En la vida escolar, com en la vida en general, passen coses. Algunes bones, altres no tant. Algunes són fruit de decisions clares, altres d’impulsos, i altres, simplement, accidents.
I, tanmateix, cada vegada que passa alguna cosa, sembla que naix en nosaltres una necessitat immediata de trobar la persona culpable, com si fer-ho ens donara la clau per a resoldre el que ha passat. Com si n’hi haguera prou amb assenyalar algú perquè el conflicte o el dany desapareguera.
Sovint ens trobem interrogant xiquets i xiquetes sobre situacions que ni tan sols ells i elles acaben d’entendre o de recordar amb claredat. Els demanem explicacions amb la urgència de l’adult que necessita certeses. I a vegades, amb la millor de les intencions, donem per vàlides versions incompletes, esquemàtiques o simplement construïdes per a satisfer la nostra necessitat de sentit.
Però no tot té culpables. Hi ha ocasions en què les coses, simplement, passen. Ensopegades, topades, oblits, reaccions espontànies… Hi ha vegades que no hi ha ningú darrere amb una intenció clara. I no sempre podem —ni hem de— convertir-ho tot en una investigació per a arribar a una confessió o a una disculpa que tranquil·litze el nostre desig adult de control, generant pel camí situacions desagradables per a tothom.
Des del col·legi treballem amb cura, amb criteri i amb escolta. Indaguem, sí, però també respectem el temps i el procés dels xiquets i xiquetes. Els ensenyem a reparar, a fer-se responsables, a reflexionar. Però també els ensenyem que la culpa no sempre és el camí i que moltes vegades comprendre és més valuós que acusar.
Confieu en la nostra tasca. Hi ha molt més en joc que trobar el culpable.