Deia Plató que la poesia era “eixa cosa lleugera, alada i sagrada”, semblant a un ocell o un àngel, intangible, que no es podia atrapar ni engabiar. La veritat és que si ens transportem a la realitat de les nostres aules, intangible podria ser sinònim d’intel·ligible. La veritat és que els nostres alumnes lligen poc, en general, i menys encara si es tracta de poesia. La veritat és que segons una llegenda urbana es tracta d’un gènere tan elitista que només els entesos tenen accés a ella. La veritat és que malgrat que intentem ficar-la en les nostres classes amb calçadorno és per als nostres pupils ni un “misteri” com pensava Lorca ni un “intent d’aproximació a l’absolut” com sustentava Juan Ramón Jiménez ni una “expressió de bellesa” com deia Borges ni “erotització del llenguatge” com afirmava Octavio Paz, i menys encara l’associen a eixe “tu” becqueriano que sonava tan pròxim i alhora tan llunyà, imaginari i inaccessible com la mateixa poesia.
Fa uns anys el meu interés pel pensament visual, per adoptar noves tècniques i nous reptes en les meues classes, em va portar a la següent frase de Leon Daudet que diu així: “Els poetes són hòmens que han conservat els seus ulls de xiquet”. Esta idea em va fer pensar que possiblement la culpa d’allunyar-nos de la poesia com també la d’allunyar-nos de dibuixar, pintar o jugar estava lligada intrínsecament amb la idea de créixer, de fer-nos majors. Esta seria la raó fonamental per la qual alguns pocs privilegiats es neguen a abandonar del tothom de la infància aferrant-se a la poesia, el dibuix o la pintura com si fora l’únic fil que els connecta directament amb eixa etapa que no tornarà. Després de tants anys intentant atrapar als alumnes en les xarxes de la poesia, seguisc sense tirar la tovallola, i anys després d’any, busque fórmules noves per a llegir poesia en classe i, per què no, per a crear-la. Pense com Jean Cocteau que la poesia és imprescindible; però, com ell, encara no tinc clar per a què. Jo que soc poeta frustrada per la gràcia de Déu i pel meu escàs esforç i feble voluntat, no defallisc en el meu intent de fer entendre als nostres jóvens que la poesia és necessària per a expressar amb poques paraules l’essencial, en un intent de fer-nos sentir una emoció única, intransferible que ens remoga a vegades les entranyes, i per què no, el cor.
Per totes aquestes raons, a la fi de febrer es va dur a terme a la biblioteca un recital poètic a càrrec del professor de Llengua castellana i Literatura de l’IES Platja de Sant Joan, Juan Antonio Olmedo, sobre els poemes de Lorca que han llegit i analitzat els alumnes de 2n Batxillerat. Un intent més de comprendre la poesia, de la mà de Lorca, a través dels seus temes, els seus símbols i recursos més característics.
Continuem reivindicant la poesia a les nostres aules, insistim en la seua lectura i en la seua anàlisi. Que siga només un pretext per a crear, pensar i expandir-nos. Si és cert que ens connecta amb la infància, perquè no cresquem mai.
Elvira Berbegal Coloma