Cert és que ningú estem preparats per a afrontar la mort d’un ser estimat sense que afloren emocions que desequilibren el nostre ésser.
Quan la mort arriba a algú del nostre entorn esguita per igual a grans i xicotets. No diferencia entre adults i xiquets. No obstant això, els adults tenim cert bagatge en aquests assumptes que ve dau amb el pas dels anys i les experiències viscudes. Ens podem arribar a defensar emocionalment i disposem de més recursos per a fer front a la situació. No és tant el cas de la infància, perquè com a persones en desenvolupament físic i emocional, la falta d’experiències prèvies, una intel·ligència emocional menys desenvolupada i l’absència d’estratègies per a afrontar els revessos de la vida, els converteix en éssers vulnerables.
Fins ara sabem que se’ls ha intentat protegir, se’ls ha allunyat de ritus funeraris i enterraments o hem usat un llenguatge massa edulcorat i ple d’eufemismes a fi d’anestesiar-los, pensant que era el millor que podíem fer. I tot amb la millor de les nostres intencions. Amb la intenció de protegir, com mamà gosa, als nostres cadells.
Però en evitar la confrontació directa amb la realitat de la mort estem evitant també una sèrie d’aprenentatges i retardant la seua maduresa emocional.
Lògicament hem de tindre en compte l’edat del xiquet o la xiqueta, perquè no podem parlar de duel en la infància si parlem de xiquets de 2 o 3 anys. Encara que aquests puguen percebre absències, les implicacions que suposa l’enfrontar-se de ple amb el procés de la mort i tot el que comporta són més ben assimilades per xiquets i xiquetes majors. Estaríem parlant de xiquets a partir dels 6 anys, perquè a partir d’aquesta edat ja comencen a raonar més i a tindre més iniciativa en general.
Per tant, hem de començar a pensar que s’adonen del que succeeix al seu voltant i que necessiten donar sentit al que esdevé en la seua vida. Per tant el que hem de fer és ACOMPANYAR-LOS i ser el seu guia en aqueix procés. Hem d’usar un llenguatge sincer i clar, sense floritures però adaptat a la seua edat. Hem de fer-los conscients que la mort és una cosa universal, que afecta a tot ésser viu del planeta i que també és irreversible, perquè el que mor no viu més. Hem de fer-los partícips en els ritus funeraris sempre anticipándoles el que ocorrerà, perquè no ho saben, i sense deixar d’estar al seu costat; amb això estarem compartint la pena i així s’estableixen i enforteixen els llaços que puga tindre amb els seus sers estimats. Aquesta experiència contribuirà a dotar de significat a la seua vivència.
Si parlem de l’escola, podríem parlar de la necessitat que existisca una guia i orientació en l’elaboració d’unitats didàctiques de caràcter transversal dins del propi currículum oficial que dote de recursos als docents per a abordar aquest tema amb naturalitat a l’aula, des del quotidià i de manera senzilla i sincera. Només així estarem ajudant al correcte creixement emocional dels nostres alumnes i alumnes i estarem omplint la seua motxilla emocional d’eines que els possibiliten afrontar els reptes que se li vagen presentant en el seu camí.