Joseph Roth: l’escriptor que va veure el nazisme abans que ningú i va fugir el mateix dia que Hitler va pujar al poderJoseph Roth: el cronista d’un món que s’esfondrava devorat pels totalitarismes

Joseph Roth (Brody, 1894 – París, 1939) no va ser només un gran novel·lista de la caiguda de l’Imperi austrohongarès. Va ser un dels primers intel·lectuals europeus a entendre, amb una lucidesa gairebé profètica, què significava realment el nazisme. I va actuar en conseqüència.

Nascut a Brody, a la Galícia oriental de l’Imperi dels Habsburg, en una família jueva, Roth va créixer amb el sentiment permanent de no pertànyer a enlloc. Aquella frontera entre el món ídix i l’alemany, entre Orient i Occident, el va convertir en un observador implacable de les fractures d’Europa. Després de la Primera Guerra Mundial i de la desaparició de l’imperi, es va convertir en periodista itinerant. Va escriure per a la Frankfurter Zeitung i va recórrer Berlín, París, la Unió Soviètica i els Balcans, sempre des d’hotels i cafès. Ell mateix es definia com a “patriota dels hotels”: odiava les cases i preferia la vida provisional.

El moment definitiu de la seua vida va arribar el 30 de gener de 1933. El mateix dia que Adolf Hitler era nomenat canceller d’Alemanya, Roth va agafar el tren a París. No va ser una decisió gradual ni un exili forçat anys després: va ser una fugida immediata, gairebé instintiva. Va entendre al moment que aquell règim no era un altre autoritarisme passatger, sinó una amenaça existencial per a tot el que ell estimava: la cultura europea, els jueus, la dignitat humana i la possibilitat mateixa de la literatura.

Des de París, i sense tornar mai més a Alemanya, Roth es va convertir en una de les veus més lucides i amargues de l’exili alemany. Va escriure articles, assajos i novel·les que denunciaven sense concessions el nazisme. No es va limitar a criticar-lo: el va analitzar com una malaltia de la modernitat, una barreja de ressentiment, tecnocràcia i barbàrie.

El testimoni més potent d’aquesta lluita el trobem en el recull pòstum La filial de l’infern a la terra (Die Filiale der Hölle auf Erden. Schriften aus der Emigration), on s’han reunit la major part dels articles i cròniques que va publicar entre 1933 i 1939, a més de quatre cartes adreçades al seu amic Stefan Zweig. En aquests textos Roth anomena Alemanya sense embuts “la filial de l’infern a la terra”, denuncia la propaganda de Goebbels, la crema de llibres, l’antisemitisme d’Estat i la destrucció deliberada de la cultura alemanya.

Abans fins i tot de l’arribada de Hitler al poder, ja havia publicat Els jueus errants (1927), un assaig d’una lucidesa i una compassió extraordinàries sobre les migracions jueves d’Orient a Occident. Allí descrivia amb precisió el desarrelament, la pobresa i la dignitat d’aquells jueus orientals que fugien de la misèria i dels pogroms, i ja intuïa els perills que s’acostaven a Europa.

Aquesta mirada es va radicalitzar en l’exili. El 1934 va publicar L’Anticrist, una obra a mig camí entre la paràbola, l’assaig i la invectiva religiosa. Allí identifica el nazisme amb l’Anticrist mateix: no com una mera ideologia política, sinó com una força diabòlica que ha arribat a la terra disfressada, seduint un poble cegat i covard. Roth, que en els seus últims anys va evolucionar cap a una creença profunda en Déu (amb una inclinació creixent cap al catolicisme i una visió metafísica de la història), va escriure aquest llibre com un crit d’alarma espiritual. Per a ell, el mal nazi no era només polític: era una profanació de l’ordre diví, un atac contra Crist i contra tot allò que el judaisme i el cristianisme tenien en comú.

La seua obra literària d’aquells anys està impregnada d’aquesta mateixa combativitat. La marxa de Radetzky (1932) ja era una elegia a un món que s’esfondrava; La tomba dels Caputxins (1938) és la seua continuació escrita en ple exili, un cant fúnebre a l’Àustria que el nazisme estava a punt d’annexionar. Job (1930) parla de la destrucció d’un jueu oriental; La llegenda del bevedor sant (1939), escrita en els seus últims mesos, és un autorretrat d’un home destruït per l’alcohol i per l’exili, però que encara busca una redempció impossible.

Els últims anys de Roth a París van ser durs: pobresa, alcoholisme, hotels barats, cafès on escrivia de nit. Però no va deixar mai de combatre. Va rebutjar qualsevol compromís amb el règim, va denunciar els intel·lectuals que es quedaven a Alemanya o que es posaven al servei de Hitler, i va mantenir fins al final la idea que l’única alternativa civilitzada a la barbàrie nazi era una Europa de cultura, de tradició i de compassió, sostinguda per una fe que ell mateix havia redescobert en la desesperació.

Va morir el 27 de maig de 1939 a París, als 44 anys, d’una pneumonia agreujada per la síndrome d’abstinència. Sis mesos després esclatava la Segona Guerra Mundial. No va viure per veure Auschwitz, però el va intuir amb una clarividència terrible.

El que fa gran Joseph Roth no és només la seua prosa elegant i cristal·lina. És que va ser un dels pocs que, quan gairebé tothom encara esperava o racionalitzava, va mirar el nazisme de front, el va anomenar pel seu nom i va marxar el mateix dia. La seua vida, la seua obra —des d’Els jueus errants fins a L’Anticrist i els articles de La filial de l’infern a la terra— són el testimoni d’allò que significa veure el mal quan encara es pot fugir… i escriure’l mentre et consumeix, amb la fe d’un home que, al final, ja no creia només en la literatura, sinó també en Déu.