Els límits del que podem dir

Ludwig Wittgenstein (1889-1951) és un filòsof que no vol fundar una doctrina, sinó netejar el terreny. No pretén explicar el món millor que ningú, sinó mostrar-nos com el llenguatge ens enganya quan el fem servir sense adonar-nos-en. I això, encara que no ho semble, és profundament revolucionari.

La seua idea més famosa —“els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”—no és una frase bonica per a samarretes, sinó una advertència. No veiem la realitat tal com és, sinó tal com sabem dir-la. Quan el llenguatge falla, també falla el pensament. I moltes discussions filosòfiques, polítiques o morals no són més que embolics lingüístics mal plantejats.

El primer Wittgenstein, el del Tractatus, volia establir una frontera clara entre el que es pot dir amb sentit i el que no. Ciència, fets, proposicions verificables d’un costat; ètica, estètica, sentit de la vida, de l’altre. No perquè aquestes coses no importen, sinó perquè no es poden dir sense deformar-les. D’allò que no es pot parlar, diu, cal callar. I aquest silencino és buit: és respecte.

El segon Wittgenstein, el de les Investigacions filosòfiques, canvia de perspectiva. Ja no busca una estructura lògica perfecta, sinó que observa com usem realment el llenguatge. Les paraules no tenen un significat fix i etern; tenen usos, contextos, jocs de llenguatge. Parlar és una forma de vida. I molts conflictes apareixen quan traiem les paraules del lloc on funcionen.

Wittgenstein no vol que pensem més, sinó que pensem millor. Vol desactivar la temptació de fer grans teories quan el problema és més modest: no hem entés com funciona una paraula. En aquest sentit, la seua filosofia no construeix edificis, sinó que desfà nusos.

Hi ha també una dimensió moral en aquesta actitud. Reconéixer els límits del llenguatge és reconéixer els límits del jo. És acceptar que no tot es pot explicar, ni justificar, ni demostrar. I això exigeix humilitat, una virtut poc valorada en temps d’opinions ràpides i certeses cridaneres.

Llegir Wittgenstein hui és un antídot contra la xerrameca. Contra la inflació de paraules que no diuen res. Ens recorda que molts problemes desapareixen quan deixem de parlar malament d’ells. I que, de vegades, el pensament més profund comença quan sabem parar.

Perquè no sempre cal dir alguna cosa. A voltes, el més honest és aprendre a callar… i mirar amb més atenció.