Fritz Lang: el mestre de l’ombra i del destí

Fritz Lang (Viena, 1890 – Los Angeles, 1976) és un dels grans architects de l’imaginari del cinema del segle XX. Nascut a Viena en plena decadència de l’Imperi austrohongarès, fill d’un arquitecte i d’una mare d’origen jueu convertida al catolicisme, va estudiar arquitectura i pintura abans que la Primera Guerra Mundial el canviara per sempre. Ferit quatre vegades (va perdre la visió d’un ull), va començar a escriure guions durant la convalescència i, acabada la guerra, es va instal·lar a Berlín per convertir-se en un dels directors més ambiciosos del cinema alemany.

Durant els anys vint i principis dels trenta va crear algunes de les imatges més poderoses de la història del cinema. Amb Els Nibelungs (1924) va portar a la pantalla l’èpica germànica amb una grandiositat gairebé operística. Amb Metropolis (1927) va imaginar una ciutat del futur dividida entre amos indolents i treballadors explotats, una distopia visualment hipnòtica que encara hui impressiona. I amb M (1931), la seua primera pel·lícula sonora, va crear un retrat gelador d’un assassí de xiquets (Peter Lorre) perseguida tant per la policia com per la màfia, una obra mestra de l’expressió i del cinema de suspens.

El 1933, després de l’estrena de El testament del doctor Mabuse, Joseph Goebbels el va convocar i li va oferir dirigir el cinema del nou règim nazi. Lang, que ja havia sentit el perill, va fugir aquella mateixa nit cap a París i poc després als Estats Units. A Hollywood va haver d’adaptar-se a un sistema de producció molt més rígid, però no va perdre la seua mirada. Va dirigir westerns, thrillers i, sobretot, alguns dels millors films noirs de la història: Fúria (1936), La dona de la finestra (1944), El carrer escarlata (1945) i El gran calor (1953). En totes elles el destí, la paranoia, la violència i la corrupció del poder continuen sent els temes centrals.

Lang va tornar breument a Alemanya a finals dels cinquanta per rodar les seues últimes pel·lícules, entre elles Els mil ulls del doctor Mabuse (1960), però ja no va trobar el mateix públic. Els últims anys els va passar a Califòrnia, gairebé cec, reconegut com a mestre per cineastes com Jean-Luc Godard, que el va fer aparèixer com a ell mateix a El menyspreu (1963).

El que fa gran Fritz Lang no és només la seua capacitat per construir mons visuals inoblidables, sinó la seua obsessió amb el destí, el poder i la fragilitat humana. Els seus personatges queden atrapats en mecanismes que no controlen: ciutats futuristes, organitzacions criminales, sistemes policials o simplement la seua pròpia obsessió. En un temps en què les imatges ens bombardegen constantment, la seua mirada precisa i ombrívola continua sent una de les més potents de la història del cinema.