Portem uns dies jugant amb una caixa gran, que fa de caseta. Al infants menuts, i també als grandets, els agraden els jocs de nius. És un joc universal: la caixa que fa de tot el que desitgen que faça.
Posar-se dins d’una caixa té connotacions fortes. És la llar més primigènia, l’úter matern, i també una porta a l’imaginari, a totes les possibilitats. Només deixes entrar a ta casa a qui vols, per això és també un micro espai de socialització, d’intimitat individual i compartida.
Martina i Enzo no tenen ganes d’entrar a classe, quan s’acaba el pati. Encara no ténen dos anys, estan coneguent-se. Han trobat la manera de compartir la caixa, de fer-se amics, perquè el joc simbòlic és el seu llenguatge. Encara que no sàpiguen parlar, s’entenen perfectament.
La caixa té un foradet que els crida l’atenció, parlotegen i posen el ditet de dins a fora. L’adult capta el missatge, i s’inicia un joc d’estirar el ditet que entra i el que ix, que provoca rialles. Aleshores volen esbrinar què més poden fer amb la seua descoberta, i comencen a tirar pedretes i a entrar a buscar-les. Més rialles. Fer i desfer, de forma infinita, perquè el joc no s’acaba fins que la curiositat diu prou, i a un altra cosa interessant.
Els xiquets i les xiquetes menuts viuen el present d’una forma intensa. No s’avorreixen, perquè cada repetició d’allò que connecta amb el seu desig es viu com si fos la primera vegada… quina sort!
“El entusiasmo es el fertilizante del cerebro”
-A. Stern-
Aquestes xicotetes històries quotidianes fan que el dia a dia a l’escola siga fascinant.
