Llombai és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca de la Ribera Alta.
Limita amb Alfarb, Catadau, Montserrat, Montroi i Real de Montroi (a la mateixa comarca); i amb Dosaigües i Picassent (a les comarques de la Foia de Bunyol i l’Horta Sud respectivament).
El terme municipal es troba en el denominat Vall dels Alcalans, antiga comarca històrica que s’integrà posteriorment a la Ribera Alta com a subcomarca. El riu Magre serveix de límit natural amb el terme de Montroi en una longitud de 3.600 metres i vessa les seues aigües al riu Xúquer. La tipografia oscil·la entre les quotes de 130 i 235 metres snm.
El poble forma pràcticament una conurbació amb Catadau i Alfarb.
Encara que els seus orígens poden remuntar-se a l’època romana com ho testimonien les làpides i inscripcions trobades al seu terme, Llombai fou una alqueria musulmana, de la qual depenien Alfarb, Catadau i Aledua, ocupada per les tropes de Jaume I en 1238 i donada a Guillem de Galàubia; de població mixta de cristians i moros, el 1261 va comprar-la Roderic Martín d’Azagra, i el 1306 pertanyia a Gonçal Garcia, senyor de Moixent.
En 1329 es crea la parròquia; el 1338 passà als Centelles i el 1494 fou adquirida a aquests per la casa ducal de Gandia. El 1530, Carles I atorgà el títol de marquès de Llombai al primogènit del duc de Gandia, Francesc de Borja i Aragó, cavallerís major de l’emperadriu Isabel. En 1522 els agermants d’Alzira saquejaren el poble i batejaren a la força tots els moros; en 1525 es dóna validesa d’aquests baptismes, es tanca la mesquita i s’obliga als conversos a lliurar les armes; Francesc de Borja va fundar-hi el 1545 el convent de dominics de la Santa Creu; els moriscs que hi romangueren pertanyien a la fillola d’Alberic i la seua expulsió va provocar la sublevació dels del marquesat que elegiren rei a un morisc de Catadau, anomenat Tirigi. El 1611, Carles de Borja donà carta pobla a cristians vells d’Aledua , que roman despoblat des de llavors; en segle XVIII el marquesat passà successivament als Pimentel, comtes-ducs de Benavent i als Téllez-Giron, ducs d’Osuna; segons Francesc Benlloch , governador del marquesat, el 1756 Llombai tenia 1.802 fanecades de regadiu i 2.994 de secà; els conreus i la seua partició amb el senyor eren: la fulla de morera (seda), 1/5 en regadiu i un 1/15 en secà; l’oli, 1/5; les garrofes 1/6; el vi i la pansa 1/12; el blat 1/6 i 1/11; el panís 1/6; en les guerres del Francés i carlistes fou testimoni de diversos enfrontaments. Al llarg de la seua història ha pertangut a Alfarb i a Alginet.
SANT FRANCESC DE BORJA
Neix a Gandia el 1510, fill de Joan II de Borja, tercer duc de Gandia i nét d’Alexandre VI, i de Joana d’Aragó, d’una branca il·legítima de la família reial catalanoaragonesa (era filla d’Alfons d’Aragó, bastard del rei Ferran II). Als deu anys és enviat a Saragossa amb el seu oncle l’arquebisbe Joan d’Aragó; hi estudia filosofia amb Gaspar Lax, de París. De 1522 a 1525 viu a Tordesillas, al cercle de la infanta Caterina, filla de Joana la Boja. Als divuit anys ingressa a la cort de Carles V com a baró de Llombai, títol cedit pel seu pare que esdevindrà marquesat el 1529, arran del matrimoni de Francesc amb Elionor de Castro, dama portuguesa del seguici de l’emperadriu Isabel. Lluita en les guerres de l’emperador contra França. En el seu dietari íntim reconeix l’efecte que li va produir la mort de l’emperadriu el 1539, més que no la llegendària escena de la visió del cadàver descompost. Entre 1539 i 1543 exerceix el càrrec de virrei de Catalunya: la lluita contra el bandolerisme, la pirateria i la defensa de la frontera rossellonesa són els aspectes centrals del seu virregnat. En aquesta època, en què sol viure a Barcelona, a la casa de l’ardiaca Desplà, ja consta la seva devoció per l’eucaristia; el dominic Joan Micó és el seu confessor; entre els consellers espirituals hi ha el franciscà extremeny Juan de Tejeda, que l’introdueix en la vida ascètica, i dos membres del nou orde dels jesuïtes, Antonio de Araoz i Pierre Favre. Ingressa en el tercer orde franciscà i entra en contacte amb sant Ignasi.
En morir el seu pare el 1543, esdevé el quart duc de Gandia i es dedica a l’administració del patrimoni familiar, que combina amb la pràctica de la meditació espiritual, sobretot a partir de la mort de la seva muller (1546). Poc després fa els exercicis ignasians i emet el vot d’entrar a la Companyia de Jesús. És admès pel fundador, previ acompliment d’un pla personal d’actuació que passa per deixar ordenada la gestió de les propietats ducals i doctorar-se en teologia. Duu a terme un ampli programa d’edificacions religioses al ducat, subvencionades, tal com ell mateix reconeixia, pel bon preu del sucre en aquells anys (la canyamel era la base de l’economia dels Borja a Gandia). A diferència dels contactes humanistes i erasmistes que caracteritzen el govern del seu pare, sota Francesc la cort de Gandia es converteix en un centre d’espiritualitat on es reuneixen antics coneguts de Barcelona, com alguns jesuïtes i Tejeda.