Cada infant i cada família és un món i aquest procés resulta, en molts casos, totalment imprevisible.
En aquest apartat us farem arribar la importància que sentim des de l’ escola d’ acompanyar l ’inici de l’ escolaritat dels infants amb la presència familiar. És per tots els motius que podreu llegir més avall que el Projecte Educatiu de l’ escola, vetllant per les necessitats autèntiques de la infància.
Volem fer explícit que el temps d’acollida a l’escola de cada infant és diferent; és per aquest motiu que us hem de fer arribar que, des del projecte, es posa la mirada en què el més coherent és que cada xiquet y xiqueta pugui ser acompanyat o acompanyada per un o una familiar (o un referent adult o una referent adulta) el temps que ho necessite, afavorint així un temps d’acollida serè i cuidat, en què sigue el mateix infant qui, de manera progressiva, pugui anar manifestant que cada vegada es sent més segur o segura i que va deixant de necessitar l’acompanyament d’aquest familiar o persona de referència.
Acompanyant els primers moments…
L’experiència ens ha fet prendre consciència de la gran necessitat d’orientació que mostren les famílies els primers dies d’incorporació a l’escola. Sigui quina sigui l’edat que pugui tenir l’infant, resulten sempre un trànsit significatiu i important aquests primers moments en els quals, en una escola com la nostra, regna una aparent confusió. Valguin aquestes ratlles com la constatació d’una intenció de l’equip de fer més confortable aquesta vivència i també una mica més previsible i serena.
Entenem, doncs, el temps d’acollida com un procés particular i genuí que implica a diverses persones (infant, família i mestra o mestre) que, conjuntament, construeixen vincles de seguretat i confiança mútua. És un moment en el qual els infants i les famílies comencen a habitar un espai i a vincular-se amb la resta de persones que ja fa temps que l’habiten o que, com elles, tot just l’estan descobrint. En aquest sentit, l’escola també els hi fa un lloc i genera un temps i un espai adaptats a la construcció d’aquests vincles. Per tant, no entenem, en cap cas, que sigui l’infant qui s’adapti a l’escola sinó que, tots i totes, ens adaptem a una nova convivència.
Una escola que obre la porta a la vida…
Un organisme viu està ple d’imprevistos. Hi ha moments de creixement caòtic i moments de serenor que anuncien nous moviments. Una escola que obre la porta a la vida, per tant, tindrà instants de tot tipus i això està bé. És senyal d’estar viva.
El moment d’adaptació o acollida és un moment de creixement per a tots: infants, famílies, mestres i comunitat. Veure i viure aquest procés és semblant al moment en el qual la primavera comença a fer brotar les plantes, sorgeixen les flors, els animals estan excitats i tota la vida sembla esclatar en un caos excepcional. Per a nosaltres, l’arribada dels nous infants és semblant a aquesta primavera i entenem que, per aquells que ho viuen per primera vegada, pot ser una mica angoixant. En aquests moments, el millor és mantenir la calma, la confiança i, en tot cas, tenir en compte el que ve a continuació.
A foc lent…
Considerem que els vincles es van creant a poc a poc. L’adaptació o l’acollidano és una qüestió d’hores ni de resignació i, per tant, nosaltres constatem queno és una qüestió matemàtica, exacta i sense marge a l’imprevist. Les qüestions afectives han de ser flexibles, naturals i fluïdes i no poden ser, doncs, rígides i exactes.
Durant molt de temps, l’escola està a disposició d’aquests processos. S’adapten horaris, personal i organització interna per tal que això sigui possible i es doni un trànsit el més coherent possible amb els nostres principis i amb la realitat que observem a diari. Això, moltes vegades, xoca directament amb les expectatives dels adults o de les adultes. En moltes ocasions, les mestres i els mestres es sorprenen de que les coses no funcionin com s’espera d’infants concrets i, en altres ocasions, les famílies són les que no veuen les seves expectatives cobertes.
Però aquestes sorpreses, aquests imprevistos són el que ens constaten que els processos dins de l’escola es mantenen coherents amb la vida. I aquesta sorpresa que sempre ens meravella és motiu de celebració.
I del vincle va néixer…
Sense vincle, no poden existir límits i, sense límits, no hi ha llibertat amb seguretat i protecció garantida. Cal, per tant, tenir paciència. Les normes, en un primer moment, no s’estipulen a “grosso modo” sinó que van apareixent en funció del que va passant en el dia a dia i de com es van construint els afectes. Això pot donar la sensació d’un cert relativisme o manca de referents… però cal creure-s’ho fermament; els adults i les adultes de l’escola saben molt bé el que estan fent.
Pot ser que els familiars nouvinguts es sentin confosos davant de tot plegat, però cal deixar que això sigui així per tal que els límits i la llibertat vagin emergint de forma natural i autèntica.Potser els primers dies no saben què és el que han de fer. Potser alguna persona adulta de l’escola els ha de dir, discretament, que això que estan fent no es pot fer i ells i elles han de transmetre aquest missatge al seu fill o a la seva filla. Potser els sembla que van d’un lloc a l’altre, sense gaire orientació clara.
Potser passen moltes coses que ni s’imaginaven. Fins i tot, que senten petites inseguretats i que estan en un petit llac d’incertesa. I, molt segurament, tindran molts dubtes. Cal recordar que es pot acudir a algun adult o adulta referent de l’escola per resoldre qualsevol dubte i que la comunitat compta amb un programa d’apadrinament entre famílies que pot fer les coses molt més fàcils i planeres.
I és que l’adaptació i l’acollida també és una qüestió d’adults i adultes. Una qüestió de vincle entre persones adultes que tenen un objectiu comú: acompanyar els processos vitals, emocionals i d’aprenentatge dels infants. És una relació, per tant, de tres vèrtexs i que, entre tots i totes, cal que sigui construïda en base a la confiança, a la paciència i al diàleg.
Cap persona està sola…
Tal i com ho hem anat veient i vivint al llarg dels cursos, nosaltres considerem que cada infant i cada família és un món. I que aquest procés resulta, en molts casos, totalment imprevisible. S’ha d’observar detingudament el procés que anem construint de forma conjunta i anar prenent decisions de forma coordinada.
Cap persona està sola en aquest procés: els infants tenen als adults i a les adultes, les famílies tenen a les persones de l’equip i nosaltres tenim tot un equip que ens recolza i que actua de forma coordinada i conjunta.