ACTIVITATS “LA RENAIXENÇA”: TEODOR LLORENTE I CONSTANTÍ LLOMBART

En el context de la Renaixença, treballarem amb el material audiovisual següent i després realitzarem els qüestionaris adjunts:
 Cal prendre apunts dels documentals per poder treballar després els qüestionaris.

• CONSTANTÍ LLOMBART

   

  TEODOR LLORENTE

  
   

•  
  

  QÜESTIONS DELS DOCUMENTALS:

  1) Quin any va fundar l’associació Lo Rat Penat Constantí Llombart?

   

  2) Quins dos sectors del valencianisme va aglutinar aquesta associació?

   

  3) En quina obra i any es parla de la vida de més d’un centenar d’autors?

   

  4) Quina era la pretensió de la “Biblioteca valenciana”?

   

  5) Quins són els títols que publica Llombart referits als gèneres del retrat, el costumisme i la tragèdia historicista i en quins anys?

   

  6) Quin poema de Llombart va ser premiat?  En quin certamen i quan? Quin títol va guanyar?

   

  7) Busca en la guia didàctica (AVL) quins títols es podien rebre en eixe certamen.

   

  8)  Quina societat va fundar, en el si de quina institució, quan i amb quina intenció?

   

  9) Quin títol li va negar l’Ajuntament de València i a qui li va ser concedit?

   

  10) Què va crear per ajudar els afectats del còlera?

   

  ————————————————————-

   

  11)  Amb quin sobrenom era conegut Teodor Llorente?

   

  12) Quina va ser la seua primera obra? Va ser representada?

   

  13) Quins premis va rebre Llorente dins l’associació Lo Rat Penat?

   

  14) Quina era la denominació del valencià de Teodor Llorente?

   

  15) Com li semblava el llenguatge d’Escalante o de Baldoví?

   

  16) Escriu quines eren les cinc composicions més conegudes de Llorente.

   

  17) En quins dos volums va reunir les seues poesies i en quina data?

   

  18) En quins elements es basa el “llorentinisme poètic”?

   

  19) Quina va ser la seua producció com a historiador?

   

  20) Explica quin (on, quan, com) va ser l’últim homenatge a Llorente.

  ---

  RECURSOS ADDICIONALS:

• CONSTANTÍ LLOMBART – RECURS [AVL]URL

• RECURS DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA PER HOMENATJAR CONSTANTÍ LLOMBART.

• TEODOR LLORENTE – RECURS [AVL]URL

• RECURS DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA PER HOMENATJAR TEODOR LLORENTE.

  TAMBÉ TENIU EL CÒMIC, PER SI US VE DE GUST LLEGIR-LO      https://www.avl.gva.es/documents/31987/98364/COMICS_04.pdf

• APUNTS DELS DOCUMENTALS (pots utilitzar-los per a completar els teus apunts)

• DOCUMENTAL «CONSTANTÍ LLOMBART»

  https://www.youtube.com/watch?v=JoiP1hmPRpc

  https://www.youtube.com/watch?v=VPQ29SpSmxs

  València, 8 setembre 1848 – 30 març 1893 (44 anys)

  Abandonà molt prompte els estudis per a treballar en un taller d’enquadernació. L’autodidactisme i la diversitat dels interessos intel·lectuals són dos trets que marquen des del principi la personalitat del jove Carmel Navarro (Constantí Llombart). A causa dels seus orígens humils, va simpatitzar des de molt jove amb la causa republicana amic personal de Vicent Blasco Ibáñez, a qui va convéncer perquè escriguera en valencià les primeres novel·les.

  L’any 1878 funda l’associació «Lo Rat Penat», que aglutina el bull cultural i literari de València, primer intent d’aplegar valencianistes de totes les classes interessats per la cultura valenciana, amb un cert deix reivindicatiu, la qual inclou dos sectors:

  1. Els «poetes de guant», representats per Teodor Llorente

  2. Els «poetes d’espardenya», representats per Constantí Llombart.

  Va ser inicialment presidida per Fèlix Pizcueta i tractà de revitalitzar el panorama literari valencià.

  L’any 1872 es va publicar Niu d’abelles, en la col·lecció d’epigrames en col·laboració amb altres poetes valencians, mallorquins i catalans. En el pròleg es lamenta de l’apatia dels valencians en el moviment de la Renaixença.

  Constantí Llombart escriu

• l’any 1874, la publicació Lo Rat-Penat. Calendari llemosí, el qual donaria nom a la societat cultural.
• Los fills de la morta-viva (1883), on parla de la vida i de l’obra de més d’un centenar d’autors, la majoria, contemporanis seus.

Mamprén la publicació d’una «Biblioteca Valenciana» amb la finalitat de l’edició i publicació dels clàssics valencians més importants:

• Lo procés de les olives, l’Alabanza de las lenguas, de Martí de Viciana (1877) i
• les anomenades obres festives del pare Francesc Mulet, també l’any 1877.

• Un incident imprevist va obligar a interrompre la col·lecció.

  Va escriure també gèneres com:

• el retrat “Melonar de Valensia”, el 1877, junt amb Sanmartín, les Cabotes y Calaveres (Melonar de Valencia), on feia la semblança de persones conegudes del cap i casal.
• el costumisme (“Tabal y donsayna”, 1878, “Tipos d’auca”, 1878 fa servir un valencià castellanitzat per a descriure, en col·laboració amb diversos escriptors populars, els costums i personatges estereotipats propis de la terra.)
  Abelles y abellerols (1878), és una col·lecció de cent un epigrames de caràcter festiu i enginyós, dels quals alguns ja havien estat publicats a Niu d’abelles (1872 i 1876) i altres eren nous.
• la tragèdia historicista (“Lo darrer agermanat”, 1882),

• El seu poema (“La copa d’argent”, 1886) va ser premiat als Jocs Florals amb «La Flor natural»

  El 1888 funda «L’Oronella», una societat cultural de caràcter excursionista dins Lo Rat-Penat i també  va ser nomenat «Mestre en Gai Saber» juntament amb Josep Maria Puig i Torralva, per diverses obres premiades. Cal destacar el segon accèssit amb el poema “Albat”.

  L’ajuntament li nega el càrrec de cronista oficial de València i li’l dona a Llorente.

  Va crear la «Creu blanca» per ajudar els afectats del còlera i en 1893 és diagnosticat amb una depressió nerviosa i mor eixe mateix any.

   

  DOCUMENTAL «TEODOR LLORENTE»

  https://www.youtube.com/watch?v=Au96Sz-m2kw

  Teodor Llorente Olivares (València, 7 de gener de 1836 – València, 2 de juliol de 1911) fou un poeta, advocat, periodista, traductor i historiador conegut com «el patriarca de les lletres valencianes del segle XIX» i fundador del periòdic Las Provincias (1866). Naix al si d’una família benestant i de fortes tendències catòliques. Va cursar estudis de dret i als 22 anys es llicencia. La seua primera obra titulada «Delirios de amor» (1855) va ser representada al teatre quan Teodor tenia 19 anys, però no va ser més que una obra d’adolescència que l’avergonyia.

  A partir del 1857 escriurà els primers versos en valencià i el 1858 coneixerà Marià Aguiló (bibliotecari de la universitat), moment en què Llorente impulsà i presidí uns Jocs Florals en commemoració del quart centenari d’Ausiàs March, i guanyà un premi amb Víctor Balaguer.

  En una altra edició, guanyà un accèssit a «La Flor Natural» pel seu poema «Vint-i-cinc anys». Llorente va contribuir junt amb Vicent Wenceslao Querol (company d’estudis) a la instauració dels Jocs Florals. (Pel juliol del 1879, Lo Rat Penat convocà el seu primer certamen i Teodor Llorente va guanyar la Flor Natural. El 1887 obtingué el títol de «Mestre en Gai Saber», ja que Llorente havia aconseguit els tres premis ordinaris dels Jocs Florals)

  Va crear una llengua per a les elits, no per al poble pla i l’anomenà llemosí. Rebutjava el llenguatge d’Escalante o de Baldoví, els quals, amb la finalitat de fer-se entendre, feien servir un llenguatge groller.

  Les composicions més conegudes de Llorente, són: «Floreta sens nom», «Cançoneta amorosa», «Arròs amb fesols i naps», «Vora el barranc dels Algadins» i la famosíssima «La barraca», que arribarà a ser identificada com la poesia emblema de tota la producció llorentina; ha sigut qualificada com la poesia més significativa de la producció de Teodor Llorente, en la qual el paisatge pren un protagonisme ben clar. Reuní les seues poesies en dos volums: Llibret de versos (1885) i Nou llibret de versos (1902), obres tardanes perquè no tenia clar que la seua poesia fora ben rebuda.

  El llorentinisme poètic es basa en tres elements: pàtria, fe i amor.
  Jacint Verdaguer serà una referència per a Llorente i també Mistral, a la Provença francesa.

  Llorente tenia una postura més literària i Llombart més valencianista i política, fet que provocà un trencament, que es planteja com un fracàs de la Renaixença valenciana.

  Va traduir grans poetes romàntics al castellà: Goethe, Lord Byron i Víctor Hugo.

  Des del 1890 va ser cronista oficial de la ciutat de València i com a historiador, va escriure l’obra València en dos volums.

  L’últim homenatge que València va ofrenar a Llorente en vida va tenir lloc l’any 1909 en el recinte de l’Exposició Regional. Fou una festa multitudinària que va assolir un gran èxit. Es tractava d’homenatjar Teodor Llorente, el poeta, però al mateix temps, l’escriptor, l’historiador, el periodista, el polític, el traductor, etc.  Hi varen assistir no sols admiradors del poeta, sinó també representants de molts i variats interessos polítics i socials; més de 140.000 ciutadans i camperols. Sota un dosser de flors, l’alcalde de València va ofrenar al poeta una simbòlica corona; Llorente la va agrair amb unes paraules i després, precedit d’un estol de llauradores que anaven llançant flors al pas de l’homenatjat, va anar fins a l’entrada de la pista. Allí varen invitar el poeta a pujar en una llitera de flors, portada per entusiastes valencianistes.