En el món de l’educació és comú l’acord que els xiquets i les xiquetes d’entre 3 i 5 anys descobreixen el poder del llenguatge i comencen a usar-lo. Per a la majoria de les famílies l’ús del llenguatge genera certa preocupació quan el seu fill o filla diu PARAULOTES. Des de la psicologia infantil es defén que açò és una etapa en el seu desenvolupament que cada u passa d’una manera més o menys intensa (amb més profusió de paraulotes) i/o extensa (que dura més temps).
Quan alguns els infants comencen a dir “tonta/o” o paraules més ofensives, generalment no saben què diuen i no volen dir el que signifiquen: són simples i innocents paraulotes infantils.
Llavors, per què les diuen?
- Perquè les han sentides primer en uns altres llocs: alumnat més major, televisió, família… i veuen que poden fer gràcia.
- A estes edats es diuen estes paraules perquè per als xiquets/es és més fàcil dir “tonto” que “estic molt enfadat perquè m’has destruït les construccions”. Els costa canalitzar els sentiments negatius. Encara no saben estructurar frases tan complexes i han d’aprendre fórmules de relació social.
I què podem fer des de casa i des de l’escola?
- No dir paraulotes.
- Evitar riure o somriure davant de qualsevol paraulota d’ella/a o d’una altra persona.
- Davant de les primeres manifestacions d’estes paraules és millor no donar molta importància, mantindre la calma i advertir, explicar que és una paraula ofensiva (que pot molestar, ferir), que no respecta a les altres persones i que a ell/a no li agradaria que li les digueren.
- Cal oferir alternatives. Ajudar a expressar el malestar amb un altre vocabulari.
Si passat un temps, després d’actuar d’esta manera, la situació persisteix caldria pensar unes altres causes com que dir paraulotes és una manera de cridar l’atenció. “Si em porte bé no em fan cas però si dic paraulotes tinc als pares damunt”. Qüestió més complexa.
Sobretot cal tindre estima i comprensió, orientació i no excessiva reprimenda.
Si voleu aprofundir en el tema vos recomanem:
