La veu del CECV
Revista abril 2023
Presidenta de la Comissió de Coeducació del CECV
Sovint em pregunte si no estem entrenant les criatures en la feblesa, al mateix temps que no volem que fracassen. Potser per això acabem aplanant-los el camí davant les dificultats, no permetent que cometen errors, elogiant-los indiscriminadament com si ja foren genials pel simple fet de ser xicalla, la qual cosa sovint és origen d’egos unflats de narcisisme. I, alhora, els volem controlats i avaluables en els seus resultats. No estarem privant-los del temps propi de la infància?
La publicació en 2018 de Niñ@s hiper, de Marino Pérez Álvarez i José Ramón Ubieto, va radiografiar sense embuts com les persones adultes estem colonitzant la infància per la via d’allò híper: infàncies hiperactives, hipersexualitzades, hiperconnectades i —cride l’atenció sobre les manifestacions de la frustració— la depressió infantil, la rebel·lia o la socialització digital, a què s’enfronten els més joves i les seues famílies cada dia.
Es tracta de temes que obrin pas al coneixement de la desigualtat i la violència estructural basada en el sexe, per a dissenyar intervencions educatives que tinguen en compte les diferències i desigualtats que existeixen a causa del sexe biològic, per a corregir-les. El sistema escolar, a més d’involucrar una diversitat de persones, amb característiques diferents, inclou un nombre important d’interaccions contínues i complexes, segons les etapes de desenvolupament de cada alumna i alumne, l’escola és el lloc on persones amb diferents característiques, antecedents, experiències i personalitats conviuen diàriament. Entre tantes diferències, naturalment, sorgeixen divergències de les més diverses tipologies. És fonamental, per tant, el maneig adequat de les emocions i d’aquelles que deriven en conflictes.
L’educació ha de servir per a aprendre a viure sota pressió i ajudar a pensar en les persones i en les seues necessitats emocionals, saber com gestionar-les. Ha de consistir en l’adquisició de competències bàsiques en matèria de cultura, sobre la base del respecte i la igual dignitat, contribuint a forjar les dimensions socials, econòmiques i mediambientals del desenvolupament sostenible. La coeducació com a lluita contra el sexisme pot garantir una educació lliure de masclisme, perquè implica la formació de xics i xiques en relacions justes basades en el respecte, i l’erradicació d’actituds i valors que sustenten la violència contra xiquetes i dones, proveeix la possibilitat de vivenciar noves formes de relacions socioculturals que no estiguen marcades per una visió estereotipada i jeràrquica d’aquestes. Això comporta canvis estructurals, almenys en les pràctiques curriculars, en la cultura professional dels docents i en la cultura organitzativa i funcional de la institució educativa, sempre a partir de la reconstrucció del concepte d’educació i de l’educació en valors.
Aquest plantejament suposa un canvi epistemològic; la UNESCO impulsa un futur humanístic de l’aprenentatge i un nou concepte del bé comú, el qual implica consideracions ètiques i polítiques per a repensar els propòsits de l’educació i reconéixer-la, a ella i al coneixement, com a béns comuns globals. Destaca aquesta organització el propòsit de construir una nova dimensió del bé comú per a fonamentar noves maneres de produir i de compartir, així com per a promoure el «desenvolupament basat en el respecte de la vida i la dignitat humana, la igualtat de drets, la justícia social, la diversitat cultural, la solidaritat internacional i la responsabilitat compartida en relació amb el futur sostenible ». //
«Els xiquets han de vindre a l’escola educats de casa» és una frase que ens trobem amb farta freqüència en les xarxes socials com proclama dels qui consideren que la seua professió és la d’instruir en el sentit estricte de comunicar idees, coneixements o doctrines. Ni una acció més, ni diferent d’aqueixa. Doncs no.
Quan un xiquet, una xiqueta, quan els qui són encara joves en edat adequada als estudis obligatoris o preuniversitaris, traspassen el llindar dels edificis en els quals reben la formació acadèmica, estan ingressant en un centre, sí, un centre educatiu. Educatiu? No hauria de dir-se centre instructiu? Doncs no.
Sí: tot el que es faça o deixe de fer-se en un col·legi o en un institut és un acte educatiu, res és alié a l’educació. Tots sabem quin és el currículum acadèmic, però res diem d’aquell altre currículum amb el qual s’educa, aquell que es diu ocult. No s’explicita, no s’avalua. Hi ha obligació de parlar-ne. El professorat, en el seu espai propi: claustre, reunions de nivell, de seminari… I l’alumnat? Tenen el seu, l’aula; i un temps específic, però no exclusiu: la tutoria.
«No som experts en psicologia, no hem estudiat per a això». Cert, però tampoc existeix preparació per a ser pare o mare i s’arriba a tal estat sense passar per cap universitat i, no obstant això, tothom, amb major o menor encert, arriba a actuar amb la diligència d’un bon pare, d’una bona mare.
Doncs això, així el professorat. El nombre de joves amb tendència suïcida és alarmant. Els casos de bullying són tants que sembla que tal comportament està assumit com una cosa natural, com la pluja a la primavera. El sentiment d’exclusió,
aquell sentir-se un rebuig per les mirades alienes, pels gestos despectius, per les paraules feridores, insultants, és la porta d’entrada del desig de desaparéixer, de deixar de ser exclòs, insultat, vexat. I el professorat no hi pot ser alié. Està obligat, diligència d’un bon pare, d’una bona mare, a iniciar-hi una reflexió col·lectiva. Ni un sol acte hi pot ser alié. I ha de fer-se en el moment, no pot deixar-se per a millor ocasió, perquè aquesta no existeix. Paga la pena perdre —perdre?— una hora de matemàtiques per a reflexionar col·lectivament sobre un acte reprovable vist a les portes de l’aula, al pati, en un racó del centre.
El professorat ho farà guiat per la seua preparació cultural i acadèmica i pel seu sentit comú, aquell sentit que li indicarà, fins i tot, en quin moment un cas ha de ser atés pel personal especialista que l’acompanya en la seua activitat docent.
Gestió dels afectes, administració dels sentiments. Mai s’aprendrà a fer-ho si abans no s’és conscient de quins són aquests afectes, de quins efectes naixen d’aquells sentiments.
Només la paraula compartida els fa visibles. Que s’ensenyen els nombres i les seues construccions, la vida animal i el seu hàbitat, la Història, les llengües estrangeres, totes aquelles matèries reglades; que s’ensenye només això, i no s’haurà ensenyat res. Les persones són coneixement i sentiment i la seua vida es desenvolupa sota la guia de valors o en la seua absència. En definitiva, per a bé o per a mal, per acció o per omissió, és a l’escola, en els centres educatius on s’acaba per triar quin tipus de societat futura es construeix. //
Necessitem ajuda especialitzada i urgent per a la salut mental juvenil
Andreu Branchat Grau
Membre d’ADIESPV
El benestar emocional de la joventut és una qüestió molt important i preocupant, especialment en el context actual postpandèmia i de sobreexposició a les xarxes socials. Les direccions dels instituts estem alarmades pel repunt de les conductes suïcides i autolesives dels nostres joves.
Els instituts hem de treballar amb el suport i la col·laboració dels professionals de la salut mental per a identificar els factors de risc i les necessitats dels estudiants en aquest àmbit. Això podria incloure
programes d’educació sobre la salut mental, teràpia individual i grupal, i intervencions per als estudiants que estan experimentant dificultats emocionals o psicològiques.
La salut mental dels joves és una qüestió crucial per a la qual es necessita una resposta coordinada i efectiva als IES amb ajuda de professionals de la salut mental. Els esforços per prevenir i tractar les conductes autolítiques i suïcides entre els joves han de ser una prioritat per a tothom implicat en l’educació i el benestar d’aquest sector de la població.
Com gestionem les emocions (sense manual d’instruccions)?
Confederació Gonzalo Anaya
Hi ha una qüestió comuna a totes les famílies que desitgen portar al món un fill o una filla: l’explosió emocional que sentim quan li veiem la careta per primera vegada no la podem comparar amb res del que
prèviament havíem sentit o viscut. A poc a poc, les mares i els pares anem explorant noves situacions amb filles i fills que ens porten conflictes emocionals. I açò també és comú i universal: totes les famílies tenim conflictes emocionals amb filles i fills, conflictes menuts o grans, que són inherents a la criança i a la vida quotidiana. Acceptar els conflictes forma part d’educar com també reconéixer que les criatures venen al món sense manual d’instruccions. Arribats a aquest punt, hi ha diferències en com gestiona cada família els conflictes emocionals, perquè això depén de les eines que portem de sèrie, d’origen. Les famílies ens adonem que la criança té la seua complexitat: trobar l’equilibri per eixe vincle emocional tan potent que tenim amb filles i fills i la necessitat d’endreçar el cap i el cor de la família és la base per a gestionar els conflictes emocionals.
Les cooperatives, per una escola emocionalment competent
Miquel Ruiz Collado
Presidència de la Unió de Cooperatives
d’Ensenyament Valencianes (UCEV)
L’escola, com la vida, es desenvolupa a partir de les emocions de les persones que hi són protagonistes. Saber atendre les emocions és clau per una bona convivència als centres educatius, la qual ha d’afavorir i estimular millors aprenentatges.
Les emocions tenen un paper essencial en el procés educatiu. Cal orientar l’escola per a ensenyar a reconéixer, expressar i gestionar totes les emocions com a element central d’un desenvolupament psicoevolutiu saludable.
L’educació emocional ha de ser entesa com un dret. Perquè una escola oberta a tothom també ha d’estar oberta a totes les emocions.
En una escola emocionalment competent importa tant la transmissió de continguts, idees i valors, com la capacitació de l’alumnat perquè aprenga a viure les seues emocions d’una manera saludable; ens caldrà connectar cognició, emoció i acció i, alhora, reflexionar sobre com dissenyem i fem realitat la millor gestió socioemocional possible.
Èxit acadèmic, fracàs social
Marcos Cunchillos Just
Representant de FAAVEM
(Xarxa Aitana)
Com a estudiant, sé com és de difícil gestionar l’estrés i l’ansietat que provenen de les demandes i les expectatives que el sistema educatiu imposa sobre nosaltres.
No obstant això, el que més em crida l’atenció és que el sistema no sembla que es preocupe pel nostre benestar. Sovint se’ns demana que ens centrem exclusivament en l’èxit acadèmic, i l’única manera de mesurar aquest èxit és amb les notes d’unes proves que estan totalment obsoletes. A més, l’ambient de competència que se’ns imposa afecta negativament la nostra autoestima. Sembla que la falta de recursos econòmics i de sensibilitat cap a les necessitats dels estudiants és una bretxa que continua sent molt àmplia en el sistema educatiu.
Per tot això, crec que és fonamental que es facen canvis en la forma en què el sistema educatiu tracta la salut mental de l’estudiantat. Necessitem més recursos, s’ha d’augmentar la ràtio de personal orientador en els centres educatius i s’ha de formar el professorat en gestió emocional.
Revista novembre 2022
Tot i ser un òrgan que representa la comunitat
educativa, el CECV és un gran desconegut.
Ens proposem presentar-lo en aquestes pàgines.
Tal i com expressava la presidenta en l’editorial, i com es recull en la nostra web, «el Consell Escolar de la Comunitat Valenciana (CECV) és l’òrgan superior consultiu i de participació social de la comunitat educativa en la programació general de l’ensenyament de la Comunitat Valenciana». La definició, objectiva i ajustada a la realitat, pot semblar massa esquemàtica, o confusa, potser perquè el concepte de consell escolar ens remet a un òrgan de funcionament intern de les escoles o, a tot estirar, a la reunió que es convoca en l’àmbit municipal i que inclou representants dels centres educatius locals que prenen decisions supraescolars. La funcionalitat d’un Consell d’àmbit autonòmic és complementària i paral·lela, i pretén incorporar les opinions, les sensibilitats, les propostes, les idees i el saber fer de tots els sectors que conformen la comunitat educativa a la confecció de polítiques que afecten l’escola, i com a conseqüència, la qualitat de l’educació dels xiquets i les xiquetes valencians.
La Llei de Creació de Consells Escolars de la Comunitat Valenciana del 1984 va donar pas a l’inici de la participació social en la programació educativa, amb la intenció de garantir la pluralitat i de reflectir idees, valors i actituds diversos, com correspon a les societats democràtiques. I és que és imprescindible que la societat puga transmetre de manera fluida al sistema escolar la dinàmica de les seues necessitats, aspiracions i perspectives històriques, i el sistema educatiu ha d’esdevindre un teixit porós i obrir camins als agents socials relacionats amb les tasques educadores. Per això, el Consell Escolar de la Comunitat Valenciana esdevé un òrgan imprescindible, un paraigües que aixopluga la varietat dels seus membres. Persegueix, per con-
vicció i per normativa, els objectius continuats de creixement i millora del sistema educatiu, des del moment en què les competències educatives van ser transferides a l’Administració valenciana per mitjà del Decret del Consell 104/1983, de 29 de juliol. Es va concretar, així, aquesta via de participació per a la societat valenciana en la configuració de la nostra escola, i la possibilitat d’instrumentalitzar la participació de la societat valenciana en la programació de l’ensenyament. A més, és tasca del Consell, per mitjà de les seues comissions, l’emissió de dictàmens, informes i propostes sobre qüestions relacionades amb la legislació educativa i els centres escolars, així com elaborar, aprovar i fer públic l’informe anual sobre l’estat i la situació del sistema educatiu de la Comunitat Valenciana per a cada curs acadèmic.
Per a complir les seues finalitats, el CECV s’ha dotat d’una sèrie d’eines amb funcions i responsabilitats ben concretes. Es tracta del Ple, la Comissió Permanent i sis comissions. Pel que fa a les sessions de treball, el Ple del Consell es convoca aproximadament cada sis mesos de manera obligatòria, coincidint amb l’acabament de l’any natural i el del curs
escolar, i cada volta que siga necessari emetre informes o dictàmens sobre les matèries previstes en l’article cinqué del text refós de la Llei de consells escolars de la Comunitat Valenciana. Per la seua banda, la Comissió Permanent, que també pot emetre i aprovar informes i dictàmens per delegació del Ple, es convoca quan cal revisar textos legislatius abans de publicar-los, i és un òrgan de composició paritària. Els informes que emeten els òrgans del CECV no són vinculants per a l’Administració educativa, però sí que són escoltats, i preses en consideració les esmenes i les observacions dels seus membres, així com els informes i les propostes adreçades als òrgans competents.
Actualment, el Consell Escolar de la Comunitat Valenciana consta de sis comissions, a més de la Permanent, i un grup de treball.
Les comissions de treball fixes són les següents:
• Projectes Legislatius i Planificació General de l’Ensenyament. S’ocupa dels projectes de llei en matèria educativa que s’han d’aprovar a les Corts, els reglaments en matèria educativa, normativa legal aplicada als centres, entre altres aspectes.
• Correspondència i Gestió Econòmica. La seua tasca té a veure amb la relació del CECV amb altres institucions i amb la gestió del pressupost assignat a l’òrgan.
• Jornades i Participació. Proposa la celebració de jornades sobre qüestions tecnicopedagògiques,
l’elaboració de conclusions i la informació a l’Administració educativa sobre les conclusions.
• Innovació Educativa. Té a veure amb els programes, recursos i materials per a la millora de la qualitat i excel·lència de l’educació i del foment de la participació dels centres.• Jornades i Participació. Proposa la celebració de jornades sobre qüestions tecnicopedagògiques, l’elaboració de conclusions i la informació a l’Administració educativa sobre les conclusions.
• Informes i dictàmens. Redacta l’informe anual sobre el sistema educatiu i els vinculats a les lleis educatives, amb el suport de la Secretaria Tècnica Administrativa.
• Coeducació. Persegueix el desenvolupament d’accions que promoguen la igualtat entre homes i dones real i efectiva a l’aula, mitjançant l’elaboració de campanyes i programes, i la formació del professorat.
Tant per a la tria de membres que les componen com per a ser convocades, es regeixen per la normativa desenvolupada en la Llei de Procediment administratiu en vigor.
Pel que fa als grups de treball, que se solen constituir quan cal tractar alguna qüestió concreta, en aquest moment només funciona el de Plurilingüisme, encara que en altres ocasions han existit la Cartera de Salut o el d’Absentisme.
La Presidència i la Vicepresidència
El cap visible del CECV és la persona que n’ocupa la presidència, actualment la Sra. Rosa Cañada Solaz que, tal i com marca la normativa, va ser nomenada d’entre els membres del CECV i a proposta del Conseller Vicent Marzà, qui ostentava en aquell moment el càrrec de responsable de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Pel que fa a la vicepresidència, el Sr. Jaume Fullana Mestre n’exerceix el càrrec des de fa uns mesos. Ambdues figures ostenten la representació de l’òrgan, i les funcions del segon ho són sempre per delegació de la primera.
La Secretaria tècnica
És l’òrgan del CECV que s’encarrega dels assumptes administratius i l’assistència tècnica. La seua tasca és donar suport al Ple i a les comissions, alçar actes i elaborar la documentació que ha de produir per normativa el CECV, com ara dictàmens, informes, etc. Actualment la Secretaria tècnica del CECV està composta per un secretari, una tècnica educativa i dues assessores tècniques docents. També formen part del personal del CECV la Cap de la Secretaria i la Cap d’Equip de Gestió administrativa.//
Luis García Trapiello
Filòsof i escriptor
Persona de Reconegut prestigi en el camp de l’Educació al CECV
“I al principi fou la Llei”
No, l’escola no sempre fou així.
Som éssers de memòria social
fràgil. El passat no es conserva,
s’esborra i, per tant, cada dia
naixem ex novo per a fer-ho tot
de nou.
El règim que governa un poble
determina allò que és propi de
l’Estat. Si és autoritari, l’escola
serà autoritària. Qui ostenta el
poder polític és qui decideix per
si mateix qui, com i per a què, i a
l’escola actua igual que qui la té a
càrrec. Així fou.
La dictadura va finir i l’escola, en
la qual ja existia una efervescència
callada però viva i molt activa,
va canviar, i allò que era acció exclusiva
de qui exercia el magisteri,
va passar a ser reivindicat com a
acció conjunta amb qui tenia la
responsabilitat de la criança de la
seua prole.
Un any abans que la Llei orgànica
8/1985 de 3 de juliol reguladora
del Dret a l’Educació
implementara l’article 27.5 de la
Constitució Espanyola, les Corts
Valencianes aprovaven la Llei de
31 de desembre de 1984 de Consells
Escolars de la Comunitat
Valenciana. Després va vindre la
Llei 7/1988, de 22 de desembre,
per la qual es modificava la Llei
11/1984 i seguidament va arribar
el Decret Legislatiu de 16 de
gener de 1989 pel qual s’aprovava
el Text Refós de la Llei de Consells
Escolars de la Comunitat
Valenciana i més tard…
És un procés
Ensenyar, instruir, educar… la
literatura pedagògica compta
amb suficients com per a portar
endavant aquestes accions.
Disquisicions a banda, no hi ha
ensenyament sense instrucció ni
instrucció sense ensenyament
i amb ambdós s’educa. En això,
tothom està implicat perquè s’ha
d’educar en la llibertat i perquè
la gent siga lliure, aquesta és
l’essència de la democràcia. Allò
que diferencia els processos que
constitueixen el fet d’educar és
el telos amb el qual es recorre el
camí que s’inicia des dels primers
moments de la vida i que finalitza
quan deixem de ser.
Participar? Col·laborar?
L’amo d’un hort pot demanar-nos
que participem en l’activitat agrícola
i ho faríem dialogant sobre
què plantar, quan fer-ho o com
resultaria millor. Ara bé, si ens
demana col·laboració, això és una
altra cosa. Ens està demanant que
agafem l’aixada o l’arada i, des del
primer solc fins a la recol·lecció,
estiguem doblegant el llom al seu
costat. De la collita serem responsables
totes dues parts.
Participar és prendre part en
la configuració de les polítiques
educatives aportant reflexions
ben argumentades, propostes
contrastades, suggeriments i fins
i tot dubtes. Col·lectivament, de
tots els sectors afectats. I escoltats
per qui governe la nació, el
territori o l’escola, i encara que la
decisió ja no siga nostra, no s’ha
d’abandonar l’espai que correspon
a la democràcia deliberativa amb
el consens com a principi rector.
Aquesta acció correspon a qui
representa institucions i organitzacions
socials. I així és en el Consell.
Tanmateix, col·laborar implica
l’acció personal. Ací ja no parlem discursos, estem dient que el pare, la mare, ha de treballar
juntament amb qui té la responsabilitat
legal sobre l’ensenyament
dels seus fills. Així doncs, estem
assenyalant persones concretes,
singulars. Cada professional de
l’ensenyament, amb l’autoritas
que li ha de ser pròpia, i cada pare
o mare han de col·laborar, en el
sentit literal, en l’acció educativa.
I més tard…
Des que es va crear el Consell
Escolar, representants de les
diferents institucions, inclosa
l’Administració educativa, exposaven
tesis o replicaven les que no
els convencien. Hom era conscient
que sols el document consensuat
podia ser traslladat per
les organitzacions als seus membres
per a generar una reflexió
col·lectiva que poguera concloure
en un mateix sentiment de tota la
comunitat educativa. No obstant,
amb la Llei 6/2010, de 28 de maig,
únicament s’hi redactaven informes
preceptius sobre normativa
als quals s’arribava després de
la presentació d’esmenes que,
sense reflexió col·lectiva, eren
sotmeses a una votació en la qual
sempre guanyava la proposta de
l’Administració.
Dues temptacions
que cal evitar
Concebre i convertir el Consell
en un pseudoparlament degradat
mutat en altaveu dels discursos
de qui representa cada institució o
organització i per als seus afins, i
que l’Administració, amb presència
majoritària, el reduïsca a processos
de votació mecànica; o com una
mena de segona instància de la negociació
col·lectiva sindical o social.
En el Consell no cal convéncer
l’Administració en una discussió
bilateral, sinó la resta de
membres per a poder arribar
a textos consensuats perquè
l’Administració els tinga en
compte o no. Aquesta és la seua
responsabilitat política. //