ROSER, ESCURIET MARCO

L’activitat que ens han proposat Rosana i Inma ha estat molt encertada: el llenguatge corporal és universal, i resulta adient per dramatitzar idees complexes i fer-les fàcils d’entendre als menuts. Les actrius han mostrat un gran coneixement de la primera infància, entrant poc a poc, condicionant l’espai i preparant l’activitat davant d’ells. Després s’han transformat en cada personatge amb calma, creant expectació, incorporant a l’espectacle totes les accions i aportacions dels xiquets i les xiquetes: açò els ha permés sentir-se protagonistes i participar amb respecte i entusiasme. Al llarg de la performance han anat apareixent les fórmules de cortesia, els hàbits i les emocions que ens fan comportar-nos de forma dolenta, de vegades.

Era una història de ratolins, un dels quals sempre estava enfadat i es comportava de mala manera amb els demés. Han utilitzat peluixos, fent referències, també, a ratolins coneguts de l’imaginari dels infants, mini escenaris, música i barrets. Les actrius han teatralitzat les diferents accions i emocions de cada personatge per contar-nos la història, i han utilitzat els barrets per jugar amb els xiquets i xiquetes a expressar emocions amb el cos i el gest: quan es posaven tots els barrets junts i havien d’expressar totes les emocions a l’hora, els feia molta risa. Per últim, hem ballat i ho hem passat rebé.

Jugar a “fer com si” és una estratègia que connecta fàcilment el pensament i l’acció. Els accessoris ajuden a treure fora la vergonya, doncs poden transformar-se en allò que desitgen, sense perdre la identitat.

I el moviment, necessari per interioritzar pensament i acció. El resultat: BENESTAR I ALEGRIA D’ESTAR JUNTS. PRACTICAR L’AUTO GESTIÓ JUGANT. DIFERENTS LLENGUATGES PER A CRÈIXER. Genial!!

Portem uns dies jugant amb una caixa gran, que fa de caseta. Al infants menuts, i també als grandets, els agraden els jocs de nius. És un joc universal: la caixa que fa de tot el que desitgen que faça.

Posar-se dins d’una caixa té connotacions fortes. És la llar més primigènia, l’úter matern, i també una porta a l’imaginari, a totes les possibilitats. Només deixes entrar a ta casa a qui vols, per això és també un micro espai de socialització, d’intimitat individual i compartida.

Martina i Enzo no tenen ganes d’entrar a classe, quan s’acaba el pati. Encara no ténen dos anys, estan coneguent-se. Han trobat la manera de compartir la caixa, de fer-se amics, perquè el joc simbòlic és el seu llenguatge. Encara que no sàpiguen parlar, s’entenen perfectament.

La caixa té un foradet que els crida l’atenció, parlotegen i posen el ditet de dins a fora. L’adult capta el missatge, i s’inicia un joc d’estirar el ditet que entra i el que ix, que provoca rialles. Aleshores volen esbrinar què més poden fer amb la seua descoberta, i comencen a tirar pedretes i a entrar a buscar-les. Més rialles. Fer i desfer, de forma infinita, perquè el joc no s’acaba fins que la curiositat diu prou, i a un altra cosa interessant.

Els xiquets i les xiquetes menuts viuen el present d’una forma intensa. No s’avorreixen, perquè cada repetició d’allò que connecta amb el seu desig es viu com si fos la primera vegada… quina sort!

“El entusiasmo es el fertilizante del cerebro”

-A. Stern-

Aquestes xicotetes històries quotidianes fan que el dia a dia a l’escola siga fascinant.

És moment de revisar, de recordar, de projectar-nos, d’acomiadar-nos… L’etapa d’Infantil és un període fascinant i transcendental en la vida: acompanyar els primers anys és un privilegi.

Els xiquets i les xiquetes afronten cada dia i cada moment com si fos l’últim, perquè viuen amb intensitat el present, i en eixe ací i ara ens regalen l’oportunitat de mirar-nos als seus ulls, que ho veuen tot i a tots per primera vegada, sense prejudicis, amb tots els sentits, profundament i amb una voluntat clara i una sabuderia innata per llegir entre línies, per buscar respostes jugant de forma infinita.

Tenim tantes coses per aprendre dels infants! Tant de bo fórem capaços de mirar el món com ho fan ells…

“La infància és un territori de possibilitats”

Finalitzar el curs va associat a determinats RITUALS, com ara preparar una festa d’acomiadament i benvinguda a les vacances d’estiu.

Enguany al CRA volem compartir una experiència nova, perquè reflexionem junts sobre el sentit d’allò que fem, i volem arriscar-nos a eixir de la zona de confort que implica la rutina de fer com sempre s’ha fet, perquè la infància es mereix oportunitats a l’altura de les seues capacitats, per posar-se a prova, per explorar límits, per jugar a fer, acompanyats, que no dirigits, encoratjats, que no “domesticats”, i segurs d’ells i dels companys i adults que compartim la vida a l’escola.

Amb els menuts i menudes hem volgut explorar els llenguatges artístics des de les emocions. Hem fet junts un recorregut d’escoltar, mirar i raonar allò que sentim davant diferents propostes musicals i pictòriques. Mai deixa de sorprendre’ns la quantitat de matisos que poden captar aquestes personetes meravelloses, i la naturalitat que mostren per transitar per registres expressius complexes, perquè la vida ho és, i ells es mereixen la versió completa. Educar la sensibilitat hauria de ser prioritari a casa, a l’escola i a totes les institucions que tenim el deure de protegir-los i ajudar-los a ser persones de trellat.

Així que, amb totes les vivències, hem preparat la nostra performance de fi de curs, que va de sentir i expressar-se, de divertir-se i de compartir, de respectar i de ser proactius.

Altre ritual de tancament de curs és el SAFAREIG, perquè té sentit anar-se’n d’un lloc deixant les coses endreçades, com ens agradaria trobar-les en tornar. Per arribar a ser persones responsables, autònomes i compromeses han de participar, a casa i a l’escola, en la presa de decisions, en l’organització, en la gestió de recursos, en la recerca de solucions als entrebancs que anem trobant. Per això escurem les joguinesamb aigua i sabó, sense desperdiciar-ne, eixuguem les coses al sol, organitzem els materials en capses, prenem consciència d’allò que caldrà retirar o afegir segons els alumnes nous que s’incorporaran el proper curs…

És també un ritual de solidaritat i respecte amb l’entorn i amb les persones, perquè cal aprendre, com més aviat millor, que els actes individuals tenen repercussió en el col.lectiu, i que el benestar és un dret i un deure de tots i totes.

Per suposat, el ritual de la TRANSICIÓ forma part del projecte educatiu, perquè, tot i que hi ha continuïtat pedagògica entre infantil i primària, suposa un canvi per als xiquets i xiquetes de 5 anys canviar d’espai I de persona de referència. Per a ells representa un repte, significa que són majors, que han aprés allò que necessiten i toca anar-se’n a fer més coses. Per a la mestra suposa satisfacció d’haver creat contextos on ells i elles han pogut desplegar tot el seu potencial, brillar amb la seua pròpia llum i sentir-se part important de tot el que som, com escola.

Així que cerquem situacions d’aproximació a la nova realitat de dos formes: compartint experiències amb les tutores d’infantil i primària al nostre espai de vida i aprenentatge, i acudint al llarg del tercer trimestre a l’espai del primer cicle per conèixer dinàmiques i començar a formar-ne part. La millor forma de fer-ho és jugar i raonar junts. Per als fadrins de primer i segon suposa un comboi ser els protagonistes de mostrar i possibilitats i guanys.

El canvi de cicle forma part d’una roda vital que acaba quan se’n van a l’institut.

BON ESTIU A TOTS I A TOTES: VOS TROBAREM EN FALTA!

Els alumnes d’infantil i Primer cicle del CRA hem visitat el Museu dels infants a Torrent. Aquest és un espai que convida a crear a partir de la reflexió conjunta i una oferta de materials desestructurats organitzats de forma acurada en diferents espais.

La temàtica de l’exposició és com han evolucionat les construccions al llarg de la història, i la figura dels arquitectes, que projecten els edificis que es necessiten en cada cas: cases, esglésies, castells, ponts, gratacels… La humanitat ha fet servir diferents materials per als seus edificis, com ara palla, fusta, fang, pedra, vidres, acer i altres metalls, així com ornaments de tot tipus. El museu està dividit en diferents sales on els visitants tenen al seu abast tipologies de materials diferents per experimentar com els arquitectes, desenvolupant idees pròpies i compartides.

Es convida als xiquets i xiquetes a explorar en grupets diferents possibilitats en diferents espais-ambients: un de materials naturals, un amb llum fluorescent, un altre amb fustes, un altre amb tubs i caixes blancs i negres, i altre amb elements de colors opacs i translúcids, així com infinitat d’objectes-pont per enganxar, confegir, decorar les diferents construccions temàtiques.

L’acció dels infants va transformant cada obra, doncs cadascú crea des del seu imaginari, utilitzant les opcions que li interessen. Estan acostumats a crear a partir d’objectes més i menys estructurats des de menuts, per tant, extrauen moltes possibilitats a les propostes.

SEGONA FASE: PENSAR DESPRÉS D’HAVER EXPLORAT

L’acció i el pensament van junts sempre, però necessitem el llenguatge per posar en context l’experiència i comprendre el món. A continuació els proposen una exploració conjunta a l’atellier, on els demanen com podrien inventar-se una casa a partir d’elements sense relació aparent, com cercles de cartró, tornillos, pinces… per a la qual cosa han d’intentar aconseguir la tridimensionalitat, i després, imaginar una casa pròpia amb uns pocs elements: un retall irregular de cartró, un roll de cinta de pintor, una pintura de cera i uns pegotets de plastilina. Cada casa és diferent, perquè cada persona és diferent. Aquesta exploració individual conclou amb una història de cases que es converteixen en pobles, en ciutats i en el món sencer, i d’aquesta forma s’ha incentivat el valor de l’art, la ciència i el pensament individual al servei d’allò col.lectiu i, sobretot, la idea d’infant capaç de pensar fent,i el valor de les idees de tots i totes els qui habitem el món. Ha estat una experiència global, amb tots els llenguatges de la infància, que ha partit de les idees compartides, s’ha desenvolupat per diferents camins, jugant, que és la millor forma d’aprendre, i s’ha materialitzat en un relat per donar sentit a tot.

Finalitzem la jornada dinant i jugant un temps al jardí botànic. L’Hort de Trénor és un espai ben bonic per estar junts gaudint aquest Maig calorós.

El grafisme és una de les grans conquestes de l’etapa d’Infantil, i un llenguatge que hem de cuidar especialment, perquè en les primeres edats, no té la funció de representar res, sinò la funció expressiva, lligada a la motricitat i el desig de deixar empempta.

Sovint caiguem en l’errada de dir-li als infants com fer açò o allò, minvant la seua capacitat creativa i afavorint la reproducció d’estereotips.
Costa prou fugir de l’encanteri d’aprendre manualitats xules i fàcils a internet, però hem de tindre present sempre que els infants tenen la seua mirada i els seus temps, que no són els nostres i no devem contaminar-los.

En aquest moment, els xiquets i xiquetes estan produïnt molts dibuixos, és, de fet, l’activitat a la qual dediquen més temps, la qual cosa significa que estan posant a prova el que saben, que no tenen por de fer més i més esbossos, i que gaudeixen deixant la seua empempta.
Eixim a dibuixar pel poble. Tenim tots i totes clar que hem de fixar-nos en el que tenim davant, en aquest cas una façana del carrer Major, i plasmar els elements que la composen. Dibuixar la realitat és la forma d’interpretar-la des d’ells mateixos. Realitzem un esboç d’allò que estem mirant, i el completem en classe, remarcant les línies i acolorint. Els dibuixos són ben bonics, i ens mostren el que perceben i la manera de fer-ho:

Cayetano ha dibuixat integrant uns elements amb els altres, començant per l’escala i la planta baixa, i afegint el jardí. Ainara s’ha fixat en els elements per separat, i li ha interessat l’ornamentació de les reixes. Elena, Cesc i Cillian li han donat molt de protagonisme als cactus, han dibuixat les punxes i la distribució de les branques. Hugo ha volgut dibuixar la casa del costat, que li agradava més. Tots i totes han abordat la seua producció de forma personal: cal proporcionar als infants oportunitats d’expressar-se i d’explorar TOTS els seus llenguatges.

L’ orientació espacial és un aprenentatge difícil, però fonamental en la vida: cal saber on estàs i cap a on has d’anar. En la era del GPS pot semblar relatiu, peròno és així, doncs les instruccions gràfiques i verbals requerixen comprensió, interpretació i acció ajustada.

Com en tot, hem de començar des d’un mateix cap a fora, i, després de l’ experiència, projectar el que sabem per aplicar-ho de forma universal.

Les eixides a la muntanya són perfectes, en aquest sentit: la proposta és amagar alguna cosa en un lloc que decidim, i, en arribar a l’escola, plasmar en un plànol el recorregut que caldria fer per arribar-hi.
El punt de partida és l’escola i el d’arribada, un punt en el camí al Pi de Borja. Identifiquem els elements que ens orienten: l’autovia, el camí de pedres, les cases (ells les anomenen referint-se a contes de bruixes), el bosc, la carretereta, els horts, les sèquies, la caseta de rec, que porta un codi de lletres i nombres… Ho dibuixem tot, i escrivim els textos que corresponen als símbols.
El coneixement ha de ser compartit, per a tindre sentit, i passa pel plantejament de questions a resoldre, l’anàlisi de dades i els acords quant a significats. Ha de fer-se, doncs, en grup d’iguals.

Partim del plànol que confegim entre tots i totes, en una pissarra gran, i on reflexionem cap a on ca anar, què hi al al costat d’açò i d’allò. Aquesta activitat és complexa, perquè hem de recòrrer a la memòria de l’experiència, i emprar símbols per representar-la.

Però és una activitat global, que requerix la mobilització de moltes competències. Ho anem dibuixant tots i totes junts, de forma esquemàtica i afegint els textos de cada ubicació. Després plantegem fer l’esbós de forma individual i observem diverses estratègies que han emprat:

Nízar es fixa més en les persones que en el paissatge, però fa una inferència genial, posant l’autovia fora del plànol, quan veu que no li cap, així com el punt d’arribada.

Per a Cayetano, el bosc i la muntanya són els elements estrella: és la seua aportació al plànol general.

Lucas opta per desplaçar-se a cada costat del croquis per poder transcriure en direcció correcta: bona estratègia!

Cillian i Ainara han posat tots els elements. Important: podem escriure en vertical els textos quan no ens caben. Quan escriuen sense mirar el model, utilitzen el que saben de fonemes, per tant, el resultatno és literal però s’entén. Demostra confiança en les pròpies capacitats i entendre el significat d’escriure perquè un altre puga llegir i saber el que posa.

Quan transcriuen, utilitzen la memòria visual, per tant, pot ocòrrer l’escriptura en espill. Quan escriuren des de la seua consciència fonològica, observem les errades ortogràfiques i la confusió d’alguns fonemes, segons el sò o la llengua materna de cadascú. És meravellós estar ahí quan ocorren aquestes coses!

“El més bonic d’aprendre és que es multipliquen els enigmes”

Elías Canetti