Alfons X de Castella, anomenat «el Savi» (Toledo, 23 de novembre de 1221-Sevilla, 4 d’abril de 1284), va ser rei de Castella entre 1252 i 1284, després del Tractat de Tordehumos.
A la mort de son pare, Ferran III «el Sant», va reprendre l’ofensiva contra els musulmans, i va ocupar Xerés (1253), va arrasar el port de Rabat, Vaig salar (1260) i va conquistar Cadis (c. 1262). En 1264, va haver de fer front a una important revolta dels mudèjars de Múrcia i la vall del Guadalquivir. Com a fill de Beatriz de Suàbia, va aspirar al tron del Sacre Imperi Romà Germànic, projecte a què va dedicar més de la mitat del seu regnat sense obtindre cap èxit. Els últims anys del seu regnat van ser especialment ombrius, a causa del conflicte successori provocat per la mort prematura del seu primogènit, Fernando de la Porca, i la minoritat dels seus fills, la qual cosa va desembocar en la rebel·lió oberta de l’infant Sancho i gran part de la noblesa i les ciutats del regne. Alfonso va morir a Sevilla durant el transcurs d’esta revolta, no sense abans haver desheretat el seu fill Sancho.
Va dur a terme una activa i beneficiosa política econòmica, reformant la moneda i la hisenda, concedint nombroses fires i reconeixent a l’Honrat Consell de la Mesta.
També és reconegut per l’obra literària, científica, històrica i jurídica realitzada pel seu escriptori reial. Alfons X va patrocinar, va supervisar i, sovint, va participar amb la seua pròpia escriptura i en col·laboració amb un conjunt d’intel·lectuals llatins, hebreus i islàmics conegut com a Escola de Traductors de Toledo, en la composició d’una ingent obra literària que inicia en gran manera la prosa en castellà.
En 1935, se li reconeix com a astrònom anomenat en el seu honor al cràter lunar «Alphonsus»
