Mindfulness és estar conscientment present. Volent comprendre què és el que ocorre, des d’una actitud oberta i amable. Sense jutjar, ignorar les coses o deixar-se arrossegar per tot el tràfec de cada dia, estàs ací present, en aquest moment.
L’estar present de forma conscient i amable comporta una sèrie de canvis en el teu comportament i actitud cap a tu mateix i cap als teus fills. Això ocorre més o menys per si mateix, de manera natural. Des de dins sense haver de fer res.
Mindfulness és experimentar el sol en la teua pell, observar les flors i l’ambient que hi ha al teu voltant. Percebre la irritació del teu cos. Experimentar l’alegria i la tristesa en el moment en què ocorreixen. Sense haver de fer res per això, sense haver de reaccionar immediatament o expressar què penses. Mindfulness és estar amablement present en el que ara és. En cada moment.
La majoria dels pares tenen de forma natural una relació mindful amb els seus fills. Però també es tenen períodes en què de tant en tant sents: “Papà, no m’escoltes en absolut” o “Mamà, ja t’ho he repetit deu vegades”. En certes ocasions et dónes compte que has reaccionat de forma massa irritada a algun comentari del teu fill/a. Hagueres preferit no haver-ho fet, però ja ho has dit abans que et dónes compte. O potser penses que hagueres hagut de ser molt més clar. Dir que no conseqüentment, quan creus queno és realment no.
Com pot ser que un pare, a vegades reaccione més enutjat, més desagradable o més incontrolat del que tu volgueres? En cada un de nosaltres es troben encara alguns “vells codis” que provenen de la nostra pròpia joventut. De vegades tenim dins afliccions d’altres temps que ens fan reaccionar davant dels nostres fills/es de forma molt diferent de la que volguérem. A vegades tenim una por del passat que t’impedeix dir clara i planerament el que penses.
No hi ha una recepta que t’explique com ser un pare o mare mindful. Però sí es coneixen els ingredients que des de temps immemorials s’utilitzen per a aconseguir un sentiment d’estima i reconeixement mutu. Els més coneguts són: amabilitat, comprensió, sinceritat i acceptació. Un altre és el contacte físic: una carícia, un bes o un càlid abraç.
No pots influir en el comportament del mar. No pots detenir les onades, però sí que pots aprendre a surfear, a practicar el surf sense vela.
Quan en la teua vida estàs realment present en totes les situacions, llavors pots observar verdaderament la realitat, sense necessitat de reprimir res, sense deixar-te arrossegar, o de “simplement no voler-ho”. I quan veus les onades com de veritat són, pots, a partir de l’atenció plena, prendre decisions més encertades i actuar després d’haver-ho meditat bé. Et dónes compte que estàs irritat tan prompte com això ocorre. Perceps que se t’ha acabat la paciència. Tan prompte et dónes compte, tens una elecció. D’esta manera corres menys risc de veure’t arrossegat per les teues emocions o per les d’un altre. Pots detenir-te un moment, esperar, prendre’t un respir. Observar la situació i identificar el que sents, penses o vols fer.
Prendre aire proporciona l’espai suficient per a no precipitar-se immediatament en una reacció automàtica. Al parar et dónes l’oportunitat de reaccionar d’una altra manera davant de les circumstàncies en què et trobes. És a dir, actuar menys a partir de la frustració o seguint el comportament automàtic. Reaccionar amb més suavitat, sent més comprensiu, sense perdre els límits de vista. Al reconéixer les onades en la teua vida i no reaccionar de forma automàtica, podràs apreciar que tens més calma.
Hi ha tres qualitats bàsiques que resulten molt relaxants per a l’àrdua labor de ser pares: acceptació, presència i comprensió. Les tres proporcionen una visió oberta i incondicional, que ens permet veure els nostres fills i a nosaltres mateixos tal com som en realitat i no com nosaltres esperem ser. Això és la base perquè els nostres fills tinguen confiança en si mateixos i assenten que hi ha un lloc acollidor a què sempre poden tornar, davall qualsevol circumstància.
1- Acceptació: és una postura interna que reconeix que les coses són com són: molestes, agradables o un poc més neutrals. Part del que justament ocorre en aquest precís instant. L’acceptació no et conduïx al que va eixir malament la setmana passada o a allò que estàs esperant que vaja a passar.
Presència: et brinda l’oportunitat de simplement ser, de forma oberta, reposada i sense haver de donar la teua opinió immediatament. Present en eixa xicoteta mà que agarra la teua. Present en el botó. Present en el camí diari a l’escola. Present en tots els moments de dita, mala sort, rutina i tota la resta. Com més present estàs, menys coses et perds. Mai es tracta de jutjar si és quelcom bo o roín. Estar present és suficient. Així naix el contacte, el contacte verdader.
Comprensió: es dóna en el moment en què tu i els teus fills podeu ser autèntics.
Per a tindre la teua atenció en l’ací i l’ara, per a estar present en la teua vida una pràctica que ajuda molt és dirigir la teua atenció a la teua respiració. Mentre està respirant estàs present en aquest moment. No en l’ahir, no en el demà, sinó en aquest precís moment. La respiració sempre està amb tu, durant tota la teua vida. Sent-la un momentet. Pots aprendre moltes coses de la respiració. Pots sentir si estàs nerviós, calmat o inquiet. També pots adonar-te de si contens la respiració, si la retens o si simplement fluïx per si mateixa.
A l’observar el moviment de la teua respiració, et tornes més conscient del teu món interior. Et dónes compte de l’ARA, i això és el principi de la concentració.
L’atenció a la respiració i als sentits, a més d’emportar-te a una percepció directa d’aquest moment, afegeix una dimensió nova a eixa experiència ja que així mateix, t’ofereixen prendre consciència del teu cos. El teu cos ho nota tot i t’envia senyals. Si bé percebem la major part d’estes senyals, no reaccionem sempre adequadament a les mateixes. Apartem aquelles sensacions i sentiments que no ens agraden, amb un juí o un comportament determinat: “no plores, plorar és de criatures”, o “he d’acabar primer el treball, així que continuaré”. De vegades rebutgem estes senyals: “jo cansat? Què va, no em sent cansat en absolut!”
La conseqüència és que continues treballant, continues complaent a algú, continues cuidant d’algú durant massa temps en compte de parar. I per a desterrar eixa sensació desagradable, busques una escapatòria, prenent llepolies, actuant de forma exageradament activa o, al contrari, retraient-te o desfogant la teua frustració en els altres. El resultat són problemes al quadrat: adquireixes costums pocs saludables i, no obstant això segueixes amb eixa sensació desagradable.
Al parar un instant i portar l’atenció al teu cos pots notar tot tipus de sensacions: – Encara estàs enfadat pel que algú et va dir ahir – No et sents a gust amb determinades persones – Has menjat massa – Tens sensació de tristesa o et sents genial,.. L’important és estar en contacte amb el teu cos i notar els senyals que t’envia. Després pots triar: què faig amb el que sent?, què vull obtindre d’això?
Així, a l’estar present en l’ací i ara, en contacte amb el teu cos i les teues emocions, podras mantindre el contacte amb el teu fill i no posar resistència al seu mal humor, pots ensenyar-li també a no resistir-se, fent-se conscient del que està sentint. Al reconéixer els sentiments negatius els permetem estar ací, acceptant-los. No passa res està bé. Després podeu veure els dos junts què és el que necessita en aquest moment: una espenta, o potser una rebolcada pel sòl?, cridar un amic?, buscar una solució al problema?, …
Com a pares tenim llavors l’oportunitat d’examinar els nostres propis sentiments, així com la nostra predisposició a actuar automàticament, d’esta manera possibilites una observació interior per a descobrir què és el que hi ha. Encara que no pugues solucionar-ho tot, sí que pots romandre prop dels teus fills, deixant que demostren i accepten les seues emocions. Perquè sàpiguen que estàs al seu costat i que els vols, inclús quan es troben en un estat d’ànim pèssim.