En els darrers anys les aportacions que ha fet la NEUROCIÈNCIA al món de l’educació han estat molt reveladors,demostrant entre altres punts bàsics les següents
evidències científiques:
El cervell és un òrgan específicament dissenyat per aprendre.La neurobiologia posa a l’abast termes com:
Neotènia:capacitat del cervell humà de romandre a una fase de desenvolupament infantil,la qual cosa el possibilita per APRENDRE al llarg de tota la vida,en comparació a la resta d’ homínids els cervells dels quals, pasada la fase de creixement veuen enormement minvada la seva capacitat d’ aprendre(tret característic de l’edat adulta)
Plasticitat Neural:capacitat gairebé infinita i il·limitada d’ aprenentatge i modelatge neuronal del cervell.
Neurones Mirall:importància de l’ aprenentatge «inconscient» per repetició d’ esquemes prèviament integrats a través de diferents fons sensorials,la propiocepció,la vista,la cinestèsia…
Epigenètica:capacitat de cada tipus de cèl·lula d’ inhibir o no l’ activació de la seqüència genètica que li és pròpia. Descriu quins factors ambientals(des de les substàncies tòxiques a estrès)es comprova que poden inhibir l’activació de la seqüència durant més d’una generació.
Períodes crítics:tant per processos epigenètics (demostrat que els primers mesos de vida són estadis crítics on una bona alimentació, descans i contacte físic amb la mare poden esdevenir claus en un desenvolupament saludable) com també hàbits intel·lectuals com la lectura, potent creador de “reserva” de memòria (o connexions sinàptiques més resistents a la destrucció produïda per l’envelliment o malalties degeneratives com l’Alzheimer). Altres moments crítics poden tenir a veure amb l’aprenentatge d’idiomes. La neurobiologia ha demostrat que les etapes amb major predisposició per a l’aprenentatge d’idiomes són –a més de l’etapa prenatal- l’etapa de 0 a 3 anys i posteriorment dels 12 als 15 anys.
Entre aquestes etapes, a més, es demostra que l’interès del nostre cervell per l’aprenentatge d’idiomes és molt baix, ja que se centra en aprenentatges diferents (de caràcter motriu fi, emocional, especulatiu… que poc tenen a veure amb el boom del llenguatge i l’expressió que es viu en les dues etapes abans citades.
Teoria intel·ligències múltiples de Gardner:demostren des de la dècada dels 90 que els test i les proves estandarditzades que es basen el quocient intel·lectual no són vàlides. Desmunta els conceptes de sobre dotació o retard intel·lectual i proposa 7 eixos d’activitat cognitiva en què cada persona es desenvolupa amb una sèrie d’estratègies comunes, tot i que amb les seves individualitats:lògica-matemàtica, visual-espacial, intrapersonal, interpersonal, musical,corporal cinestèsica, naturalista i lingüística-verbal.
Trobar quin és el punt fort de cada infant i potenciar ho ajudarà automàticament a establir canals autoconfiança i motivació per a què ell mateix experimente i s’entrene en
aquelles que sent com a punts febles. Així el determinisme del quocient intel·lectual es desfà, ja que els processos de auto motivació són tan potents que poden fer canviar els valors dels quocients i els resultats del test amb poc temps
de diferència…
Per altra banda, la significativitat dels aprenentatges vendrà lligada a una sèrie de fets importants que es resumeixen en respectar les característiques
del cervell, i del seu desenvolupament i dirigint les activitats curriculars d’acord amb aquests principis naturals d’aprenentatge:
• JOC: El joc és la manera natural que té l’infant de relacionar-se, conèixer el món i créixer com a ésser social. D’aprendre, de calcular de temptejar amb quantitats, proporcionals, magnituds, emocions, sensacions, perills i desafiaments…
• EMOCIONS: és la peça clau perquè es doni l’aprenentatge significatiu i útil. Allò que va lligat a l’aspecte emocional ens pertany i es fixa dins els nostres cervells. S’evoca i es reviu amb major facilitat. Allò que es visualitza i s’evoca gràcies a l’emoció es reviu amb força. I costa molt d’ oblidar. Desterrar l’emoció és vetar l’entrada a l’aprenentatge significatiu i als processos d’autonomia, ja que, mitjançant l’emoció ens coneixem i ens descobrim com a éssers en la nostra individualitat i com a components del grup.
Per afavorir l’autonomia s’ha d’afavorir l’autoconeixement, la connexió física i emocional amb un mateix i amb la resta. I el lligam amb nosaltres i amb la comunitat és un conducte emocional.
• PENSAMENT CRÍTIC I DIVERGENT: Existeix en percentatges molt majors en infants en comparació amb adults, com a resultat d’un procés d’escolarització on prima la uniformització de l’individu i la recerca d’una sola solució, d’una sola realitat… Si el pensament divergent existeix en infants petits de manera natural, es tracta de respectar-lo, de no castrar-lo i deixar que, per incòmode o difícil de gestionar que resulte la individualitat de cada alumne, el pensament divergent i crític no s’esfuma dels nostres alumnes. El pensament divergent i la capacitat d’anàlisi
crític són les bases de la creativitat. La creativitat ens ajuda a ser lliures, positius i ens dóna confiança amb nosaltres mateixos. Aixòno és només bo per a créixer sense estrès, sinó, en un futur a ser treballadors versàtils i ciutadans preparats per a nous reptes socials, en previsió d’un futur amb cada vegada més incerteses.
• CONFIANÇA: en tots els aspectes però molt concretament en les capacitats de cada individu. En un ambient no privatiu i ben estructurat, de respecte cap a cada infant i els seus interessos i sota l’estructura de l’acompanyament i la no direcció de l’adult tot el temps ,cap a expectatives externes a l’alumne, aquest desenvoluparà de manera natural i al seu ritme els aprenentatges
necessaris per fixar unes bases òptimes per a futurs