Història i entorn

    El C.E.I.P. Sant Llorenç Màrtir, de caràcter públic, es troba en la localitat de Busot i és, junt amb el nou centre de 1er. Cicle d’Educació Infantil, els únics centres educatius del municipi. 

  Busot s’enclava en la comarca de l’Alacantí, a 19 km d’Alacant i pròxim als municipis de Xixona, Aigües, Campello, Sant Joan i, especialment, Mutxamel, on acudixen els nostres alumnes una vegada finalitzada l’etapa de Primària. Limita geogràficament amb Xixona, al nord-oest; amb Relleu i Alacant, al Nord-est; amb Aigües, a l’est; amb El Campello, al sud-est; i amb Alacant al sud-oest.  És un poble de muntanya, en el vessant sud de la serra del Cabeçó d’Or, a 326 m. sobre el nivell del mar, però molt pròxim a la costa i a la capital alacantina.

   El clima de Busot es troba de ple en el denominat "Mediterrani", caracteritzat per la suavitat dels seus hiverns i amb estius secs i calorosos.

    El paisatge és sec, amb formacions vegetals de pins, carrasques, i matoll típic de la zona: timó, romer…

   És un municipi amb una població molt disseminada. A més del seu nucli urbà original, on es concentra la majoria de servicis disponibles en la localitat, el seu terme municipal compta amb diverses entitats menors (Bonalba, El Carril, Hoya de los Patos, Pla dels Pastors, Pisnella, Plà de la Lloma i Valle Dorado) que en població superen amb escreix la del nucli urbà. 

 

 

Compten els ancians que, fa molts anys, vivia en el cor de l’Horta Alacantina un llaurador que es deia el "tio Roc". Tenia quaranta anys i posseïa una xicoteta finca amb ametlers i vinyes.

El "tio Roc" tenia com a ambició comprar més terres per a tindre una vida millor, però com no tenia prou diners, va demanar un préstec a un d’eixos usurers de l’època, que treballava per a un marqués d’Alacant.

Les condicions que imposava l’usurer eren tan dures que el "tio Roc" va haver d’hipotecar la seua pròpia finca.

-¡Quién no arrisca, no guanya! – li deia el prestador.

El llaurador va acceptar les dures clàusules de la hipoteca i va tornar al seu hort.

Aquell hivern no va ploure res, per la qual cosa les vinyes es van assecar. Damunt, una terrible gelada al febrer va fer perdre la floració dels seus ametlers. Després va arribar març, abril, maig i juny, amb el cel cruel i impassible, que sempre amanecía blau i brillant. Després d’un estiu abrasador, no va haver-hi rogatives possibles: l’hort estava destruït.

Aquell any, la fam va visitar les cases de molts llauradors. Quan va arribar l’usurer a arreplegar el seu diners, el "tio Roc" no li va poder pagar. El marqués li va llevar les seues terres i ho va deixar en el carrer.

Però el llaurador va traure forces d’on no les tenia. Va decidir anar-se’n a Barcelona a provar sort. Amb els quatre reals que li quedava, va comprar un passatge amb barco i se’n va anar.

-¡Volveré ric!

Aquell dia, durant la posta de sol, un barco carregat de comerciants va partir del port d’Alacant. En ell anava el nostre llaurador.

-¿Ha vist que bonica és la Serra de l’Home? -li va dir un mariner.

-¡Voldrà dir el Cabeçó! -va replicar el "tio Roc"

-Nosaltres la diem Serra de l’Home perquè pareix un home gitat; encara que també el diem d’Or perquè dins té el tresor amagat dels moriscos.

-Jo no em crec eixes llegendes. -desdenyà el "tio Roc".

-Doncs li puc assegurar que és certa. En el Cabeçó hi ha una cova anomenada "Canelobre" i dins d’ella un tresor morisc que ningú s’ha atrevit a buscar.

Aquelles paraules van despertar la curiositat del llaurador, que li va demanar que li comptara la història. 

 

"Allí, al peu de la muntanya, hi ha un poble que es diu Busot, que segles arrere estava habitat per moros i cristians. Tots vivien en pau, encara que els cristians manaven i els moros obeïen. Entre els segons, hi havia un home ric molt important, dit Alí, que tenia una bella filla, crida Gessamina. 

 Un dia van arribar notícies que els cristians s’havien sublevat en armes i que els moriscos corrien un seriós perill. El més sensat era abandonar aquelles terres. 

 -Filla meua, esta vesprada pujaré a les Coves de Canelobre i amagaré un cofre ple d’or i joies. Si algun dia em passa quelcom, podràs agafar-ho i viure bé -li va dir Alí a la seua filla-. Ho soterraré a l’entrada de la cova, als peus d’una pedra que s’il·lumina amb els últims rajos de sol.

Aquella vesprada, després d’amagar el tresor, Alí va ser assassinat per uns cristians del poble, a mitat de camí entre Busot i el Cabeçó. La princesa Gessamina, al veure que son pare no tornava, va decidir pujar a les Coves a buscar-li. A l’arribar a l’última corba abans de la pujada, va descobrir el cos d’Alí estés en el sòl, sense vida.

 Mentres estava assentada junt amb el cadàver de son pare, plorant, va escoltar a les seues esquenes unes terribles veus. Eren els assassins d’Alí, que anaven també en busca de Gessamina. Ràpidament, va entrar en la caverna: ella coneixia un passadís que des de la Cova de Canelobre, davall la muntanya, eixia al mar per la Cova del Llop Marí, en El Campello.Per esta galeria va fugir la princesa, mentres els cristians cridaven:  

-Mora… Contan’s on està el tresor o et matarem!  

Gessamina, des de l’interior del Cabeçó d’Or, va cridar:  

-Mai! I pobre d’aquell que robe el meu tresor. Morirà com el meu pare! 

Estes paraules, pronunciades amb tanta amargor, van fer que els assassins fugiren per on havien vingut." 

 

El mariner va concloure el relat alhora que el barco s’allunyava de la costa. La imatge de la muntanya va desaparéixer al lluny, entre la penombra de la nit.

El "tio Roc" va ser a Barcelona. Però les coses no van ser tan fàcils com ell pensava. Allí, a les nits, el llaurador recordava la història del tresor del Cabeçó. Prompte es va convertir en una obsessió per a ell.

Un dia, el "tio Roc" va pensar: "Roc, a Barcelona no eixiràs de pobre". I va decidir tornar a Alacant.

Va embarcar en el mateix vaixell que havia utilitzat per a la seua marxa. Quan l’embarcació estava prop de la costa alacantina, el llaurador va veure la figura de la muntanya, majestuosa, rodejada d’una fina capa de boira blanquinosa.

Amb la intenció de buscar el tresor d’Alí, el llaurador va comprar a Busot un cabàs d’espart i una pala, i es va dirigir cap als Coves del Canelobre.

No sabem si va trobar o no el tresor.

Però la veritat és que un bon dia, el "tio Roc" va aparéixer per Alacant amb camisa nova, trage i elegant barret. Havia recuperat les seues terres i ara dedicava el seu temps lliure a caçar amb gent de l’alta societat. Ja era el ric "tio Roc".

Però un dia, mentres caçava ànecs amb un amic, entre alts canyissos, algú va disparar accidentalment el seu rifle i va matar el llaurador.

El seu cos va caure a terra, inert.

La maledicció de la Princesa Mora s’havia complit…