SANT VICENT FERRER (València, 1353-Vannes, Bretanya, 1419)

SANT VICENT FERRER  

A excepció dels papes Borja de Roma, cap altre valencià ha conegut major anomenada que el dominic Vicent Ferrer. Considerat sant en vida i ascendit als altars després de mort pel primer papa Borja, va ser un predicador incansable i home de confiança de papes i reis. Li encomanaren gestionar les grans qüestions del seu temps perquè sabien que movia masses i voluntats. La seua figura és present, encara hui en dia, en l’imaginari popular, gràcies al cicle de llegendes i miracles vicentins.

Vida. Vicent Ferrer (València, 1353-Vannes, Bretanya, 1419) va ser fill de pare (notari) de Palamós i mare de Girona. Ingressà a l’orde dels dominics de València. Desde molt jove, va destacar en els estudis de teologia i en l’art de la predicació.

Es formà a les universitats de Lleida, Barcelona i Tolosa. Home de confiança de Benet XIII, al servei del qual es trobava a Avinyó durant el Cisma d’Occident (1378-1417). També influí de forma decisiva en el Compromís de Casp (1412). La mort el va sorprendre l’any 1419 a Bretanya. El papa Borja, Calixt III, el va canonitzar el 1455.

Obra. 

Des del 1399, sant Vicent Ferrer es va abocar a una intensa activitat de predicació, amb viatges dins i fora de la corona d’Aragó. Els seu sermons multitudinaris i apassionats, davant de milers de persones que l’escoltaven de manera febril, contribuïren a donar-li una gran popularitat. De les predicacions, es conserven alguns sermons. Textos orals que pretenien remoure la consciència dels pecadors i que amenaçaven amb els turments de l’infern si no seguien una vida virtuosa. Ens han arribat en diversos volums, transcrits pels copistes i escribes que l’acompanyaven i que prenien nota de les seues paraules, els reportadors. El 2012 encara es va localitzar un sermó desconegut, en un incunable a Alemanya: el sermó que Vicent Ferrer va pronunciar durant el Compromís de Casp.

L’èxit de l’oratòria s’explica per l’encertada combinació d’una sèrie de recursos:

• Oralitat. Combinava tècniques teatrals com ara la gesticulació, els canvis de veu, les pauses dramàtiques… Els ànims s’encenien tant per les predicacions que, després dels sermons, eren freqüents les conversions o els atacs als calls jueus i a les moreries.

• Llengua. La seua fama de taumaturg i obrador de miracles el va acompanyar abans i després de mort. Una d’aquestes llegendes assevera que sant Vicent predicava sempre allà on anava en valencià i era comprés per les masses. L’escassa distància entre les llengües romàniques als segles xiv-xv i el fet que sant Vicent introduïra algunes paraules en els idiomes locals explica el do de llengües quan predicava en valencià.

• Expressivitat (recursos). Sant Vicent introduïa paràboles, exemples, faules, referències bíbliques i a persones reals que hi havia entre el públic i de les quals s’havia informat. També crits, onomatopeies, canvis de veu, diàlegs, explicacions simples de passatges bíblics, detalls morbosos i tota mena de recursos per a captivar l’audiència. Era capaç de mantindre l’atenció del públic durant les dos, tres o fins a sis hores que podia durar la predicació.

• Estructura. Es basava en l’elaborada per Francesc Eiximenis en L’art de predicació al poble. L’erudició no està absent en els seus sermons, però tenia l’habilitat de fer-se comprendre per masses illetrades.

• Conversió. Sant Vicent advertia de l’arribada imminent del Judici Final, del final apocalíptic dels dies, raó per la qual comminava a la conversió de fidels i infidels a la vida cristiana. En aquest sentit, sant Vicent és un ortodox que representa les posicions més estrictes de l’obediència cristiana.

Obres atribuïdes 

A més dels sermons, les obres atribuïdes a sant Vicent Ferrer, segons Almela i Vives (1927: 46), són «un Tractat de les cerimònies de la missa, en llengua vernacla; un llibre en llatí sobre la vinguda de l’Anticrist, titulat Terribles profecies de Daniel; unes Concordances predicables, molt a propòsit per composar sermons, i fins els versos que comencen: “Vostres goigs amb gran plaer —cantarem, Verge Maria”»

Recorregut de les predicacions de sant Vicent Ferrer des de l’any 1399 al 1408

Font: àpunt i AVL.

Recorregut de les predicacions de sant Vicent Ferrer des de l’any 1410 (València) i tornada des de Mallorca a València (1413).

En la següent imatge trobem l’últim cicle de predicacions de sant Vicent i mort a Vannes (1419)

· L’OBRA VICENTINA

Si la profunda formació teològica i científica no sol ser coneguda ni citada en referir-se a Vicent Ferrer, tant o més ignorada és una part de la seua obra, precisament la que fou escrita directament per ell, no com els famosos sermons que va pronunciar en públic i que els reportadors convertiren en escrits. Veiem, doncs, com les primeres produccions vicentines pertanyen, precisament, al món de la filosofia. 

· Primers escrits: els tractats filosòfics

· De suppositionibus dialecticis i Quaestio solemnis de unitate universalis

Per l’any 1372 va escriure el Tractat de les suposicions dialèctiques i la Qüestió solemne sobre la unitat de l’universal. Aleshores s’havia plantejat novament el cas de l’agnosticisme. La Universitat de París acabava d’abandonar el realisme d’Aristòtil i de Tomàs d’Aquino per entrar en aquella correntia adaptada a la moda pel franciscà Guillem d’Occam. Però Vicent Ferrer no podia acceptar bonament aquesta doctrina que li impedia tindre una base científica damunt la qual recolzar els dogmes revelats de la fe cristiana. Per això, estudiant les teories de Guillem d’Occam, va vore que les concernents a certes suposicions dialèctiques i la relativa a la unitat de l’universal, eren elements importantíssims que calia combatre. I en plena jovenesa es llançà al filosòfic combat.

La primera de les dos obres citades tractava de la naturalesa de les idees. Les idees —deia— són expressades per termes. Els termes són dotats de les cinc principals propietats següents: la suposició, l’aplicació, la restricció, l’alienació i l’apel·lació. En la suposició, que és la més important de totes, hi ha una part de representació d’una realitat exterior que el filòsof s’esforça a remarcar. Damunt d’aquesta realitat s’exercix legítimament l’esperit. La segona obra, molt més breu, referent a la unitat de l’universal, planteja el problema del monisme i del pluralisme, de l’ordre del món i de la individuació, i conclou rodonament amb aquestes paraules: «Concedim que la natura universal és real, però no diem que la seua unitat és real». Francesc Almela i Vives: Sant Vicent Ferrer, 1955, pp. 47-48.

· De vita spirituali (Compilatio de interiori homine)

Però l’obra més coneguda d’ell és el tractat De vita spirituali, publicat primerament amb el títol de Compilatio de interiori homine. Està adreçada a un grup dels seus germans de religió, als quals es proposa de millorar. Els divuit capítols són amarats d’un sentit eminentment pràctic. Preconitza la pobresa voluntària i el silenci, ambdós coses perquè ajuden a pensar àdhuc en una vida tan atrafegada com la d’ell. Tracta de la vida social religiosa, de la direcció, de la confessió, de l’obediència als superiors, dels menjars. En això insistix molt per ésser oposat a l’exercici de l’esperit, a l’estudi. Aquest, mesclat amb oracions, mereix totes les simpaties de l’autor, més amic de les llums del pensament que del sentimentalisme tèrbol. Això el diferencia, per exemple, de l’autor de l’anomenada Imitació de Jesucrist, que afectava menyspreu per la vana curiositat dels hòmens. L’obra sembla que va ésser molt útil a Savonarola i a Ignasi de Loyola. Sant Lluís Bertran va dir que en cap llibre havia trobat les virtuts retratades tan al viu com en aquell. Ximénez de Cisneros el va publicar en castellà. El total d’edicions, en diversos idiomes i en diversos països, és nombrosíssim.                                                                    F. Almela i Vives: Sant Vicent Ferrer, 1955, pp. 48-49.

· Sobre el cisma modern

L’any 1378, essent Vicent Ferrer encara jove, però ja prestigiós, morí Gregori XI. Un conclave reunit a Roma va donar la tiara a Urbà VI, per pressió dels romans, que volien un pontífex romà. Però els cardenals, enutjats per la imposició o per altres causes, es reuniren a Anagni i nomenaren pontífex el francés Climent VII. Hi hagué per tant, dos pontífexs. Així començà el cisma d’Occident. Mestre Vicent Ferrer es decantà per Climent VII, que residia a la ciutat d’Avinyó. I en aquesta determinació seua potser influí molt l’activa propaganda del cardenal Pere de Luna. El cisma va generar moltes polèmiques escrites. A elles contribuí l’intel·lectual valencià escrivint l’any 1380 De moderno oschismate, que no fón una de tantes obres llançades llavors, sinó que transcendí en el desenrotllament de la qüestió. La primera part del llibre era una obra didàctica en favor del papat. No es restaurarà l’ordre de l’Església —concloïa— més que obeint sense restriccions el papa legítim. La segona part, després d’examinar els orígens del cisma, sostenia que el papa legítim era Climent VII. Aquell tractat, més que una font per a l’estudi de la història teològica i de la història general, pot ésser considerat com una bellíssima mostra d’estil literari, d’eloqüència i de claredat. El llibre anava dedicat a Pere el Cerimoniós. El va convéncer? Potser sí. Però aquell Rei tenia raons especials per no significar-se en l’afer del cisma. En canvi, quan Joan I empunyà el ceptre, la monarquia va decidir-se resoltament pel Sant Pare d’Avinyó.                                                                F. Almela i Vives: Sant Vicent Ferrer, 1955, pp. 35-36

· SERMONS 

Si el personatge de Vicent Ferrer per ell mateix ja és interessant per totes les vicissituds que visqué, les transcripcions dels sermons que va pronunciar li conferixen encara més interés, ja que ens il·lustren sobre molts aspectes de la vida i la cultura a l’Europa de la baixa edat mitjana, i també ens aporten una magnífica informació sobre la llengua parlada en aquell temps. Els seus sermons esdevenen, per tant, peces cabdals de la nostra història lingüística i del pensament.

Estructura dels sermons

· Tot i la seua entitat oral, fruit aparentment de l’espontaneïtat del predicador, els sermons són unes peces discursives totalment planificades. De fet, el mestre Vicent Ferrer solia respectar sempre la mateixa estructura en les seues homilies, com ara veurem: Hui hi ha 909 sermons seus inventariats i, tal com ens han arribat, sempre tenen —per a facilitar una millor recepció i això també és una altra estratègia— una mateixa triple estructura, que seguix les formes de l’oratòria sagrada de l’època: 

· 1r) Després de fer el senyal de la creu sobre l’auditori quan predicava fora del temple, venia la introductio thematis, que al seu torn comprenia: l’enunciació de la matèria del sermó; la seua utilitat per a la vida dels oients; i la invocació mariana preceptiva i el res col·lectiu de l’Ave Maria. Aquests temes ordinàriament eren versicles de l’evangeli o epístola del dia, o del diumenge anterior que eren els que es llegien en les misses quotidianes que no en tenien de propis. 

· 2n) A continuació presentava les diferents parts de què es compondria el sermó, o Divisio thematis. 

· 3r) I després de dividides i enunciades rítmicament les parts del tema, venia la prosecutio, dilatatio, desenvolupament de cadascuna d’aquelles o cos central del sermó, on emprava bàsicament estos tres mitjans: els raonaments, l’aportació d’auctoritas (sobretot bíbliques i patrístiques) per a confirmar la solució aportada pels raonaments i els exempla.