Els éssers vius estan constituïts com a macro-sistemes que comprenen a altres subsistemes (neurològic, digestiu, respiratori, circulatori, etc.) integrats entre sí. Aquests macro-sistemes estan oberts al seu entorn e intercanvien elements amb ell, el que permet desenvolupar-se.

Fisiologia i Psicologia

L’ésser viu aconsegueix ser un ésser cada colp més complex gràcies a la interacció amb el seu entorn què li permeten extraure els recursos que possibiliten el seu desenvolupament.

Fisiològicament l’ésser viu obté una sèrie d’elements del seu entorn que li permeten portar un programa genètic de creixement.

Psicològicament l’ésser humà es desenvolupa perquè s’obri al seu entorn i obté d’ell els aprenentatges i les experiències que li permeten un procés, que encara que està determinat biològicament, depén també del que li aporta l’entorn sociocultural.

Podem definir desenvolupament psicològic com un procés d’evolució que afecta de forma integrada als aspectes perceptius, cognitius, afectius, morals i socials de l’individu.

És necessari que diferenciem en aquest desenvolupament entre d’altres dos conceptes:

• Creixement. Procés físicament mesurable dels organismes influït per factors genètics i ambientals (alimentació, climatologia, problemes sanitaris, etc.).
• Maduració. Programa genètic que estableix patrons de transformació morfològica o funcional dels distints sistemes de l’organisme, o d’aquest en el seu conjunt, considerat com a unitat integrada.

El procés de desenvolupament psicològic precisa que la interacció amb un entorn que el potencie es recolze sobre la maduració dels sitemes orgànics que van a permetre dita interacció:

• Una sensibilitat adient respecte als estímuls de d’entorn.
• Una reacció adaptada. Un ésser viu té més probabilitat de desenvolupar-se si la seua interacció amb l’entorn és flexible.

Filogenètica

• Tropismes. En algunes plantes permeten orientar-se cap el Sol per a aprofitar millor l’energia disponible per al seu desenvolupament.
• Tàxies. Microorganismes que els permeten desplaçar-se cap a la font de calor representa un pas més en l’ajust cap a l’entorn.
• Conductes reflexes. En organismes superiors, suposen un major nivell d’adaptació sense necessitat d’intervenció d’un encèfan que regula l’acció paer a adaptar-se a una situació.
• Conductes instintives. Comportaments més complexes que es poden portar a terme snese necessitat de ser adquirits mitjanánt processos d’aprenentatge.
• Aprenentatge. Procediment d’adaptació fonamental en les espècies animals que es troben al final de l’escala evolutiva, i que en particular en l’ésser humà. Venen a resoldre un dels inconvenients de la conducta instintiva, tals com la sensibilitat als canvis de l’entorn. L’aprenentatge suposa la capacitat d’alterar la pròpia conducta a partir de la informació recollida de l’entorn

Dos principis que orienten el desenvolupament de l’ésser humà:

• Principi de Diferenciació. Estableix que la donducta evoluciona d’allò genèric a allò específic. L’abanic de reaccions posible de l’individu es va enriquint i matitzant segons es desenvolupa.
• Principi d’Integració. El comportament tendeix a ser més coherent. Això vol dir que es van estructurant i matitzant patrons docuntuals. Segons es desenvolupa, la seua conducta és menys aleatòria, contruïnt-se la pròpia identitat, la pròpia forma de fer les coses, la personaliat que ens defineix a cadascú.

References

Hernández Fernández, Á; .Psicomotricidad. Fundamentación teórica y orientaciones prácticas.Editorial Universidad de Cantabria: Santander,2025; pp.309;