Pilota valenciana -Raspall

El raspall és una modalitat de pilota valenciana d’estil directe que es caracteritza sobretot pel fet que no es juga a l’alt, és a dir, no importa el nombre de bots que efectúe la pilota. És la modalitat més dura per la intensitat del joc i l’especificitat dels moviments exigint al jugador/a un gran esforç, ja que sovint haurà de jugar inclinat per colpejar la pilota arran de terra. El nom ve del fet que el o la pilotari ha de raspar el terra amb la mà per tornar la pilota, per què sovint hi va rodant.

JUGADORS O JUGADORES

La composició és variable, però la més habitual és la de 3 o 2 jugadors/es per equip, anomenats pilotaris. Pot donar-se el cas de jugar 2 contra 3 si hom pressuposa que els dos són de major qualitat que els altres tres, els quals compensen la menor qualitat amb major ocupació de la canxa. El jugador/a més endarrerit és el rest, davant de tot hi ha el punter, i entre el rest i el punter hi ha el mitger.

MATERIAL DE JOC I PILOTA

Al raspall s’ha de jugar amb una pilota de vaqueta. El nom de vaqueta ve per estar feta de pell de bou, és, doncs, de color negre (que emmarroneix a mesura que es gasta), i així contrasta amb el blanc dels trinquets o dels carrers artificials. És una peça d’artesania, fabricada per treballadors del cuir, o ex-pilotaires, anomenats piloters. 

La seua elaboració, completament artesanal, el temps invertit, la qualitat dels materials, i el nombre esquifit de piloters provoca que el preu d’una pilota nova siga d’entre 40 i 80 €, amb una vida útil d’unes quatre partides.

Atesa la major duresa del raspall, els i les pilotaires es protegeixen molt més les mans que en cap altra modalitat de la pilota valenciana. A més, com en la resta de modalitats, els equips vestiran de roig o de blau, essent el roig el color assignat als més forts o favorits en les travesses. També, s’han d’usar didals als dits.

INSTAL·LACIÓ

Al carrer. Es marquen dues ratlles de quinze separades (70-75 passos), les quals limiten el terreny de joc. Darrere de les ratlles de quinze es marquen dos corredors per poder passar els jugadors/es i delimitar la col·locació del públic. Cap al mig del carrer s’assenyala una ratlla de falta, la qual ens indica que la pilota no ha de fer el primer bot més enllà en l’acció del servei.

Al trinquet. A banda de les tres zones esmentades anteriorment (treta, falta i rest), s’han de considerar altres punts significatius del trinquet:

• El dau: on es botarà la pilota per treure.
• El tamborí: és l’objectiu de qui colpeja, ja que tota pilota que toca el timbal fa quinze.
• L’escala: on hi ha part del públic i la pilota es pot aturar.
• La galeria del servei, la llotgeta de baix i el bolinxo: objectius prioritaris dels jugadors/es de la resta per aconseguir quinze.

Una meitat del carrer o trinquet és anomenada del traure, i l’altre del rest, encara que no estan separades per cap ratlla o xarxa.

Fer clic per vore imatges de la instal·lació, nomenclatura i mesures del terreny de joc.

PUNTUACIÓ

L’objectiu és aconseguir quatre quinzes (15, 30, val i joc) amb dues de diferència sobre l’adversari per poder guanyar un joc. Les partides solen jugar-se a 5 jocs (25 punts) al trinquet i a 8 jocs (40 punts) al carrer. Cada joc s’inicia canviant els papers dels adversaris, és a dir, els que treuen passen a la resta i els de la resta, al servei. Així mateix, no tornaran a canviar fins al joc següent.

L’empat a 15 s’anomena quinzens, l’empat a 30 s’anomena a dos, i es resta un quinze si s’empata a val. Qui guanya el val, guanya el joc i suma 5 tantos. Així fins a arribar un dels dos equips a 25 o 40 punts.