Noves tendències. Segona meitat dels 80

A partir de la segona meitat dels anys vuitanta i al llarg dels noranta, una infinitat de tendències (no sempre majoritàries o difoses) van generar músiques alternatives i artistes que amb prou feines van destacar més enllà d’un breu període de temps, però que van activar el panorama del rock. S’hi van unir dos fenòmens molt juvenils: l’auge dels fanzines i el de les emissores universitàries, que als Estats Units van tenir molt de pes. Si tota tendència nova comença sent underground, subterrània i minoritària, moltes acaben aviat convertint-se en mainstream, majoritàries i populars quan els mitjans les enlairen com a moda. En aquest ampli panorama trobem estils de noms tan diferents com el hardcore, l’indie, el post punk, el power pop, el jangle, el Lo-Fi (low fidelity) o el rock alternatiu.

El jangle, també anomenat NRA (nou rock americà) pren el nom d’un vers de «Mr. Tambourine man», de Bob Dylan. Concretament el que diu in the jingle-jangle morning. Al jangle el principal instrument és la guitarra, però associada a veus i harmonies que depuren el so. El grup estrella va ser R.E.M., que després de debutar el 1983 va trigar vuit anys a deixar de ser una banda minoritària, d’elit, fins a assolir l’estrellat amb l’LP Out of time. El més important del jangle és que no es va quedar només en un moviment residual, defensat per un grup estel·lar, sinó que es va entronitzar amb el grunge al començament dels noranta.

El power pop, de fet, havia existit ja als seixanta. Parlem de cançons i singles, grups que podien triomfar amb un tema, sense haver d’arribar a gravar discos més ambiciosos. Amb l’arribada del rock alternatiu, moltes petites formacions van gravar i van editar, gairebé sempre en petites companyies o en autoedicions amb tirades mínimes, un gran nombre de temes amb què fins i tot van arribar a destacar en cercles minoritaris. Eren bandes de garatge, joves adolescents assajant i tocant als garatges de les seves cases típicament americanes, una planta, jardí, unifamiliars… La proliferació de petits clubs a totes les ciutats, on actuaven de vegades gratis o amb una comissió per les copes que prenia l’audiència, també va ajudar. Una característica comuna va ser que en molts casos aquests grups comptessin amb noies com a solistes. Elles venien més.

Rock alternatiu, música Indie

El terme rock alternatiu va néixer en agrupar-se aquestes tendències. Es considerava alternatiu tot el que no entrava a les llistes, ni apareixia per televisió ni era mainstream. Tot i això, la proliferació de música alternativa va acabar generant un altre terme: indie. I amb l’indie, finalment, va caldre crear llistes d’èxits i canals per on canalitzar tota aquesta energia que, de vegades, feia el salt cap a la fama. Si hi havia un cinema independent, fora dels grans estudis, hi va haver una música indie fora de les majors. Per descomptat, quan un grup arribava al top 5 dels rànquings indies… deixava de ser-ho automàticament. Pocs indies volien quedar-se en un discret pla, encara que se’ls digués «banda de culte», com va ser R.E.M.

La new wave va desaparèixer com a força abans d’arribar a la meitat de la dècada dels vuitanta. Entre l’univers del videoclip, la MTV, l’AOR, l’herència punk, la música de ball i, com es veurà en els capítols següents, el hip hop per una banda i l’electrònica de l’altra, la dispersió era absoluta, però ho que va aglutinar el terme indie es va assentar fins al punt que molts dels artistes consagrats fins i tot als anys noranta van passar per aquest gresol. L’autopista indie arriba fins a l’aparició del grunge, perquè Soundgarden, el primer grup considerat grunge, era indie al seu moment. Indies cèlebres als seus inicis van ser els Smashing Pumpkins, els Offspring, Green Day, Cranberries o fins i tot els contundents Red Hot Chili Peppers, agressius fins al límit.

Una de les tendències més brutals va ser el hardcore. Quan un estil porta impresa la paraula core, és perquè es tracta de música frenètica, de la mateixa manera que si se l’anomena mellow és perquè és més pausada. El hardcore es va iniciar a Califòrnia i va arribar primer a Nova York i després a Anglaterra, encara que mai va comptar amb l’admonició dels mitjans per ser brutal, agressiu i pseudofeixista. En certs casos anava acompanyat pel terme trash (escombraries). Així va aparèixer el thrash metall. No menys brutal era el death metall i el speedcore (soroll blanc). Un característic grup hardcore va ser els Beastie Boys. Altres bandes a destacar, totes de poc èxit comercial, van ser Slayer (de caire satànic), Dead Kennedys o Suicidal Tendencies. Com a compensació del hardcore va aparèixer l’emocore, més emocional, i el slowcore, més depressiu.

Un món canviant

La relació d’artistes que van poblar les llistes d’èxits des dels finals dels vuitanta i els primers anys noranta és enorme, com van ser variades les tendències musicals del moment. Molts van aconseguir petits o grans èxits, molts van tenir carreres curtes i pocs van perllongar més enllà del seu moment una vida discogràfica perdurable.

Hi va haver grups notables. Bon Jovi es va instal·lar entre les grans bandes de rock, Àsia va néixer com a supergrup amb membres de Yes i altres bandes, les Bangles va ser un deliciós grup format per noies, a Marillion va destacar el seu cantant anomenat el Fish, els australians INXS tenien a Michael Hutchence de solista, Mike + the Mechanics va ser el grup alternatiu de Mike Rutherford (Genesis), Simply Red amb l’exquisida veu de Mick Hucknall, els suecs Roxette, el duet Everything But the Girl, Eurythmics amb Annie Lennox de solista, ben aviat convertida en la gran cantant anglesa dels anys següents, i així fins i tot els triomfals Tears for Fears o el duet Pet Shop Boys, que amb West End girls van inaugurar una carrera plena de èxits.

Entre els solistes, George Michael, una de les estrelles de la dècada següent; el canadenc Bryan Adams, amb la seva elegant proposta rockera; la tendresa d’Enya o la suggestiva cadència de Sade.

No van faltar les apostes juvenils en un moment en què les fans dominaven el panorama. New Kids on the Block van marcar el camí a altres bandes futures, com Take That. La gran força del fenòmen fans va entronitzar estrelles juvenils (sempre atractives) com Jason Donovan, Kylie Minogue, Rick Astley, A-Ha, Leif Garrett i altres. Responsables de bona part dels seus èxits va ser la factoria de compositors i productors anglesos formada per Mike Scott, Matt Aitken i Peter Waterman. Van fer més de 50 cançons que van ser èxit. De Take That, ja als anys noranta, sorgiria el cantant anglès més popular de llavors, Robbie Williams. El 2003, per renovar el seu contracte, EMI li va pagar 125 milions de dòlars, rècord fins aquell moment.