps als menuts i mitjans de l’escola. Estem contentes i agraïdes en primer lloc, pel benestar que genera comprovar que tot flueix, que els xiquets i xiquetes saben estar, que els fillets i filletes saben compartir a qui més s’estimen, i que aquestes experiències obrin portes a noves experiències.

El taller de ràdio va ser ben bonic perquè Manolo va adaptar els continguts i les informacions a les possibilitats dels xics i xiques, posant exemples, experiments i jocs per poder captar la transmissió del sò, la codificació de missatges en la distància, les diferents funcions de la ràdio en la vida de les persones… i vàrem poder practicar com fer una retransmissió esportiva i un conte en poad cast. Però, a més, i sobre tot, vàrem captar la passió i la cura per arribar a totes les personetes. Qui no recorda algun professor apassionat que li va fer estimar una assignatura, o, simplement, sentir-se capaç i valorat?

El taller d’herbes aromàtiques també ens ha encantat. Clara venia preparada per contar-nos una història relacionada amb el bosc, el pas de les estacions, els animals i les funcions curatives de les plantes. Segons anava transcorreguent la narració, anaven apareixent elements que posaven en valor els personatges i l’entorn natural: el cant del mussol, la llana de les ovelles, els manollets d’espígol, menta, romer i timó…

Paraules dolces, olors, colors, sabors, sons… una experiència global, acurada. Una actitud de calma que es transmet i embolcalla. Una situació d’aprenentatge significatiu. Acabem agraïnt l’acompanyament a Manolo i a clara,i citant novament a Einstein:

“Mira amb profunditat la Natura, i aleshores ho comprendràs tot millor”

L’activitat que ens han proposat Rosana i Inma ha estat molt encertada: el llenguatge corporal és universal, i resulta adient per dramatitzar idees complexes i fer-les fàcils d’entendre als menuts. Les actrius han mostrat un gran coneixement de la primera infància, entrant poc a poc, condicionant l’espai i preparant l’activitat davant d’ells. Després s’han transformat en cada personatge amb calma, creant expectació, incorporant a l’espectacle totes les accions i aportacions dels xiquets i les xiquetes: açò els ha permés sentir-se protagonistes i participar amb respecte i entusiasme. Al llarg de la performance han anat apareixent les fórmules de cortesia, els hàbits i les emocions que ens fan comportar-nos de forma dolenta, de vegades.

Era una història de ratolins, un dels quals sempre estava enfadat i es comportava de mala manera amb els demés. Han utilitzat peluixos, fent referències, també, a ratolins coneguts de l’imaginari dels infants, mini escenaris, música i barrets. Les actrius han teatralitzat les diferents accions i emocions de cada personatge per contar-nos la història, i han utilitzat els barrets per jugar amb els xiquets i xiquetes a expressar emocions amb el cos i el gest: quan es posaven tots els barrets junts i havien d’expressar totes les emocions a l’hora, els feia molta risa. Per últim, hem ballat i ho hem passat rebé.

Jugar a “fer com si” és una estratègia que connecta fàcilment el pensament i l’acció. Els accessoris ajuden a treure fora la vergonya, doncs poden transformar-se en allò que desitgen, sense perdre la identitat.

I el moviment, necessari per interioritzar pensament i acció. El resultat: BENESTAR I ALEGRIA D’ESTAR JUNTS. PRACTICAR L’AUTO GESTIÓ JUGANT. DIFERENTS LLENGUATGES PER A CRÈIXER. Genial!!

Portem uns dies jugant amb una caixa gran, que fa de caseta. Al infants menuts, i també als grandets, els agraden els jocs de nius. És un joc universal: la caixa que fa de tot el que desitgen que faça.

Posar-se dins d’una caixa té connotacions fortes. És la llar més primigènia, l’úter matern, i també una porta a l’imaginari, a totes les possibilitats. Només deixes entrar a ta casa a qui vols, per això és també un micro espai de socialització, d’intimitat individual i compartida.

Martina i Enzo no tenen ganes d’entrar a classe, quan s’acaba el pati. Encara no ténen dos anys, estan coneguent-se. Han trobat la manera de compartir la caixa, de fer-se amics, perquè el joc simbòlic és el seu llenguatge. Encara que no sàpiguen parlar, s’entenen perfectament.

La caixa té un foradet que els crida l’atenció, parlotegen i posen el ditet de dins a fora. L’adult capta el missatge, i s’inicia un joc d’estirar el ditet que entra i el que ix, que provoca rialles. Aleshores volen esbrinar què més poden fer amb la seua descoberta, i comencen a tirar pedretes i a entrar a buscar-les. Més rialles. Fer i desfer, de forma infinita, perquè el joc no s’acaba fins que la curiositat diu prou, i a un altra cosa interessant.

Els xiquets i les xiquetes menuts viuen el present d’una forma intensa. No s’avorreixen, perquè cada repetició d’allò que connecta amb el seu desig es viu com si fos la primera vegada… quina sort!

“El entusiasmo es el fertilizante del cerebro”

-A. Stern-

Aquestes xicotetes històries quotidianes fan que el dia a dia a l’escola siga fascinant.

És moment de revisar, de recordar, de projectar-nos, d’acomiadar-nos… L’etapa d’Infantil és un període fascinant i transcendental en la vida: acompanyar els primers anys és un privilegi.

Els xiquets i les xiquetes afronten cada dia i cada moment com si fos l’últim, perquè viuen amb intensitat el present, i en eixe ací i ara ens regalen l’oportunitat de mirar-nos als seus ulls, que ho veuen tot i a tots per primera vegada, sense prejudicis, amb tots els sentits, profundament i amb una voluntat clara i una sabuderia innata per llegir entre línies, per buscar respostes jugant de forma infinita.

Tenim tantes coses per aprendre dels infants! Tant de bo fórem capaços de mirar el món com ho fan ells…

“La infància és un territori de possibilitats”

Finalitzar el curs va associat a determinats RITUALS, com ara preparar una festa d’acomiadament i benvinguda a les vacances d’estiu.

Enguany al CRA volem compartir una experiència nova, perquè reflexionem junts sobre el sentit d’allò que fem, i volem arriscar-nos a eixir de la zona de confort que implica la rutina de fer com sempre s’ha fet, perquè la infància es mereix oportunitats a l’altura de les seues capacitats, per posar-se a prova, per explorar límits, per jugar a fer, acompanyats, que no dirigits, encoratjats, que no “domesticats”, i segurs d’ells i dels companys i adults que compartim la vida a l’escola.

Amb els menuts i menudes hem volgut explorar els llenguatges artístics des de les emocions. Hem fet junts un recorregut d’escoltar, mirar i raonar allò que sentim davant diferents propostes musicals i pictòriques. Mai deixa de sorprendre’ns la quantitat de matisos que poden captar aquestes personetes meravelloses, i la naturalitat que mostren per transitar per registres expressius complexes, perquè la vida ho és, i ells es mereixen la versió completa. Educar la sensibilitat hauria de ser prioritari a casa, a l’escola i a totes les institucions que tenim el deure de protegir-los i ajudar-los a ser persones de trellat.

Així que, amb totes les vivències, hem preparat la nostra performance de fi de curs, que va de sentir i expressar-se, de divertir-se i de compartir, de respectar i de ser proactius.

Altre ritual de tancament de curs és el SAFAREIG, perquè té sentit anar-se’n d’un lloc deixant les coses endreçades, com ens agradaria trobar-les en tornar. Per arribar a ser persones responsables, autònomes i compromeses han de participar, a casa i a l’escola, en la presa de decisions, en l’organització, en la gestió de recursos, en la recerca de solucions als entrebancs que anem trobant. Per això escurem les joguinesamb aigua i sabó, sense desperdiciar-ne, eixuguem les coses al sol, organitzem els materials en capses, prenem consciència d’allò que caldrà retirar o afegir segons els alumnes nous que s’incorporaran el proper curs…

És també un ritual de solidaritat i respecte amb l’entorn i amb les persones, perquè cal aprendre, com més aviat millor, que els actes individuals tenen repercussió en el col.lectiu, i que el benestar és un dret i un deure de tots i totes.

Per suposat, el ritual de la TRANSICIÓ forma part del projecte educatiu, perquè, tot i que hi ha continuïtat pedagògica entre infantil i primària, suposa un canvi per als xiquets i xiquetes de 5 anys canviar d’espai I de persona de referència. Per a ells representa un repte, significa que són majors, que han aprés allò que necessiten i toca anar-se’n a fer més coses. Per a la mestra suposa satisfacció d’haver creat contextos on ells i elles han pogut desplegar tot el seu potencial, brillar amb la seua pròpia llum i sentir-se part important de tot el que som, com escola.

Així que cerquem situacions d’aproximació a la nova realitat de dos formes: compartint experiències amb les tutores d’infantil i primària al nostre espai de vida i aprenentatge, i acudint al llarg del tercer trimestre a l’espai del primer cicle per conèixer dinàmiques i començar a formar-ne part. La millor forma de fer-ho és jugar i raonar junts. Per als fadrins de primer i segon suposa un comboi ser els protagonistes de mostrar i possibilitats i guanys.

El canvi de cicle forma part d’una roda vital que acaba quan se’n van a l’institut.