Comprendre no es perdonar

Hi ha autors que escriuen perquè volen dir coses. Primo Levi (1919-1987) escriu perquè no té dret a callar. Aquesta diferència ho canvia tot. La seua obra no naix d’una especulació intel·lectual ni d’un joc literari, sinó d’una experiència límit: Auschwitz. I, tanmateix, Levi no escriu amb odi, ni amb grandiloqüència, ni amb venjança. Escriu amb una lucidesa freda, quasi científica, que fa encara més insofrible el que conta.

Si Nietzsche ens obligava a pensar a colps de martell, Primo Levi ens obliga a pensar després del colp. Després de la destrucció, després de la barbàrie, després del fracàs moral d’Europa. La seua preguntano és metafísica, sinó radicalment humana: com ha pogut passar això? I, encara pitjor: com pot tornar a passar?

Si això és un homeno és només un testimoni del que va ser el camp d’extermini; és una anàlisi implacable de com es destrueix una persona abans, fins i tot, de matar-la. El Lager no sols mata cossos: destrueix llenguatge, dignitat, memòria i responsabilitat. I ho fa de manera sistemàtica, burocràtica, quasi banal. Ací és on Levi resulta especialment incòmode: no ens permet refugiar-nos en la idea que el mal és cosa de monstres excepcionals. El mal, ens diu, pot ser administratiu, obedient i perfectament normal.

Una de les aportacions més profundes de Primo Levi és la seua idea de la “zona grisa”. No tot és blanc o negre, víctimes pures i botxins absoluts. Hi ha col·laboracions forçades, supervivències ambigus, decisions preses sota una pressió inhumana. Levi no justifica, però tampoc simplifica. I això exigeix una maduresa moral que no sempre estem disposats a assumir.

En temps de memòries selectives i d’indignacions ràpides, Levi ens recorda que entendreno és perdonar, però sí una obligació. Entendre com funciona el mecanisme del mal és l’única manera d’evitar que es repetisca. Per això Levi desconfiava de les frases solemnes i dels rituals buits de commemoració: la memòria, si no va acompanyada de pensament crític, es converteix en una coartada tranquil·litzadora.

Llegir Primo Levi huino és un exercici històric, sinó un acte de responsabilitat. Perquè la seua obra no parla només del nazisme, sinó de la fragilitat de la condició humana, de com de fàcil és deshumanitzar l’altre quan el convertim en número, en categoria o en enemic abstracte.

Primo Levi no ens diu què hem de pensar. Ens adverteix del que pot passar quan deixem de pensar. I això, en un món que corre massa i recorda poc, és una lliçó que no ens podem permetre ignorar.