ÒPERA (5É)

QUÈ ÉS?

L´òpera és un art escènica amb text dramàtic que s´especifica cantant amb acompanyament orquestral i que pot tenir una posada en escena més o menys teatral. La música emfatitza els sentiments dels personatges.Sovint va precedida d´una introducció instrumental o obertura.

Amb molt d´auge entre l´alta burgesia i la noblesa dels últimes segles, un dels centres d´òpera més importants del sud d´Europa és el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana.

ELEMENTS:

1. OBERTURA: anuncia el començament de la interpretació. Durant el barroc es distingueixen l´obertura d´estil francès ( una part lenta i una ràpida) i d´estil italià( amb un sol moviment). L´obertura de Rossini podia no tenir relació amb la música de l´obra que s´interpretaria a continuació, però permetia a l´audiència saber que la funció anava a començar i servia per a reconèixer el tipus d´entreteniment que anaven a presenciar.
2. DIRECTOR: és necessari perquè a través d´algunes indicacions i certs canvis de ritme, uneix tots els elements musicals de forma harmonisa. Un bon director ha de ser sensible a les necessitats immediates de tot intèrpret.
3. EL CONCERTINO I LA ORQUESTRA: la persona que provoca el primer aplaudiment una vegada que els músics s’han assegutno és el director, sinó el concertino. Sol ser el primer violí i s’encarrega d’una sèrie de tasques, entre les quals s’inclouen encarregar-se dels assaigs, ser l’enllaç entre la direcció i els músics, tocar els solos i procurar aconseguir la interpretació més ajustada a les intencions del director d’orquestra.Una orquestra consisteix en una secció de corda, una secció de vent, en la qual s’inclouen instruments de fusta i de metall, i una secció de percussió.
   

CANT:

L’òpera tradicional consisteix en dos tipus de cant: recitatiu (semblant a una narració en la qual la música s’adapta a les paraules), declamació i ària; aquesta darrera es refereix a composicions per a veu solista, en la qual les paraules s’adapten a la música.

Les veus dels cantants d’òpera es distingeixen, en un primer nivell, en funció del sexe i la tessitura. Així, les veus femenines, de més greu a més aguda, són contralt, mezzosoprano i soprano; i les masculines baix, baríton, tenor, contratenor i sopranista.

En un segon nivell es matisa encara més i, en funció d’altres característiques de la veu, es parla d’una veu lleugera, lírica, dramàtica, spinto, i fins i tot es combinen els termes (per ex., lírica-lleugera). També s’afegeixen qualificatius que relacionen la veu amb un determinat estil o tipus de repertori, com per exemple, la veu verdiana (Verdi), rossiniana (Rossini) o wagneriana (Wagner).

Tipus de veus

Veus femenines

• Soprano:
  • Soubrette. Normalment interpreta la donzella o la jove coqueta; és un excel·lent punt de partida per les joves cantants. Ex.: Susana (Les noces de Fígaro, Mozart) o Musetta (La Bohème, Puccini).
  • Coloratura. L’habilitat de cantar passatges extremadament aguts i florits és essencial. A causa que aquest tipus de veu és tan inusual i excitant, aquestes parts solen provocar que l’obra es detingui durant uns moments. Ex.: La reina de la nit (La flauta màgica, Mozart) i Constanza (El rapte del serrall, Mozart).
  • Lírica. Interpreta algunes de les millors parts, sovint és la protagonista romàntica. Ex.: Mimi (La Bohème, Puccini) o Pamina (La flauta màgica, Mozart).
  • Spinto. Una veu particularment fort i resistent, capaç d’elevar-se. Interpreta normalment el paper protagonista de la dona jove. Ex.: Madama Butterfly (Madama Butterfly, Puccini) i Leonora (Il trovatore, Verdi).
  • Dramàtica, Una veu forta i resistent, que conté les qualitats dramàtiques necessàries per interpretar un paper principal en una òpera de compositors com Verdi. Ex.: Elektra (Elecktra, Strauss) o Tosca (Tosca, Puccini).
  • Dramàtica pesada. També coneguda com a wagneriana. És la veu de soprano més poderosa i normalment interpreta el paper d’una figura mitològica heroica. Ex.: Isolda (Tristan und Isolde, Wagner) i Brunilda (Der Ring des Nibelungen, Wagner).
• Mezzosoprano: Literalment mig soprano. Aquest tipus de veu té un registre similar al de la soprano, però la seva qualitat de to és més sonora. Ex.: Cherubino (Les noces de Fígaro, Mozart) i Carmen (Carmen, Bizet).
• Contralt: La contralt té la menor altura i el to més greu de totes les veus femenines. Ex.: Lucrecia (The Rape of Lucretia, Britten) i Erda (Der Ring des Nibelungen, Wagner).

Veus masculines

• Tenor:
  • Líric. És una veu flexible i clara, sovint interpreta el protagonista masculí.^[2] Ex.: Tamino (La flauta màgica, Mozart) o Alfredo (La Traviata, Verdi).
  • Dramàtic, Veu robusta i romàntica, amb un fort registre agut. Ex.: Rudolfo (La Bohème, Puccini) o Edgardo (Lucia di Lammermoor, Donizetti).^[2]
  • Heroic o Heldentenor. Com el nom indica, interpreta els papers heroics. És la veu de tenor més vigorosa, té l’habilitat d’elevar-se per sobre d’una gran orquestra. Ex.: Florestan (Fidelio, Beethoven) o Siegmund (Die Walküre, Wagner).
• Contratenor: En el Renaixement, el contratenor interpretava la línia superior a la del tenor. Més endavant, el terme es va començar a usar per descriure una veu masculina en falset, també denominada alt masculí, i solia ocupar un espectre similar al de la contralt o la mezzosoprano. Aquest tipus de veu gairebé mai ha estat utilitzat en l’òpera abans de la segona meitat del segle xx, quan va cobrar vida amb el contratenor anglès Alfred Deller. Els papers que interpreta aquest cantant són del tipus d’Oberón (El somni d’una nit d’estiu, Britten) o Akhenaton (Akhenaton, Philip Glass).
• Baríton: Generalment té un to més greu que el tenor i va començar a requerir una categoria separada del baix el segle xviii,^[3] a causa dels diferents tipus de personatges creats per compositors com Mozart. Alguns personatges famosos interpretats per barítons inclouen a: Papageno (La flauta màgica, Mozart), Fígaro (Il barbiere di Siviglia, Rossini) o Escamillo (Carmen, Bizet).
• Baix: És la categoria més greu de la veu masculina. Generalment es divideix en tres tipus principals:
  • Baix baríton. Com el seu nom indica, és una veu masculina que combina la gravetat i el poder del baix amb la fluïdesa i l’abast del baríton. Alguns exemples d’aquest tipus són: Wotan (Der Ring des Nibelungen, Wagner) i Hans Sachs (Die Meistersinger von Nürnberg, Wagner).
  • Baix bufo. Personatges que requereixen un cantant amb una personalitat capaç d’aportar una àmplia gamma d’expressió, incloent-hi la comèdia. Ex.: Leporello (Don Giovanni, Mozart) o Bartolo (Les noces de Fígaro, Mozart).
  • Baix profund. aquest és el tipus de veu masculina més profunda. Proporciona molts dels moments més solemnes i portentosos d’una òpera. Ex.: Sarastro (La flauta màgica, Mozart) i Oroveso (Norma, Bellini).

Els escenaris de l’òpera

Els teatres d’òpera són teatres construïts especialment pel desenvolupament d’aquest gènere musical, tot i que s’hi solen programar també altres esdeveniments artístics. Atès que moltes òperes demanen grans produccions, els teatres habitualment encabeixen almenys mil seients, disposats en un auditori en forma d’U -amb una longitud depenent de la capacitat- i al seu voltant s’hi troben llotges.

EXEMPLES: