Viure dins del laberint

Franz Kafka (1883-1924) no escriu sobre mons imaginaris. Escriu sobre el nostre, només que sense maquillatge. El que fa estranyes les seues històriesno és la fantasia, sinó la fidelitat amb què retraten una experiència molt concreta: la sensació de viure atrapats en un sistema que no entenem, però que decideix sobre nosaltres.

En Kafka no hi ha grans tirans visibles ni conspiracions espectaculars. El poder és difús, administratiu, impersonal. Ningú no sap exactament qui mana, però tothom obeeix. El procés no va sobre la justícia; va sobre la culpabilitat sense causa, sobre l’angoixa de sentir-se acusat sense saber de què. I això, malauradament, ens resulta massa familiar.

Els personatges de Kafka no es rebel·len amb grans gestos heroics. Dubten, esperen, s’expliquen malament, arriben tard. No són febles: són humans. I és precisament aquesta humanitat la que xoca amb un món que exigeix eficiència, claredat i submissió. Kafka no denuncia tant la crueltat del sistema com la seua absurditat, que acaba devorant qualsevol intent de sentit.

La metamorfosi no tracta d’un home convertit en insecte, sinó d’algú que deixa de ser útil. Quan Gregor Samsa ja no pot treballar, el seu valor desapareix. El monstreno és ell, sinó la mirada que el rodeja. Kafka apunta ací una veritat incòmoda: la dignitat humana sovint està condicionada a la funcionalitat.

Kafka escriu amb una prosa clara, gairebé neutra, com si el que conta fora perfectament normal. I és aquesta normalitat la que fa por. No hi ha crits, no hi ha retòrica inflamada. Hi ha passadissos, formularis, silencis, portes que no s’obrin mai del tot. El terror kafkià no esclata: s’instal·la.

S’ha dit que Kafka és un autor pessimista. Però potser és just el contrari. Kafka no menteix. No consola. No ofereix eixides falses. I, en fer-ho, ens obliga a mirar de cara allò que sovint preferim ignorar: la nostra indefensió davant estructures que hem creat nosaltres mateixos i que, tanmateix, ja no controlem.

Llegir Kafka huino és un exercici literari, sinó una experiència de reconeixement. Tots hem sigut, alguna vegada, personatges kafkians: esperant una resposta que no arriba, intentant complir normes que ningú no explica, sentint-nos culpables sense delicte. Kafka no ens diu com eixir del laberint. Ens mostra que ja hi som dins.

I potser el primer pas per no perdre’ns del tot és, precisament, reconéixer-lo.