Disfemia

DISFÈMIA O TARTAMUDESA

La disfèmia o tartamudesa infantil consisteix en una alteració del ritme de l’emissió oral que altera la fluïdesa de la parla, que es torna entretallada, repetitiva o vacil·lant. El bloqueig en l’emissió de paraules és degut a un espasme o contractura dels músculs de la cara i del coll que participen en la fonació, la qual cosa impedeix l’expressió fluida del discurs. El quadre s’acompanya de balbisme, embolàlia i logofòbia. El balbisme és el conjunt de moviments paràsits associats a la parla, amb una finalitat compensatòria; pot afectar els músculs de la cara i també implicar les extremitats. L’embolàlia consisteix en la introducció de falques verbals, paraules o frases, que actuen com a farcit en un intent de camuflament del problema. La logofòbia consisteix en la presència de reaccions d’ansietat i angoixa, desencadenades per la necessitat d’haver de parlar, la qual cosa moltes vegades produeix retracció social en el xiquet/a espasmofèmic (Portellano Pérez,  2015).

Es poden distingir tres tipus de tartamudesa, segons els símptomes predominants: tònica, clònica o mixta. La disfèmia tònica es caracteritza per la interrupció total de la parla, i es produeix al final una eixida sobtada de l’emissió. La tartamudesa clònica es caracteritza per la repetició convulsiva d’una síl·laba o grup de síl·labes durant l’emissió de la frase. La tartamudesa mixta (clonicotònica/tonicoclònica) es manifesta amb bloquejos i repeticions, i és de més gravetat que les altres dues modalitats. Perelló (1995) parla de la “llei de clo-to”, segons la qual la tartamudesa s’inicia en una fase clònica i passa a tònica si no rep un tractament adequat.

La tartamudesa és un trastorn del llenguatge típic de la infància, ja que en més del 90 % dels casos el seu inici es produeix abans dels set anys, i és major la seua incidència en el sexe masculí, en proporció de 5 a 1, en comparació amb les xiquetes.

Encara que és un trastorn generalitzat de la parla, es pot manifestar amb una major o menor intensitat, depenent del grau d’ansietat que el subjecte experimente en cada moment.

L’origen de la tartamudesa continua sent una incògnita, encara que és freqüent que hi haja un desequilibri en el control motor de la parla que exerceixen les vies extrapiramidals. La neuroimatge funcional ha posat de manifest que hi ha una hiperactivació difusa en l’hemisferi dret, cerebel, escorça motora suplementària, ínsula i escorça cingular anterior.

La classificació de malalties DSM V inclou el tartamudeig dins dels trastorns de comunicació en la infància, i exigeix per al seu diagnòstic la presència d’un o més dels símptomes següents:

a) Repeticions de sons o síl·labes.

b) Prolongacions de sons.

c) Interjeccions.

d) Paraules fragmentades.

e) Circumloquis per a evitar les paraules problemàtiques.

f) Producció de paraules acompanyada d’una excessiva tensió física.

g) Repetició de monosíl·labs

(Extret de La Guia Dificultat Específiques en el Llenguatge i Comunicació, publicada per la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, l’any 20166).