1. EDAT MITJANA: 476-1450.

EDAT MITJANA (S. V-XIV)

Després de la caiguda de l´Imperi Romà , començaren a desaparéixer algunes arts que s´havien desenvolupat d´una forma esplèndidad en les antigues civilitzacions.

En el segle XIII, l´arribada dels pobles àrabs a la Península va suposar una gran aportació: LA MÚSICA ANDALUSINA. Als Alcàssers de prínceps i governants, la múisca amenitzava els saraus.

Durant l´Edat Mitjana va començar la NOTACIÓ MUSICAL. Fins aleshores es transmitia de manera oral.

El monjo benedictí Guido d´Arezzo va donar nom als sons de l´escala en el segle XI. Ho va fer a partir de les inicials dels versos d´un himne a Sant Joan Baptista.

La primera nota es canviaria més tard per DO.

L´expressió musical que predominava era el CANT GREGORIÀ, interpretar pel clero: cantaven a capella.

El cant gregorià és un tipus de música vocal monòdica, que té ritme lliure, és cantada sobre textos en llatí, és propi de la litúrgia cristiana, i que s’origina en l’alta edat mitjana.

La denominació de cant gregorià es deu al fet que aquest tipus de cant és atribuït al Papa Gregori I com una evolució del cant ambrosià. Des del seu naixement, la música cristiana va ser una oració cantada, que devia realitzar-se no de manera purament material, sinó amb devoció o, com deia sant Pau: «Cantant a Déu en el vostre cor». El text era, doncs, la raó de ser del cant gregorià. En realitat, el cant del text es basa en el principi que (segons sant Agustí) «aquell que canta ora dues vegades». El cant gregorià mai podrà entendre’s sense el text, el qual té prelació sobre la melodia i és el que li dóna sentit a aquesta. Per tant, en interpretar-lo, els cantants han d’haver entès molt bé el sentit del text. En conseqüència, s’ha d’evitar qualsevol impostació de la veu de tipus operístic que intenti el lluïment de l’intèrpret. Del cant gregorià, és d’on procedeixen els modes gregorians, que donen base a la música occidental.

• El cant gregorià és música vocal, i sovint es canta a cappella (sense acompanyament d’instruments).
• Es canta a l’uníson —una sola nota a la vegada—, la qual cosa vol dir que tots els cantaires entonen la mateixa melodia. A aquest mode de cant se’l denomina monodia. Molts autors afirmen que hauria d’admetre’s el cant de cor mixt (o sigui, homes i dones junts), ja que els homes i les dones no poden cantar les mateixes altures, puix que s’estaria interpretant a dues veus en octava. No obstant això, tenint en compte que tant homes com dones, així com els nens, han de tenir igual oportunitat de participar en la litúrgia, recomanen que, per no trencar aquest principi de la monodia, ho facin de manera alternada.
• Es canta amb ritme lliure, segons el desenvolupament del text literari i no amb esquemes amidats, com podrien ser els d’una marxa, una dansa o una simfonia (vegeu la secció que tracta detalladament el ritme).

Explicació: https://youtu.be/JgJPCSZJ_FE