Aquest cap de setmana la força del vent ens ha deixat una imatge que ens ha colpit el cor. La Borrasca Oriana, amb ràfegues que han arribat prop dels 100 km/h a Olocau, ha trencat un dels pins més antics i emblemàtics del pati de dalt, a la zona de les pistes del poliesportiu.
No era un arbre qualsevol. Era ombra en dies de sol intens, punt de trobada, escenari de jocs i converses, presència constant en la vida quotidiana de l’escola. Un d’aquells elements que, sense adonar-nos-en, formen part de la nostra història compartida.
Davant del que ha passat, hem volgut parar, mirar i sentir. Juntament amb Marcel·lí, el mestre de música, hem iniciat una xicoteta situació d’aprenentatge per retre-li homenatge i donar valor a tot allò que este pi ha significat per a nosaltres. Hem convertit la tristesa en expressió, el record en paraula i en música, i el silenci en un espai per a prendre consciència.
Perquè educar també és acompanyar el que sentim, aprendre a estimar el nostre entorn i comprendre que la natura forma part de la nostra vida. El nostre pi ha patit la força del vent, però les seues arrels —les que són visibles i les que no— continuen presents en la memòria i en el cor de la nostra comunitat educativa.
A vegades, els arbres ens ensenyen més quan cauen que quan estan drets. I nosaltres, com a escola, volem aprendre també d’això.
