Fragment de ‘La brama dels llauradors de l’horta de València’

5

10

15

20

Estant de repos, vetlaua ma pensa
portantme recort, de coses passades
dels mals y dels bens, que amor me dispensa
ab goig y tristor, lent yo recompensa
sumaua lo temps, per anys y jornades:
Quant sentint remor, les mies orelles
dubtaua si era, cantar de sigales
hu so de sancerros, tifells, o esquelles
o veu de persones, o exam d’abelles
o passa de grues, o corps, o cucales.

Y estant enest dubte, quant mes s’acostauen
ixqui’n la finestra, del meu escriptori
y viu pel barranch, auall deuallauen
d’armats tals esquadres, que cert me semblauen
algun grau roydo, o gran rebombori:
Llançant les paraules, a lliures y arroues
quemsembla tenien, entrells molt gran cisma
quels vns ab los altres, lent contres y proues
ab molt gran desodi, venien a noues
quem par quenlalfondech, ohis la Morisma.