La era dorada del rock (1969-1973)

Cinc anys de glòria (1969-1973)

La història de la música rock té entre 1969 i 1973 el seu període de màxima esplendor. Va ser un temps de màgia en què tot, absolutament tot, va concórrer i va coincidir per fer d’aquells cinc anys els més gegantins, amb una allau d’artistes incomparable i una infinitat de discos gloriosos. Totes les tendències es van manifestar i multiplicar fins a portar el so a límits desconeguts poc abans i la música al seu sostre del 1972, quan va arribar en ingressos al núm. 1 dels mitjans d’entreteniment als Estats Units, superant el cinema i la televisió, considerats inabastables fins aleshores.

D’una banda, les tecnologies de gravació cada vegada millors; de l’altra, l’afany dels artistes per fusionar el rock amb tota la resta, i,finalment, la dinàmica creativa d’uns anys en què tot era possible gràcies també a un mercat àvid i unes companyies discogrà ques van apostar per tot sense objeccions. Les noves fronteres del rock van abastar l’avantguarda, el jazz, el simfonisme, la música llatina, i van potenciar les fórmules ja existents, com ara el blues. També van despertar nous ritmes ètnics, com el reggae. I amb el glam rock es va arribar a la fusió dels sexes sense etiquetes. La majoria de grans artistes que van dominar els setanta, els vuitanta, els noranta… i van arribar al segle XXI (cas de Bruce Springsteen) van sorgir aquests anys. Va ser també el temps dels grans festivals, amb Woodstock primer i els dos de Wight després.

Per etiquetar tot això, van aparèixer diversos noms, música progressiva, avantguardisme o subterrani. Aquesta va ser sens dubte l’etiqueta més utilitzada a tot el món. Al final, qualsevol disc que apuntés a una nova tendència era underground.

Tot això mentre, el 20 de juliol de 1969, l’ésser humà posava un peu a la Lluna.

Hard rock i Heavy metal

Amb Led Zeppelin com a bandera, el rock dur va ser un dels gèneres més potents d’aquesta part de la història i, a més, va arribar per quedar-s’hi. Poc importaria que amb el temps passés de hard rock a heavy metal, les bandes rockeres armades amb guitarres i poderoses posades en escena van tornar l’esperit de la rebel·lia a la música i van crear, a més, la seva pròpia estètica diferencial amb la resta dels gèneres.

El primer so heavy reconegut com a tal va néixer de la guitarra de Link Wray, un indi shawnee nascut a Dunn, Carolina del Nord. Link va tocar amb artistes com Fats Domino i Ricky Nelson, va formar una banda amb els seus germans, va servir a l’Armada i finalment va gravar una cançó, «Rumble», el 1954, als vint-i-quatre anys. El tema va passar desapercebut al principi, però de mica en mica va arribar a ser disc d’or el 1958. El so de Link no agradava; per això en deien heavy. Va haver d’abandonar la música, però amb els anys es va convertir en una llegenda, així que va tornar el 1971, quan aquest heavy ja no era pesat sinó una tendència. Link va ser el primer músic que va distorsionar el so a través de l’amplificador. Els primers que el van imitar van ser els Kinks. Després arribaria Led Zeppelin.

Deep Purple també va aparèixer el 1968, amb un primer èxit a través del single Hush. Dos àlbums després, amb el quintet gloriós integrat per Ian Gillan a la veu, Ian Paice a la bateria, Ritchie Blackmore a la guitarra, Jon Lord als teclats i Roger Glover al baix, assaltarien el cel. Fins i tot van gravar un àlbum amb una simfònica barrejant grup i orquestra. Els LP In rock, Fireball, Machine head i Made in Japan els van convertir en pura avantguarda i el seu tema Smoke on the water, marcat per un riff de guitarra que es va convertir en viral quan encara no existia aquesta paraula, en llegenda. La història de Deep Purple va començar a patir una llarga sèrie de mutacions a partir del 1973, amb canvis i més canvis fins a arribar a tenir fins i tot un fill bastard anomenat Whitesnake anys després, amb una altra bona carrera a l’esquena. Ritchie Blackmore també crearia una altra banda gloriosa, Rainbow.

Deep Purple

Deep Purple és un grup de rock anglès fundat a Hertford (Hertfordshire) el 1968. Juntament amb Led Zeppelin i Black Sabbath, es considera que són un dels grups pioners del heavy metal i el hard rock modern, tot i que alguns membres intenten no categoritzar-se en un gènere. La banda també incorporava elements de música clàssica, blues-rock, pop i rock progressiu. Un cop van ser llistats al Llibre Guinness de Rècords com la banda més sorollosa, i han venut uns 150 milions d’àlbums arreu del món. 

La banda ha canviat molts cops de formació i va deixar d’actuar durant vuit anys (1976-84). Les formacions entre 1968 i 1976 s’anomenen Mark I, II, III i IV.

Després del disc amb orquestra, un projecte que Lord sempre havia tingut al cap, la banda va sorprendre tothom amb l’edició d’un disc on el virtuosisme, el tractament sonor dels instruments durant l’enregistrament, l’enduriment de les línies vocals (crits inclosos) i la radicalització de l’estil, més contundent i electrificat, van donar lloc a una de les obres pioneres del rock dur, Deep Purple in Rock (enregistrat entre el 1969 i el 1970), obra de referència del gènere i una de les fites que més influència exercirien dins del Rock. Fins al 1973, Deep Purple esdevingueren un dels grup de més fama a nivell mundial després d’editar els discs Fireball (més progressiu que el seu predecessor), Machine Head (disc d’un cert retorn al rock dur i que és també conegut per incloure la cançó Smoke on the Water), i el doble disc en directe Made in Japan.