La mirada que no sabia descansar

Vicent Van Gogh (1853-1890) és, probablement, l’artista més malentés de la modernitat. Convertit en icona pop del geni boig, del pintor incomprés i del fracàs romàntic, sovint oblidem el més important: Van Gogh no pintava perquè patia; patia perquè mirava massa. Mirava el món amb una intensitat que no li permetia descansar.

La seua pintura no naix de la improvisació ni del desordre, sinó d’una obstinació quasi moral. Pintar era, per a ell, una manera d’aferrar-se a la realitat, de donar forma a un món que sovint li resultava insuportable. Cada camp de blat, cada cadira, cada rostre de pagès és un intent de dir: això existeix, i jo també.

Hi ha en Van Gogh una ètica del treball que desmunta el tòpic del geni espontani. Pintava sense parar, estudiava colors, copiava gravats, escrivia cartes llargues i lúcides al seu germà Theo. No buscava l’originalitat per ella mateixa, sinó la veritat d’una mirada honesta. El problema és que aquesta veritat no encaixava en el gust del seu temps.

La seua solitudno és només psicològica, sinó també social. Van Gogh pinta un món rural, humil, cansat, mentre la modernitat avança cap a l’espectacle i el consum. Els seus camperols no són decoratius; són pesants, arrelats, reals. I això incomoda. Perquè obliguen a mirar de front allò que preferim no veure.

La bogeria, tan explotada pel relat romàntic, no explica l’obra de Van Gogh; l’obra explica, en part, la seua bogeria. Viure amb aquesta intensitat, sense filtres ni distància irònica, té un preu alt. Van Gogh el va pagar amb l’aïllament, la incomprensió i, finalment, amb la vida. Però reduir-lo a això és trair-lo.

Llegir les seues cartes és entendre que Van Gogh pensava l’art com una forma de responsabilitat. No volia embellir el món, sinó fer-lo visible. I això exigeix una mirada que no s’aparta, que insisteix, que torna una i altra vegada sobre el mateix camp, el mateix cel, la mateixa llum, fins que alguna cosa es revela.

En un temps saturat d’imatges ràpides i mirades superficials, Van Gogh ens interpel·la amb una pregunta incòmoda: quant de temps dediquem realment a mirar? Potser el seu llegatno és només pictòric, sinó moral: aprendre a mirar sense pressa, encara que això ens desestabilitze.

Perquè, al capdavall, Van Gogh no va fracassar com a artista. El que va fracassar va ser un món incapaç de sostenir una mirada tan exigent.