Història

El topònim: Vila-real

El nom de la nostra ciutat és Vila-real. Des de l’any 2006, el municipi adopta la denominació oficial única de Vila-real en lloc de la forma bilingüe Vila-real/Villarreal que es mantenia fins llavors i que va contribuir a generar no pocs equívocs i confusions en l’escriptura del topònim de la ciutat. L’única forma correcta és Vila-real, una sola paraula amb guió mitjà i r minúscula.

El nom és Vila-real

1. Per què real i no reial? Perquè la denominació original de Ville Regalis (dues paraules en llatí), atorgada pel rei Jaume I el 20 de febrer de 1274 en la Carta Pobla, ha evolucionat a la forma simplificada Vila-real, la qual ja es documenta en textos de sant Vicent Ferrer o de Jaume Roig i presenta la variant arcaica real i no reial (forma actual de l’adjectiu derivat derei).

2. Per què amb guionet? Perquè el guionet és un signe ortogràfic que serveix per a unir paraules compostes en què el primer element acaba en vocal i el segon comença per r, s o x, com és el cas de Vila-real, Torre-xiva o Vila-seca.

3. Per què -r minúscula? Perquè Vila-real és una única paraula i no dues. En les paraules compostes, només s’escriu en majúscula la lletra inicial del primer element com és el cas de Sud-àfrica i Vila-real.

Vila-real és l’única denominació oficial de la ciutat

El Ple de l’Ajuntament de Vila-real va aprovar el 27 de febrer de 2006 per unanimitat de tots els grups amb representació en el consistori la denominació oficial única de Vila-real, en compte de la forma bilingüe Vila-real/Villarreal que es mantenia fins llavors. El Decret 180/2006, d’1 de desembre, del Govern valencià ratifica la decisió municipal, per la qual cosa el topònim oficial de la ciutat adoptarà des de llavors exclusivament la forma Vila-real.

En aquesta decisió, fruit del consens polític i social, van tenir un pes específic les indicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, així com els problemes d’escriptura que planteja la doble denominació de la nostra ciutat, que provoca la proliferació de diverses grafies errònies.

Amb aquest acord, es culmina el procés iniciat amb la introducció de la forma bilingüe l’any 1982 (Vila-real/Villarreal), que substituïa l’anterior denominació Vila-real, que apareix per primera vegada en la documentació municipal l’any 1940.

La forma Vila-real, que es considera tradicional i valenciana, té una prova iconogràfica excepcional en les parets del Palau de la Generalitat Valenciana, en una tela de Joan de Sarinyena (1592) en la qual estan retratats els representants del Braç Reial de les Corts Valencianes, en el nostre cas porta escrit el nom Vila-real.

Història de Vila-real

La concessió de la Carta Pobla per part del rei d’Aragó Jaume I el 20 de febrer de 1274 marca la data de la fundació de Vila-real. La ciutat compta, doncs, amb més de 700 anys d’història. Ací t’oferim un xicotet extracte dels principals fets i evolució de Vila-real al llarg d’aquests segles d’història.

Orígens de Vila-real

El terme municipal de Vila-real es forma en el segle XIII per segregació territorial del de Borriana. Encara que hi ha nombrosos indicis d’ocupació humana en la zona des de l’edat antiga, és el rei d’Aragó, Jaume I, qui determina la creació de nova planta del nucli urbà a través d’un document fundacional datat a València el 20 de febrer de 1274.

La carta de poblament, assimilada a la de Borriana, conté molts dels elements característics dels contractes agraris feudals: enumeració dels drets i beneficis dels nous habitants i posseïdors de la terra, juntament amb les corresponents contraprestacions personals i econòmiques respecte del monarca. El rigor d’aquestes condicions fa que els cortesans catalans als que el rei ofereix en principi la nova vila acaben renunciant i siguen necessàries successives proclames per a atraure habitants, tasca que realitza amb eficàcia el jueu Salomó Vidal. L’afluència és així molt diversa, encara que els primers contingents estables que conformen la població seran morellans, aragonesos i, més tardanament, catalans.

Vila-real forma part des del seu origen del braç reial en les Corts del Regne i tindrà dret per això a utilitzar com a emblema les armes reials: pals rojos sobre fons daurat, símbol que fins a l’actualitat es continua usant en l’escut i la bandera de la ciutat. Vila-real va defendre sempre amb orgull l’existència d’aquest vincle.

Primer desenvolupament urbà

L’any següent de la fundació, el monarca concedeix al poblador Pere Dahera els drets de construcció d’un pont sobre el Millars, i la posada en funcionament d’un hospital. En el moment de la seua clausura, en la segona meitat del segle XX, aquest servei era el recinte sanitari europeu de major antiguitat, en ús ininterromput. Igualment es determina la construcció d’una séquia immediata a la població per al transport de l’aigua del riu Millars als nous cultius de regadiu.

El nucli urbà de la vila, planificat en escaquer segons el model hipodàmic dels campaments militars romans, comença a rodejar-se de muralles i d’un ampli vall sec a partir de 1298. Algun d’aquells llenços originals, alçats en doble paret de tàpia, poden observar-se en l’anomenada avinguda de la Murà i als voltants de la torre Motxa, últim dels baluards conservats.

Vila-real en el període medieval

Al cap de mig segle la vila pareix ja consolidada en la seua organització administrativa, perquè el 1326 es realitza la primera recopilació de les seues ordenances i tres anys després li és concedit el canvi dels seus furs d’Aragó pels valencians. El 1346, una sentència arbitral va establir el repartiment de les aigües fluvials entre les poblacions limítrofes, amb normativa sobre proporcions, torns de reg, distribució en séquies, etc. que ha perdurat amb generalitzat respecte fins al present.

Amb la petició el 1375 al Consell de la Vila de l’eremita d’origen català Bernat Fabra per a ocupar una de les coves de les vores del riu Millars, als voltants de l’assut que arreplega les aigües per al reg, s’inicia la presència en el paratge de penitents i ermitans, que culminarà amb el culte marià devocional a la Mare de Déu de Gràcia i la gradual edificació del seu santuari.

El segle XV comença amb la mort en la vila de la reina Maria de Luna (1406), esposa de Martí l’Humà, precisament en la casa del carrer Major que el rei Pere el Cerimoniós havia atorgat, per tal de poder ser ocupada durant les visites de la família reial. És l’edifici conegut com Hostal del Rei, els vestigis del qual encara poden ser apreciats en un cantó de la plaça porticada.

Diverses personalitats visiten en aquest temps la població: sant Vicent Ferrer realitzarà una de les seues multitudinàries predicacions el 1410, quatre anys més tard es deté en la vila el papa Benet XIII i el 1424 ho fa el rei Alfons el Magnànim.

El 1468 es construeix en el riu el primer assut de pedra, la qual cosa permet regular més adequadament el flux de l’aigua i, cap a finals de la centúria, quan el desenvolupament del raval de Castelló fa pensar en la creació d’una moreria, se censen un total de 286 cases.

L’entrada en l’edat moderna

Vila-real tindrà una participació destacada en el conflicte de les Germanies, en contra del nou monarca Habsburg. I encara que continua mantenint el seu impuls demogràfic i econòmic, el rebuig de la nova situació política genera un període de desinterés per les coses públiques. Amb tot, la visió que dóna el 1562 Martí de Viciana en la seua Crònica del Regne de València és marcadament positiva i assenyala el creixement fins a les 340 cases (uns 1.500 habitants). A mitjan segle s’havia iniciat també l’ampliació de les terres d’horta i la rompuda de nombroses zones de secà, tasques que continuaran fins a l’últim quart del XVII.

Paolo de San Leocadio, pintor italià que arriba a València en l’estela dels Borja, traçarà per al temple parroquial els seus retaules dedicats al Salvador (encara de traça gòtica) i el de sant Jaume (del qual queden diverses esplèndides taules). De Vila-real eixirà l’erudit humanista Juan Mas, difusor de les doctrines d’Erasme, i arriba a la vila el rei Felip II. Però la personalitat que deixarà major empremta en la vila serà la d’un humil franciscà descalç d’origen aragonés: Pasqual Baylón Yubero, que passa en el convent alcantarí del Rosari els últims anys de la seua existència i la mort, el 1592, produirà un impacte espiritual que perdura encara en la vida local.

Encara que la població no es veu afectada directament per la crisi d’expulsió dels moriscos, en mancar entre el seu veïnat d’aquests habitants, sí que és cert que la seua absència deixarà sense mà d’obra moltes de les terres de secà i exigirà la introducció de nous cultius. Als ja tradicionals de la garrofera, vinya i oliverar, s’afigen ara en els marges dels camins nombroses extensions de morerar, encara que això no genera l’aparició d’artesania sedera en la localitat. En aquest període es realitzen obres ornamentals en la coveta de l’ermita, una comunitat de monges dominiques ocupa l’abandonat edifici dels Montull i Carles II, a la vista d’algunes polèmiques jurisdiccionals que havien sorgit en la població, acull sota la protecció reial la capella on es guarden les restes de sant Pasqual Baylón.

Vila-real després de la Guerra de Successió

El desgraciat incident que suposa per a la vila el seu saqueig i parcial incendi durant la Guerra de Successió (1706), amb un notable nombre de morts i presoners, no resulta impediment perquè la vila inicie un ràpid envol una vegada acabada la contesa, estimulat per l’arribada de noves formes de pensament amb els monarques borbònics i l’establiment de marcs legals més favorables que la porten, entre 1740 i 1780, a un dels seus períodes de major esplendor.

La població passa de tenir uns 2.000 habitants el 1733, a 4.500 el 1757 i aconseguir pràcticament els 8.000 a finals del XVIII, mentre el desenvolupament urbà avança progressivament cap al nord.

A mitjan segle, el 1757, i a conseqüència de l’amenaça de febres malignes entre la població, es realitza el vot municipal de dur a terme una romeria amb la imatge de la Mare de Déu de Gràcia el divendres anterior al primer diumenge de setembre, tradició que arriba als nostres dies.

La crisi política iniciada en els últims anys del segle XVIII esclatarà al començament del següent. Des de 1786, als problemes econòmics i l’amenaça de successives epidèmies de pesta s’afig la lluita pel poder en el municipi i se succeeixen les conspiracions i els aldarulls dels carrers, en una situació crítica que agreujaran les calamitats bèl·liques de la Guerra de la Independència (en la qual cal fer compte de l’heroica resistència de veïns davant dels exèrcits napoleònics en el pont sobre el Millars), els vaivens de les fratricides lluites carlines i l’ominosa repressió durant el període absolutista.

Els canvis contemporanis

Només en la segona meitat del període serà possible la reactivació econòmica amb el desenvolupament del cultiu dels cítrics, que es complementa amb la intensificació dels cultius tradicionals. El terratinent José Polo de Bernabé iniciarà des de 1856 l’aplicació d’adobs orgànics en els seus horts de tarongers i mandariners, fruiters l’explotació dels quals ja es realitza de manera sistemàtica des de la dècada anterior.

El desenvolupament agrari incentivarà, a més, altres activitats col·laterals del sector, com la construcció de carros per al transport, l’edificació de magatzems de manipulació de la fruita, serradores i tallers de fusteria per la demanda de recipients, etc.

El derrocament de les muralles en la segona meitat del XIX permet millores urbanes i higièniques i, juntament amb la conquesta de l’aigua, l’entrada definitiva en el període contemporani. Cap a 1898 s’han excavat els primers pous en els rocams del secà: el de la família Amorós i el de la societat que serà coneguda com Els Atrevits, s’obrirà un imparable procés que convertirà en terrenys de regadiu tot el terme municipal. L’any següent s’inicia la xarxa de distribució de l’aigua potable en els domicilis.

El segle XX

Les expectatives amb què s’obri el nou segle, entre les quals cal considerar la visita que realitza el rei Alfons XIII (1905), precedida per la concessió (1904) del títol honorífic de ciutat, pareixen frustrar-se per la crisi econòmica que s’estén per Europa però, a partir dels anys 20, s’assenten les bases d’un funcionament capitalista a través de l’associacionisme dels agricultors i l’espenta d’un ampli col·lectiu de comerciants. La població rep també la primera gran onada de treballadors immigrants, arribats sobretot de terres aragoneses.

Al terrible impacte de la Guerra Civil de 1936, amb el seu tristíssim balanç de pèrdua de vides humanes, cruels represàlies i absurda destrucció del patrimoni artístic se sumen, en la fosca etapa de postguerra, els estralls de la tuberculosi i altres malalties entre els habitants més joves i, en els anys 1946 i 1956, unes intenses nevades que destrueixen totes les collites i fins i tot els mateixos arbres fruiters. Davant d’aquestes adverses circumstàncies, i buscant una vegada més les alternatives econòmiques, la ciutat reacciona amb decisió. Sense oblidar l’agricultura de cítrics, es produeix a partir dels 60 una forta industrialització gràcies a les iniciatives de l’empresariat i una nova arribada d’obrers, aquesta vegada procedents majoritàriament del sud de la península. Metal·lúrgia, material de construcció, maquinària agrícola i, sobretot, una creixent i variada producció del taulellet assentaran les bases del futur econòmic de la ciutat.

Estructura econòmica

Orige

La història de l’estructura econòmica de Vila-real és, possiblement, un dels models més complets que es poden trobar per a caracteritzar l’esdevenir de la Comunitat Valenciana litoral.

Des de la seua fundació en el s. XIII fins a la primera meitat del s. XX, el municipi va basar tot el seu potencial econòmic en una agricultura mixta de secà extensiu ¿vinya, olivera, cereal i garrofera- i d’horta intensiva en els s. XVII-XVIII ¿seda, cànem¿.

Aquesta situació, que permetia l’autosubsistència i un xicotet marge de beneficis molt ocasional, va canviar radicalment amb l’aparició del taronger.

El taronger

El taronger va transformar, directament i indirecta, els pilars de la idiosincràsia de la ciutat. Entre 1880 i 1960, es van convertir 3.500 hectàrees de secà a regadiu. A més, es va desenvolupar una indústria de transformació de cítrics i subsidiària (pous, mecànica, arts gràfiques, fustes), i el comerç per a la seua exportació, que va connectar la ciutat amb el mercat espanyol i europeu.

Tot aquest procés va generar un creixement econòmic que va impulsar actuacions importants en matèria d’infraestructures viàries ¿desviació de la N-340¿, urbanístiques ¿eixamplament, avinguda del Cedre¿, equipaments domèstics col·lectius ¿ferrocarril, electricitat, aigua potable¿ i serveis ¿Caixa d’Estalvis de Vila-real, Caixa Rural, Sindicat¿.

La indústria taulellera

Però les nevades de 1946 i 1956 i les fortes pluges i gelades del primer lustre dels anys 60, van descobrir els perills d’una estructura productiva que depenia només d’un producte i de la necessitat de diversificar i enriquir-la. La política de foment de l’habitatge i del turisme que caracteritzen els anys 60 va determinar que s’optara per invertir en una indústria tradicional de la comarca: la taulellera.

Així, en pocs anys, s’alcen les primeres empreses ceràmiques de la ciutat i aquesta indústria desencadena una important immigració que doblarà el cens de la ciutat i la farà créixer.
El primer ajust industrial tauleller dels anys 70 comporta més tecnologia, l’obertura progressiva al mercat exterior i la creació de noves fàbriques més allunyades del nucli urbà. En aquests anys, arriba la A-7 i s’aconsegueix la circumval·lació de la N-340, els autèntics eixos canalitzadors dels fluxos socioeconòmics i integradors de la ciutat en el corredor mediterrani de desenvolupament.

La segona reconversió industrial dels anys 80 va fer avançar en l’aplicació de noves tecnologies i tendències en disseny, qualitat, producció, productivitat i vendes.

L’envergadura del creixement des dels anys 1960 va crear un conjunt d’economies d’escala i de concentració que van atraure cap a la ciutat sucursals d’empreses nacionals i estrangeres. Mentre, el teixit socioeconòmic de la ciutat, que gravita al voltant del subsector del taulell i en menor mesura relacionat amb l’agricultura i els sectors serveis, es fa més complex i sobretot molt dinàmic. Els paviments i revestiments configuren un cicle productiu, tancat i integrat en la ciutat, que la converteixen en el centre tauleller més important d’Espanya i en un dels més notables d’Europa.

Ciutat de serveis

Tot aquest important procés de creixement econòmic té el seu reflex en la vida ciutadana. Vila-real és la segona ciutat de la província i una de les més grans de la Comunitat Valenciana pel que fa a població i es converteix per mèrits propis en centre comarcal de serveis (Hospital Comarcal de la Plana, Agència Tributària, Palau de Justícia, Comissaria Nacional de Policia, UNED, etc.), a més de disposar d’un potent sector terciari comercial i un incipient sector turístic.

La crisi econòmica i financera de principis del segle XXI ha afectat notablement l’estructura econòmica de la ciutat. Tot i que l’activitat industrial i taulellera continua sent motor econòmic i referència en el sector ceràmic en àmbits supramunicipals, Vila-real busca de nou, com va fer a mitjan segle XX, una diversificació econòmica que l’ha portada en l’actualitat a reforçar el seu posicionament com a ciutat prestadora de serveis de referència comarcal i avançar en una nova línia estratègica de desenvolupament econòmic sobre l’eix de la innovació que ha fet que obtinga, al novembre de 2011, la distinció de Ciutat de la Ciència i la Innovació atorgada pel Ministeri d’Economia i que entre a formar part de la xarxa Innpulso de ciutats innovadores.