El swing i les Big bands

El swing és un estil de jazz que va néixer durant la dècada del 1930 (els anys 1935-1945 són coneguts com “l’era del swing”) i que es caracteritza per un augment en la quantitat i varietat d’instruments utilitzats per formar les anomenades “Big Bands”, com, per exemple, les de Benny Goodman, Glenn Miller, Woody Herman, Count Basie o Duke Ellington.

El swing es va gestar al llarg de la dècada del 1930, i cap al 1935 s’havia consolidat com un estil dominant de la música popular als Estats Units i una part acceptada del vocabulari jazzístic, evolucionant des de l’anterior “sweet music”. Un esdeveniment fonamental en la popularització del swing fou un concert de la banda de Benny Goodman realitzat al Carnegie Hall, a principis del 1938. Aquest concert, considerat un dels més importants en la història del jazz, va donar lloc com cap altre a la “swing fever”, tot un fenomen social que va quedar integrat a la història de la música nord-americana.

Si bé l’impuls de les big bands va durar fins entrada la Segona Guerra Mundial, els efectes econòmics d’aquesta no van trigar a notar-se. Molts músics hagueren de participar en la guerra, i les imposicions del clima bèl·lic obligaven a retallar costos i grandària de les bandes. Per quan la guerra acabà, l’era del swing estava entrant en crisi. Poques bandes romangueren actives posteriorment, entre elles notablement la de Duke Ellington. La música popular passà a estar dominada pels “crooners”, cantants que es recolzaven en un so orquestral. L’audiència de jazz, per altra banda, girà la seua atenció cap al bebop, un estil radicalment innovador i menys comercial. També, el so big band acabà evolucionant en el jump blues, que acabaria influint, a la dècada següent, en un gènere tan popular com el rock and roll.

Una big band típica inclou tres o quatre trompetes, dos o tres trombons, clarinets i saxòfons (dos contralts, dos tenors i un baríton), i una secció de ritmes formada per piano, baix, guitarra i bateria.

El swing era una música composta, encara que amb un petit espai per a la improvisació, i curosament orquestrada, establint sovint forts contrastos entre els metalls (trompetes i trombons) i els instruments de canya (clarinets i saxòfons). Es tocava amb suavitat i amb un lleu rubato (o “swing” rítmic), encara que amb una acurada precisió de conjunt.

Una altra característica de l’estil del swing és el riff, una frase melòdica o armònica que es desplaça de secció en secció.

Van ser els músics negres els qui van desenvolupar l’estil del swing, però també hi va haver compositors blancs que contribuïren al desenvolupament d’aquest estil. Louis Armstrong i l’orquestra de Fletcher Henderson, l’any 1924, van ser els que van fusionar el swing amb el jazz.

També s’anomena swing a l’estil de ball acompanyat per la música swing. Aquest estil sorgeix inicialment als estats del sud dels EUA com a formes improvisades de passos de ball sobre els estils musicals de ragtime, jazz i dixieland.