El Cool jazz

El cool-jazz[ (cool jazz en anglès) és un estil de jazz mesurat i subtil i que sovint abasta l’anomenat jazz o cool West Coast (de la Costa oest, ja que es va originar a Califòrnia). Va sorgir a finals de la dècada del 1940, després del bebop, i es va desenvolupar al llarg de la dècada del 1950, consolidant-se per un estil més reflexiu, inspirador i relaxat. Va estar impulsat per músics com Miles Davis, Chet Baker i Dave Brubeck, i d’aquella època són les primeres gravacions que se’n van fer, amb l’Orquestra de Claude Thornhill i Lennie Tristano.

El naixement del cool-jazz es remunta a l’any 1927, amb les col·laboracions del cornetista Bix Beiderbecke i el saxofonista Frankie Trumbauer. Ambdós van utilitzar un estil lineal, relaxat i líric i van ser els primers a oferir una alternativa a la música apassionada i extravertida que caracteritzava l’era del jazz. Podem dir que es van inspirar en Louis Armstrong i en compositors clàssics com Debussy, Ravel i Stravinsky. Com a resultat, van ser els primers a utilitzar harmonies i intervals intrigants basats en escales de to sencer en les seves improvisacions.

Les big bands de la costa oest van ser unes de les precursores del cool-jazz i van establir les bases de la seva sonoritat. El jazz de la costa oest va esdevenir tan important que es va acabar considerant un corrent del cool-jazz anomenada, doncs, West Coast jazz.[2]

El 1948, Miles Davis va formar un nonet i Capitol Records va gravar el grup entre el 1949 i 1950. Aquests enregistraments van ser compilats posteriorment com a Birth of the Cool (1957). Gerry Mulligan va explicar que la idea del Davis’s Nonet era no allunyar-se del bebop, sinó “només intentar aconseguir un bon grup de músics”. Pel que fa a Davis, la seva intenció en aquell moment era simplement tocar amb un so més lleuger, més expressiu. Tot i així, l’existència del Miles Davis Nonet va ser breu, però van marcar el naixement del cool.

Més tard, John Lewis va co-fundar el Modern Jazz Quartet, que va incorporar formes clàssiques, com la fuga. El quartet “tocava formes clàssiques amb molta precisió, les fugues que tocaven eren de forma realment barroca, tret que les parts expositives que eren improvisades.” El quartet buscava una nova sonoritat del jazz basant-se amb elements clàssics per tal de tocar un jazz més subtil i amb improvisacions contrastades de l’estil bebop.

Després de la creació del nonet de Davis, altres músics van voler desenvolupar les seves idees. És el cas de Gerry Mulligan i Chet Baker. Van formar un quartet sense piano, fet que va ser molt innovador. Més tard i pel seu propi compte, Mulligan va formar The Gerry Mulligan Tentette, que va desenvolupar encara més les idees que havia aportat el nonet de Davis.

Un altre grup que va marcar la història del cool va ser el quintet de George Shearing. Utilitzava un estil bebop més subtil i va acabar influenciant també el desenvolupament del cool. Shearing va tenir tant d’èxit que fins i tot Thelonius Monk i Dizzy Gillespie van elogiar les seves idees musicals.

Cal destacar que tant Davis, Lewis, Mulligan i Shearing eren músics arrelats al bebop, però que al llarg de la seva carrera musical van anar desenvolupant idees que acabarien creant un nou estil. Altres músics menys arrelats al bebop es troben per exemple a Nova York, com el pianista Lennie Tristano i el saxofonista Lee Konitz, que van desenvolupar una alternativa cerebral una mica atonal al bop que es concentrava en la improvisació lineal i entrellaçant complexitats rítmiques. A Califòrnia, Dave Brubeck va contractar el saxofonista Paul Desmond, formant un quartet. Tant Konitz com Desmond van utilitzar un enfocament que va contrarestar al bebop, en el sentit que cap dels músics utilitzava un so o un estil molt endeutat amb Charlie Parker. En una entrevista del 2013, Konitz va assenyalar que “el blues no va connectar mai amb mi”, i va explicar: “Vaig conèixer i vaig escoltar Charlie Parker i vaig copiar els seus solos bebop com tots els altres. Però no volia sonar com ell. Així que vaig tocar gairebé sense vibrato i sobretot al registre superior. Aquest és el cor del meu so”.