Por, expectació i una sola data: viernes 5 de març. Van arribar les olimpíades químiques en la Universitat Miguel Hernández. I una vegada ací, tot el meu esforç i tots els mesos de preparació es veurien reflectits sobre un sol paper, en un examen interminable de 3 hores.
Tirar la vista arrere ara és fàcil. Eld ía en el qual em van preguntar si volia anar a l’olimpíada vaig dir que sí. No ho vaig pensar; però si hui em preguntaran per què ho vaig fer, no sabria dir molt bé la raó. Supose que va ser perquè siempre m’ha agradat la química.A més, hi ha molt de potencial en l’Assut. Així que, que m’ho proposaren a mi, precisament a mi, em va fer molta il·lusió.Encara que después van arribar els dubtes.
No anava a ser fàcil. Anar a les olimpíades suposava un esforç extra en segon de batxillerat, una responsabilitat sobre els meus muscles per a la qual ni tan sols sabia si estava preparada, o el que és pitjor, si anava a estar a l’altura; però la confiança dels meus amics, els meus familiars i especialment la de Fernando, el meu professor, va fer que no em tirara arrere.
La veritat? De setembre a març ho vaig passar fatal. Van ser uns mesos molt durs en els quals vaig haver d’enfrontar-me a centenars d’exercicis, teoria i coneixements que se sumaven a les meues obligacions de l’últim curs i a la pressió de la Covid–19. Vaig passar per moments de dir “Realment val la pena?”. Pero vaig seguir avant. I llavors, llego el dia de l’examen.
Vaig experimentar un cúmul d’emocions. Nerviosisme, emoció… I abans d’anar, em vaig sentir molt secundada pels meus amics, qui em van desitjar tota la sort del món: “demostra’ls como s’hacenles coses en l’Assut ”.Jo vaig riure, però després em vaig dir “tia, és que representes a tot l’institut”. Sentia una gran responsabilitat, un pes que requeia sobre els meus muscles. No obstant això, em sentia preparada. Estava llesta. I anava a fer-ho.
Quan els meus peus van trepitjar la gespa de la Universitat, vaig decidir respirar profund. Estava nerviosa, havia arribat el moment i em tremolaven les mans. En total, érem setze. Setze persones que, com jo, s’havien preparat per a un examen de tres hores on havíem de bolcar tot el que habíamos aprés. Tot això sense saber si seria suficient. És més, quan vaig acabar l’examen, això va ser el que vaig pensar.
La incertesa em va envair. No recordava res el que havia fet ací dins, i em sentia frustrada perquè sentia que no havia donat el 100% de mi. No obstant això , també em vaig sentir una mica alliberada. Fora com fora el resultat, havia acabat. A pesar que Fernando continuava tenint una fe cega en mi, jo em vaig limitar a resumir-ho tot en l’experiència.
Una setmana després, just el dia que jo iba a l’olimpíada de física (sí, amb una no em bastava), vaig tindre classe de química. A causa de les restriccions, esperem a Fernando a la porta de la classe; i quan va arribar, em va preguntar si havia vist el seu missatge. Jo vaig negar amb el cap. No obstant això, pel seu cara, alguna cosa em va dir que fora el que fora, tenia a veure amb les olimpíades. En aqueix moment, es va girar i va dir “bo, heu de donar-li l’enhorabona”. Jo vaig preguntar: “per què?”. Al que ell va respondre: “perquè has quedat primera”.
No m’ho podia creure. Jo, Ana María Sánchez Izquierdo, m’havia classificat, i damunt en primera posició. Si alguna cosa he de dir és que me vaig sentir i em sent orgullosa. Perquè todo el meu esforç ha donat els seus fruits, demostrant, al seu torn, el que no tendríper què estar demostrando, i e sque les dones podem ser excel·lents en la ciència. No hi ha barreres. Almenys, no hauria d’haver-les.
Sense dilació, m’agradaria agrair tot l’afecte dels meus amics, companys, professors i familiars; i especialment a la fe, la creença i l’apoyo de Fernando Murcia abans, durant i després de l’experiència. Ens veiem en les nacionals!