Normalment us explique en primera persona del plural el que treballe amb els vostres fills a l’aula multisensorial, però aquestes sessions que estem duent a terme sobre Invisible són diferents. Sense cap dubte són les sessions més impactants que he fet mai a l’aula multisensorial, i ho són per el llibre que hem treballat. Per això, i sense que serveix de precedent, m’agradaria explicar-vos aquesta sessió en primera persona del singular.
Invisible no és una història divertida, ni feliç, ni tan sols còmoda. Invisible ens parla del bullying, de la cruesa que viu qui el pateix, de la desesperació que es pot arribar a sentir quan vius una situació així. Els que em coneixen saben bé que m’agrada llegir molt i el moltíssim que llig. I malgrat tot allò que he llegit, pocs llibres m’han impressionat tant com Invisible. Normalment em sent motivada a llegir per satisfer la meua curiositat, necessite saber com acabarà la història que tinc entre mans. Altres vegades la motivació ve per voler aprendre més sobre el tema sobre el que estic llegint. Tot i això, amb Invisible necessitava avançar a la lectura per poder veure l’eixida al martiri que, a poc a poc, vas descobrient que pateix el protagonista.
Sabeu que quan els vostres fills i filles visiten l’aula multisensorial intente crear per a ells universos màgics on poder viure contes, històries, aventures… en definitiva, intente crear escenaris on poder aprendre divertint-nos i jugant amb la imaginació. Però amb Invisible estem davant una cosa molt seriosa, un problema massa present a la nostra societat i davant el qual tots tenim una responsabilitat. L’assetjament escolar ja s’ha cobrat massa vides innocents, persones que no mereixien ser invisibles, però a les visibilitzarem quan ja era massa tard.
Amb Invisible he intentat que comprenguen el punt de vista de la víctima. A través del sentit propioceptiu han pogut sentir en la seue pròpia pell el pes que pateix una víctima d’assetjament. Han pogut experimentar com va sorgint el bullying, gairebé sense adonar-nos-en, com pot passar una situació aïllada a convertir-se en una pesada càrrega que no podem suportar.
I també a través d’un altre sentit han pogut entendre l’amargor que sent la víctima d’assetjament. I han pogut entendre que, per més que passe el temps, encara que trobem altres persones que valguen la pena, encara que puguem gaudir d’altres experiències millors… l’amargor,encara que estiga diluïda, continua existint.
Hem pogut veure diferents fases del bullying: l’inici, el papel dels “titelles”, la pèrdua de l’autoestima, el shock que t’impideix demanar ajuda… Com deia no ha sigut una sessió divertida ni còmoda. I es que Invisible no és un llibre divertit ni còmode. Però el que sí que fa Invisible és donar-nos esperança. I ho fa posant-nos davant de l’espill i obligant-nos a fer autocrítica. I aquesta autocrítica comença amb una pregunta: què puc fer jo davant aquesta situació? I eixe, precisament, era el gran objetiu d’aquesta sessió, que tingueren respostes a aquesta pregunta amb independència del rol en què puguen viure una situació així:
- – Si creiem que som víctimes, hem de saber demanar ajuda abans que la nostra autoestima estiga afectada. És preferible actuar davant de fets aïllats abans que aquests fets es converteixen en assetjament.
- – Si som testics d’una situació que s’està anant de les mans, hem de poder donar la veu d’alarma. Fer això és de ser valents, no podem mirar cap a una altra banda.
- – No ens podem convertir en la titella de l’abusó. A la sessió hem vist com hi poden caure algunes persones en açò, però hem après que tenim criteri i sabem diferenciar els bons comportaments dels dolents, i també sabem que els que estem el costat dels bons som majoria. Ens hem adonat que l’abusó és un covard que no s’atreveix a plantar cara a la majoria, però per això ens hem de mantindre units.
- – També hem après que tots tenim una responsabilitat per acabar amb aquesta xacra: adults i xiquets. Hem après quina part de responsabilitat tenim cadascun i les conseqüències de no actuar com cal.
I com Invisible, hem acabat la sessió amb un missatge d’esperança, i es que units podem fer front a l’assetjament escolar. Junts som més poderosos, perquè a la nostra aula multisensorial, ningúno és Invisible.
