Pensar a colps de martell

Friedrich Nietzsche (1844-1900) no és un filòsof còmode. No serveix per a tranquil·litzar consciències ni per a adornar prestatgeries amb frases boniques subratllades en fluorescent. Nietzsche incomoda, sacseja i, sobretot, obliga a pensar sense crosses. Potser per això continua sent tan actual en un món que té moltes opinions però poques idees pròpies.

Quan Nietzsche parla de “filosofar a colps de martell”, no està proposant destruir-ho tot perquè sí, sinó comprovar quins ídols sonen buits. Religió, moral, veritat, progrés… tot passa per la prova del so. I el resultat no sol ser tranquil·litzador. El famós “Déu ha mort”no és una proclama atea de cafè filosòfic, sinó una constatació cultural: les grans certeses que sostenien Occident ja no funcionen, encara que continuem fingint que sí.

El problema, diu Nietzsche, és que hem heretat valors que ja no creiem, però tampoc ens atrevim a crear-ne de nous. Vivim instal·lats en una mena de nihilisme tou, una vida a mitges, governada per la por a destacar, a equivocar-nos, a viure intensament. D’ací la seua crítica a la “moral d’esclaus”: una moral que converteix la debilitat en virtut i la mediocritat en norma.

Front a això, Nietzsche no ofereix receptes morals ni manuals d’autoajuda avant la lettre. Ofereix una exigència: assumir la responsabilitat de la pròpia vida. El seu Übermensch (tan malentés i tan manipulat)no és un superheroi ni un ésser superior, sinó algú capaç de dir “sí” a la vida tal com és, amb el dolor, el conflicte i la contradicció inclosos.

Llegir Nietzscheno és eixir-ne amb respostes clares, sinó amb preguntes més incòmodes. Qui sóc quan deixe de repetir el que m’han dit que he de ser? Què desitge realment? Quins valors defenc perquè són meus i quins per pura inèrcia?

Potser per això Nietzsche no s’ensenya bé només amb esquemes ni exàmens tipus test. S’ha de llegir lentament, amb sospita, i també amb una certa valentia. Perquè, al remat, el que proposano és una teoria filosòfica més, sinó una actitud: viure sense autoenganys, encara que això ens deixe, de tant en tant, sense terra sota els peus.

I això, en temps de consignes fàcils i opinions prefabricades, ja és una forma de rebel·lia.