Cert és que ningú estem preparats per a afrontar la mort d’un ser estimat sense que afloren emocions que desequilibren el nostre ésser.

Quan la mort arriba a algú del nostre entorn esguita per igual a grans i xicotets. No diferencia entre adults i xiquets. No obstant això, els adults tenim cert bagatge en aquests assumptes que ve dau amb el pas dels anys i les experiències viscudes. Ens podem arribar a defensar emocionalment i disposem de més recursos per a fer front a la situació. No és tant el cas de la infància, perquè com a persones en desenvolupament físic i emocional, la falta d’experiències prèvies, una intel·ligència emocional menys desenvolupada i l’absència d’estratègies per a afrontar els revessos de la vida, els converteix en éssers vulnerables.

Fins ara sabem que se’ls ha intentat protegir, se’ls ha allunyat de ritus funeraris i enterraments o hem usat un llenguatge massa edulcorat i ple d’eufemismes a fi d’anestesiar-los, pensant que era el millor que podíem fer. I tot amb la millor de les nostres intencions. Amb la intenció de protegir, com mamà gosa, als nostres cadells.

Però en evitar la confrontació directa amb la realitat de la mort estem evitant també una sèrie d’aprenentatges i retardant la seua maduresa emocional.

Lògicament hem de tindre en compte l’edat del xiquet o la xiqueta, perquè no podem parlar de duel en la infància si parlem de xiquets de 2 o 3 anys. Encara que aquests puguen percebre absències, les implicacions que suposa l’enfrontar-se de ple amb el procés de la mort i tot el que comporta són més ben assimilades per xiquets i xiquetes majors. Estaríem parlant de xiquets a partir dels 6 anys, perquè a partir d’aquesta edat ja comencen a raonar més i a tindre més iniciativa en general.

Per tant, hem de començar a pensar que s’adonen del que succeeix al seu voltant i que necessiten donar sentit al que esdevé en la seua vida. Per tant el que hem de fer és ACOMPANYAR-LOS i ser el seu guia en aqueix procés. Hem d’usar un llenguatge sincer i clar, sense floritures però adaptat a la seua edat. Hem de fer-los conscients que la mort és una cosa universal, que afecta a tot ésser viu del planeta i que també és irreversible, perquè el que mor no viu més. Hem de fer-los partícips en els ritus funeraris sempre anticipándoles el que ocorrerà, perquè no ho saben, i sense deixar d’estar al seu costat; amb això estarem compartint la pena i així s’estableixen i enforteixen els llaços que puga tindre amb els seus sers estimats. Aquesta experiència contribuirà a dotar de significat a la seua vivència.

Si parlem de l’escola, podríem parlar de la necessitat que existisca una guia i orientació en l’elaboració d’unitats didàctiques de caràcter transversal dins del propi currículum oficial que dote de recursos als docents per a abordar aquest tema amb naturalitat a l’aula, des del quotidià i de manera senzilla i sincera. Només així estarem ajudant al correcte creixement emocional dels nostres alumnes i alumnes i estarem omplint la seua motxilla emocional d’eines que els possibiliten afrontar els reptes que se li vagen presentant en el seu camí.

La Declaració dels Drets humans de 1948 incloïa implícitament els drets de tots els xiquets. No obstant això, dada la seua condició de dependència dels adults i el seu major grau de vulnerabilitat en crisis humanitàries, con el temps va ser necessari crear noves eines jurídiques.

Des de 1946 estava en funcionament el Profund Internacional de les Nacions Unides per a l’Ajuda a la Infància (Unicef), un organisme especialitzat en la protecció de la infància a Europa i que després va estendre el seu àmbit d’acció a la resta del món.

No obstant això, aquella labor requeria elements més específics. Va ser així com, en 1959, els 78 països que conformaven l’ONU van aprovar de manera unànime la Declaració dels Drets del Xiquet, un document que recull 10 principis inherents a la infància i que somni d’obligat compliment.

Aquesta declaració va servir de referència per a altres documents que es van publicar anys més tarde, entre ells la Carta dels Drets del Xiquet Hospitalitzat, que va ser redactada por el Parlament Europeu en 1986.

Quins són els Drets del Xiquet Hospitalitzat?

La Carta recull els principis relacionats con la malaltia i l’hospitalització de tots els menors, sense distinció de sexe, raça, religió o nacionalitat. Es tracta de 23 articles resumits de la següent manera:

• Dret al fet que el xiquet no siga hospitalitzat, excepte quan no puga rebre les cures a casa o el centre de salut.
• Dret a una hospitalització diürna, sempre que això no supose una càrrega econòmica addicional per als pares.
• Dret a estar acompanyada por els seus pares o por les persones que els substituïsquen durant la seua hospitalització.
• Dret del xiquet a rebre informació adaptada a la seua edat.
• Dret a una recepció i seguiment.
• Dret a negar-se a qualsevol propòsit que no siga terapèutic.
• Dret dels pares o de les persones que els substituïsquen a rebre tota la informació relacionada con la malaltia.
• Dret dels pares o de les persones que els substituïsquen a expressar la seua conformitat con els tractaments.
• Dret dels pares o de les persones que els substituïsquen a rebre un tractament psicosocial especialitzat.
• Dret a no ser sotmés a experiències farmacològiques o terapèutiques.
• Dret del xiquet a estar protegida por la Declaració d’Hèlsinki quan siga sotmés a experimentació terapèutica.
• Dret a no rebre tractaments mèdics inútils.
• Dret de contactar con els seus pares en els moments de tensió.
• Dret a ser tractat con tacte, educació i comprensió.
• Dret a ser tractada por personal qualificat.
• Dret a ser hospitalitzat a ser possible al costat d’altres xiquets.
• Dret a continuar la seua formació escolar durant la seua hospitalització.
• Dret a disposar de locals equipats segons les seues necessitats.
• Dret a disposar de joguets, llibres i mitjans audiovisuals.
• Dret a rebre estudis case d’hospitalització parcial.
• Dret a la seguretat i la justícia.
• Dret a rebre ajuda econòmica, moral i psicosocial.
• Dret dels pares o de les persones que els substituïsquen a sol·licitar l’aplicació d’aquesta Carta als països que no pertanguen a la Unió Europea.

Tinc molt clar que els docents de les aules hospitalàries som un element actiu en el procés d’humanització del servei, perquè la nostra labor passa per saber connectar amb l’alumne/a, establir una relació afectiva basada en la confiança per a proporcionar-li confort emocional i poder respondre i cobrir les seues demandes i necessitats. Ens convertim en una sort d’adhesiu que uneix al nostre/a protagonista amb la família, personal sanitari (mèdics, infermers, auxiliars, neteja), serveis externs, etc.

No hi ha dubte que l’entorn d’un hospital s’allunya, a priori, dels entorns i espais educatius als quals estem acostumats. Partim d’una situació especial en la qual el context sanitat i l’educatiu convergeixen donant com a resultat un peculiar escenari amb un element comú a tots dos, l’alumne o alumna.

Aquests es converteixen en protagonistes de les nostres actuacions, tant sanitàries com educatives, sense oblidar altres aspectes com el seu benestar emocional o donar resposta a les seues necessitats, inquietuds, pors, dubtes, etc.

Per tant, el confort en els entorns on atenem les persones, l’adequació de la informació que se’ls facilita, el respecte a la seua intimitat, i la proximitat en el tracte, són pilars fonamentals en la missió de la institució i dels professionals amb l’objectiu de situar al pacient en el centre del procés educatiu-assistencial. Ens trobem per tant, davant una oportunitat per a poder involucrar-nos en aquesta necessària i sempre gratificant, actitud empàtica i integradora i traslladar-la a les persones que atenem.

Perquè, qui vol estar hospitalitzat? qui se sent còmode estant malalt en un llit d’hospital? qui desitja estar convalescent després d’una cirurgia, intervenció, proves diagnòstiques?

Però quan això és inevitable, tots voldríem que el procés anara més suportable, menys traumàtic, sobretot els xiquets i xiquetes. Per això cobra sentit el que anomenem humanització de l’hospital. Es tracta d’una sèrie d’accions i actituds que ens acosten a la dimensió humana de les persones. Si volem passar alguna cosa pel filtre de la humanització, paraules i conceptes com: acompanyar, donar confort, empatitzar, animar, escoltar, adaptar, estimular, fer reir, … han d’estar molt presents en cada decisió i acció que realitzem, perquè volem difuminar aqueix halo de fredor i poca personalitat d’un hospital perquè l’entorn que creem i la nostra manera de fer, abrigalle als alumnes i alumnes i senten, d’alguna manera, una càlida abraçada.