Premi Sambori

L’alumna Sofía-Clara Spilz, de 3er d’ESO B, ha guanyat un dels Premis Sambori en la categoria de 2n cicle d’ESO
El lliurament del Premi va tenir lloc el passat 12 de maig a Mutxamel

Llegiu més


Aquí teniu el relat que ha rebut el Premi.

RIHAYA
EL VIATGE ROCÓS

En un món sense tecnologia, sense un cel blau, mancat de totes les coses que coneixem… i on la raça dominant, encara que s’assembla a la humana, seguia sense ser-ho per òbvies raons: sí, eren bípedes, i també tenien dos braços i un cap, però la seua pell era rocosa, d’un color marró grisenc; els seus ulls, axinats i d’un color verd fluorescent; els seus dits, amb peülles que assemblen ungles…

Era una raça veritablement intel·ligent. Alguns d’ells eren nòmades, però la majoria preferia assentar-se dins de coves prop de la vall rocosa. Les coves, que servien com a llars individuals, estaven interconnectades amb les altres per si algun depredador o monstre ataca, per a així poder fugir o rebre ajuda de forma més fàcil.

El món en el qual vivien no era per a res senzill.

Constantment semblaven haver-hi terratrèmols, i els llocs canviaven d’altitud o de lloc, raó que triaren mantenir-se en coves dins d’una muntanya la qual romania estoica, en comptes de sortir i caure dins d’alguna esquerda.

L’atmosfera, d’un color verd molsa, per a la majoria d’éssers vius arribava a ser tòxica, la qual cosa feia que no visqueren per molts anys. Encara que “els Rocosos”, després de diversos milers d’anys, van evolucionar i es van adaptar completament al medi ambient, fent que visqueren per més temps, en el qual van aconseguir crear tribus consistents.

Les tribus no mantenien relació amb les altres. Eren autosuficients. Però sabien de l’existència de les altres per mitjà dels Rocosos nòmades que viatjaven de tribu en tribu. Com estaven incomunicats, els idiomes eren una mica diferents, però en ser semblants els feia fàcil la comunicació amb els estrangers.

En una tribu anomenada Rakuam, els pobladors portaven per tradició robes roges. Eren teles que no cobreixen més del necessari, i que tenen estampats sols grocs amb forma d’espiral. Una altra de les seues tradicions era…

— Rihaya, estàs bé?

Una xiqueta havia caigut mentre jugava amb la seua amiga, i l’amiga se li va acostar mentre li tendia la mà.

— Gràcies Raly— va respondre mentre s’aixeca amb ajuda de la seua amiga—. Per sort només m’he raspat.

…que tots els nascuts en la tribu porten una “r” com a inicial del nom.

Les xiquetes, decidint anar per un adult per a atendre la ferida, van anar en camí a les coves. Quan van arribar, es van trobar que la mare de Rihaya estava donant a llum.

— Rihaya, a la fi arribes! La teva mare està a punt de tenir al teu germà, acosta’t i ajuda’m.

Raly va córrer per un túnel per a avisar-li als seus pares mentre Rihaya s’acostava al seu pare i agarrava la tela que li tendia per a abrigar al bebè quan nasquera, mentre que el seu pare li donava ànims a la mare. A l’estona, Rihaya ja tenia en mans a qui seria el seu germà menor.

La mare, demanant-li que li’l donara, en tenir el bebè en braços, va quedar embadalida.

— Que guapo és… Com l’anomenem?

— Jo vote per Ranaya!— diu Rihaya al moment.

— Per què, reina?

— Perquè és semblant al meu.

— Jo crec que és perfecte…— diu la mare mentre acaricia al bebè.

— Ranaya serà— diu el pare mentre abraça a la seua dona.

Després del naixement, tot girava entorn del bebè. Rihaya sentia que els seus pares la ignoraven, i encara que se sentira molesta amb Ranaya, sabia que ell no era res més que un bebè, per la qual cosa es quedava callada. Però passat el temps, mentre creixia i veia que la situació seguia igual, la ira i el rebuig que sentia s’anava acumulant. Com ho podia manejar una adolescent enmig de la pubertat? Ella no ho sabia, per la qual cosa va tenir una arrancada d’ira. I enmig de la discussió, va agarrar les seves coses i va fugir de casa.

Per a quan Rihaya es va calmar, ja es trobava molt lluny de la tribu. Havia caminat per hores mentre pensava enfadada en la situació, i per a quan va voler adonar-se, ni tan sols es podia veure la muntanya en la qual vivia.

— Ai… Ara què faig…?

Rihaya no estava segura. Tornar a casa i rebre una bona renyada, per a després continuar sent ignorada? Aquell pensament li va fer bullir la sang. Per a què? Segur que ells viurien millor sense ella, donant-li tot el seu amor a Ranaya. Ella només era un gerro, abans ple de l’amor dels seus pares, i ara tan trencat…

Després de diversos dies de caminada, on més de cinc vegades gairebé cau dins d’una esquerda per algun inesperat terratrèmol, va arribar al territori d’una altra tribu.

Els pobladors la van acollir el millor que van poder. Els va preocupar bastant el seu aspecte quan la van trobar, perquè com el viatge no havia estat previst, ella no havia portat els subministraments suficients com per a estar bé.
La van ajudar a recuperar-se, i li van permetre quedar-se a viure tot el que volguera. Com no hi havia coves de sobres, van fer que una de les famílies es fera càrrec d’ella. La família que ho va decidir fer constava de quatre integrants: els dos pares, el fill major i la filla menor. El fill major i ella no tenien molts anys de diferència, i amb diversos dies de xarrada es van tornar amics. Al principi ell li havia preguntat com havia arribat a la seva tribu i ella havia decidit no contestar, però ara que ja eren amics, ho va decidir fer.

— Llavors vas sentir gelosia i et vas escapar perquè ells se sentiren culpables…— va resumir el seu nou amic, Cassim.

— Quan et vaig dir que em sentia gelosa!? Jo…!

Ella va tractar de contradir-lo, però en veure que tenia raó, va preferir mantenir-se callada. Ell només va poder sospirar.

— Mira… jo vaig passar pel mateix.

Aquesta declaració va fer que Rihaya se li quedara mirant expectant, demanant per més informació.

— …la meua germana va nàixer quan jo tenia onze anys. Abans d’això, els meus pares sempre estaven amb mi, i era molt difícil convèncer-los que em deixaren sortir pel meu compte, però des que va nàixer, semblava que als meus pares ja els era igual el que feia. Em vaig sentir molest i ferit, igual que et va passar a tu. La diferència és que jo vaig decidir preguntar-los, Per què?. Després de parlar, em vaig adonar que no ho feien a propòsit. Quan Ela va nàixer, ells van veure que me la passava cuidant-la, i es van sentir culpables de sempre haver-me tingut tancat, així que van decidir deixar-me eixir quan volguera, sense adonar-se que el seu estrany comportament podia arribar a sentir-se com un rebuig. Després que els vaig explicar com em sentia, i jo saber com se sentien ells, vaig sentir que l’opressió del meu cor es va esfumar. Vaig plorar com mai ho havia fet.

Rihaya, atenta al relat, va començar a sentir com el pit se li enfonsava i els seus ulls s’humitejaven. Ara que ho recordava, ella no els havia deixat explicar-se ni res per l’estil.
Va començar a sentir-se culpable, i Cassim, veient que les seves paraules li havien afectat, va passar un braç sobre els seus muscles i la va abraçar de costat en un intent de reconfortar-la.

— Hauries de tornar a casa, No creus? Segurament estan molt preocupats per tu.

Rihaya, l’endemà es va acomiadar de tota la tribu i els va agrair la seua hospitalitat, i ells amablement li van donar subministraments per al viatge.

Tractant de recordar per on havia vingut, va caminar durant dies que li semblaven llarguíssims, però quan va veure la muntanya que tants anys l’havia protegit dels terratrèmols, va fer un salt d’alegria i va alleugerir el pas.

Quan va arribar, tots la van rebre amb llàgrimes i amb algun que un altre regany. Els seus pares li van donar un enorme i forta abraçada, i quan van arribar a la seva cova van tenir una xarrada realment llarga i profunda. Van arreglar el malentès, i ella els va contar sobre el seu viatge i el nou amic que havia fet.

Tot semblava arreglat, menys el fet que Rihaya se sentia nostàlgica. Quan tractava de dormir, no podia evitar rememorar el viatge i totes les coses noves que havia descobert.

Després d’haver estat meditant durant diverses setmanes, ho va decidir. Es convertiria en un nòmada i viatjaria cap a nous llocs per a descobrir més coses noves. Quan els seus pares es van assabentar, es van sentir realment tristos. Però ella els va alleujar dient que s’aniria recentment quan Ranaya complira huit anys.

Una setmana després que el seu germanet complira els huit, ella va emprendre el seu viatge. Va passar a saludar a la família de Cassim, va conèixer quatre tribus més… Sempre, després de fer un nou descobriment, tornava a Rakuam per a contar les seues històries. Fins que un dia, va deixar de tornar.

Ningú sap què li va passar. Si es va establir en una altra tribu, o si algun terratrèmol havia fet de les seues.

Sempre mantindrien en les seves memòries aquella jove Rocosa, la que amb tan sols catorze anys havia viatjat a una altra tribu quan uns altres no podien ni somiar amb això. La jove que viatjava i sempre relatava històries fascinants… Estaven completament segurs que l’estranyarien, i que mai l’oblidarien.

EXPLAYARTE en los papeles

La exposición EXPLAYARTE con trabajos de nuestros alumnos de 1º y 2º de Bachillerato de Artes ha merecido la atención de distintos medios de comunicación, que le han dedicado estos artículos:

https://www.lasprovincias.es/alicante/explayarte-2021-centro-20210509130026-nt.html

https://ocioalicante.net/evento/alicante/centro-municipal-de-las-artes-de-alicante/exposiciones_eventos-en-internet/explayarte-2021/?id=54325

https://www.alicante.es/es/noticias/obras-alumnos-del-ies-playa-san-juan-iluminan-centro-artes

https://www.elperiodic.com/alicante/obras-alumnos-bachiller-artistico-playa-juan-iluminan-centro-artes-alicante_745896

https://diariodealicante.net/los-alumnos-del-bachiller-artistico-del-ies-playa-de-san-juan-exponen-sus-obras-en-el-centro-de-las-artes/

Inauguración EXPLAYARTE 2021

Inaugurada EXPLAYARTE 2021, la exposición de trabajos de los alumnos del Bachillerato Artístico del IES Playa San Juan

“Art i emoció”

A las 18.30 de hoy jueves, 6 de mayo de 202, ha tenido lugar la inauguración de la exposición de trabajos de los alumnos de Bachillerato de Artes del IES Playa San Juan de Alicante, EXPLAYARTE 2021 en el Centro Municipal de las Artes de la Plaza de Quijano. El acto, transmitido en directo a través de internet por las medidas ANTICOVID, y que, por ello, no ha podido contar con la presencia de los protagonistas, ha sido abierto por el Concejal de Cultura de nuestro Ayuntamiento, Antonio Manresa, que se ha mostrado encantado de participar cediendo las instalaciones municipales para esta exposición. Le ha seguido en el turno de palabra Aurora Arias, Directora del IES Playa San Juan, quien ha agradecido a la Concejalía de Cultura y al AMPA del centro su colaboración, así como al Departamento de Artes Plásticas, que tanto empeño pone en la realización de esta actividad y, por supuesto, a los alumnos por su excelente trabajo. También ha remarcado que el Bachillerato de Artes constituye una de las señas de identidad d nuestro centro, y ha terminado su intervención dando la enhorabuena a profesoras y alumnos.

La profesora Maria Josep Colomina, coordinadora del evento, y representando al Departamento de Artes Plásticas junto con Fernanda Taba, Eugenia Funes y Maite Encinas, al iniciar sus palabras ha recordado la emoción que ha sentido al entrar en la sala y volver a ver las obras y a los alumnos autores de las mismas en ellas. Asimismo, ha incidido en el hecho de que el estudio de Bachillerato Artístico no consiste únicamente en el aprendizaje de técnicas, sino, y de manera muy especial, en el fomento del arte como expresión de las emociones, vivencias y sentimientos, y se ha mostrado feliz por asistir a los comienzos de estos artistas, comienzos en los que ya puede observarse la consolidación de ciertos estilos individuales. Por todo lo dicho, Colomina cree que el mejor título para esta exposición podría ser, sin duda, “Art i emoció”.

Sabrina Herrero, alumna Bachillerato de Artes Nocturno y autora del cartel de la exposición, ha invitado a los alumnos de Secundaria de toda la ciudad a visitar la exposición, y les ha recordado que, si no pueden estudiar el Bachillerato Artístico en turno de mañana, pueden hacerlo en horario nocturno en nuestro centro.

Han cerrado las intervenciones Elena Serrano y Nerea Meneses, alumnas de Bachillerato de Artes Diurno, quienes han subrayado, hablando en nombre de todos sus compañeros, que para ellos el arte es la luz que los guía, y que pese a los inconvenientes a los que se han visto obligados a hacer frente, con fuerza han podido sacar adelante sus proyectos, tomando como modelo la fortaleza de Frida Kahlo, de Dalí, de Bacon y de otros muchos. Por último, han tenido palabras de profundo agradecimiento para sus familias, sus profesoras, el IES Playa San Juan y el Ayuntamiento.

Ahora somos nosotros, cuando visitemos la exposición, los que tendremos la última palabra. Os recordamos que permanecerá abierta hasta el día 31 de mayo. No nos la podemos perder.

Explayarte 2021

Concejalía de Cultura de Alicante

Estamos muy contentos de acoger en el Centro Municipal de las Artes de Alicante, un año más, los trabajos realizados por los alumnos de Bachillerato Artístico del IES Playa San Juan.
El jueves 6 a las 18.30h, tendrá lugar la presentación online de la exposición, que contará con la asistencia del concejal de Cultura, Antonio Manresa, así como de la directora del Instituto Aurora Arias, la coordinadora Mª Josep Colomina, y las profesoras del Departamento de Artes, Mª Fernanda Taba, Eugenia Funes y Maite Encinas, como responsables de la misma.
EXPLAYARTE nace para ser el escaparate de los trabajos realizados en cada una de las materias prácticas que se imparten: Dibujo Artístico, Técnicas de expresión Graficoplásticas, Cultura Audiovisual, Diseño y Volumen, con el objetivo de mostrar al público una perspectiva amplia de la evolución artística de cada los alumnos.
Más de 150 obras realizadas con diferentes técnicas, soportes y formatos nos acercan el arte y sentir de estos jóvenes artistas alicantinos y nos invitan a disfrutar de sus obras hasta el 28 de Mayo.

Conmemoración del “Día del Libro” 2021

Celebramos el “Día del Libro” 2021

El Departamento de Castellano de nuestro centro ha organizado una serie de actividades para conmemorar el “Día del Libro” () en las que han participado alumnos de todos los niveles. Entre ellas destaca la exposición de trabajos que se ha instalado en el vestíbulo, así como una serie de vídeos sobre distintas obras literarias que os reproducimos a continuación. Esperamos que todas estas actividades sean de vuestro agrado y nos hagan reflexionar sobre la importancia de la lectura para adquirir y desarrollar una vida plena. Y recordad las palabras de Plinio el joven que reprodujo Cervantes en El Quijote: “No hay libro tan malo que no tenga algo bueno”. Y recuerda: la mejor forma de celebrar el “Día del Libro” es leyendo cada día.

Imágenes de la exposición

Alumnas de 1º BAC han realizado, con su profesora Cristina Salgado, vídeos leyendo el inicio de algunas obras literarias escritas o protagonizadas por mujeres


El Lazarillo,anónimo, leído por Santino di Prima, 1º BAC B


El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, leído por Marcos Cárceles de Gracia, 1º BAC B


Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez, leído por Elvira Barroso, de 1º BAC D


La metamorfosis, de Franz Kafka, leído por Javier González, de 1º BAC B


Nada, de Carmen Laforet, leído por Emma Muñoz, 1º BAC B


Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, leído por Lidia de Diego, 1º BAC B


Flor Arbulo, de 1º BAC D, nos lee el inicio de La casa de los espíritus, de Isabel Allende


Mireia Avi, de 1º BAC D, nos lee el inicio de La gaviota, de Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber)


Mar Chordá, de 1º BAC B, nos lee el inicio de La tribuna, de Emilia Pardo Bazán


La voz dormida, de Dulce Chacón, leído por Aitana Chumillas, de 1º BAC D


La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón, leído por Hugo García, 1º BAC D


Marina Martínez, de 1º BAC B, nos lee el principio de La Regenta, de Leopoldo Alas “Clarín”


El alquimista, de Paulo Coelho, leído por María Caddtón, 1º BAC B

Alumnos de 1º BAC B y D, y su profesora Cristina Salgado, nos animan a leer con en este vídeo:

Y es que no hay mejor forma de celebrar el “Día del Libro” que con libros.

Vacunación plantilla IES Playa San Juan

Vacunada la plantilla del IES Playa San Juan

La totalidad de la plantilla del IES Playa San Juan (tanto personal docente como no docente), estaba citada en el Hospital de campaña situado en las inmediaciones del Hospital General Universitario de Alicante el pasado 1 de abril a las 9:30 horas para recibir la primera dosis de la vacuna (Astra-Zeneca) contra la COVID-19. La experiencia resultó interesante por la buena organización y la rapidez con la que fuimos atendidos por el personal sanitario, así como por la labor del Coordinador COVID de nuestro centro, Alejandro García. De hecho, a las 10:00 estábamos todos vacunados entre comentarios como “estamos protagonizando un hecho histórico”, “es una experiencia que podremos contar a nuestros nietos”, “esto aparecerá en los libros de Historia dentro de unos años”, y algún que otro mareo por miedo a las jeringuillas, todos contentos con la experiencia y sabiendo que colaborábamos así al inicio del fin de una dura pandemia que nos tiene en estado permanente de alarma desde hace un año. Luego vinieron los efectos secundarios (dolores musculares, fiebre, jaquecas… ), que se cebaron en especial en los más jóvenes y que no han durado -como estaba previsto- más de 2 días. Ahora, a disfrutar de las vacaciones.

IMÁGENES: OLGA DUCAT.

Alumnes del nostre centre premiats als Premis Sambori

Tres alumnes del nostre centre, premiats als Premis Sambori http://www.sambori.net/# en la comarca de L’Alacantí en 2n cicle de Secundària. FELICITATS!
Es tracta de Pablo Bataller, Marina Serrano i Mario Muñoz, tots ells de 4rt d’ESO. Podeu llegir els seus relats a continuació.

PASTOR, FELIP I LA TEMPESTA
MARINA SERRANO

Vull presentar-vos a Felipe. És un xiquet com vosaltres. Li agrada anar al col·le, jugar amb els seus amics i passar molt de temps veient la tele. Potser també us passa a vosaltres el que li passava a ell abans que ocorreguera el que us contaré. Perquè, potser no li teniu vosaltres por als gossos? I a les tempestes grises i sorolloses? Escolteu atentament aquesta història que em va contar Mimí, la mamà de Felipe.

Perquè resulta que Mimí ho havia intentat tot perquè Felipe perdera la seua por als gossos. Li havia tret de la biblioteca molts llibres i contes de gossos, l’havia portat a exposicions canines i a demostracions de gossos bombers i policies; li havia posat vídeos sobre els Sant Bernardo, uns gossos grans i bons que salven la vida d’excursionistes perduts entre les neus de l’alta muntanya. Li havia regalat fitxes per a acolorir, però res de res de res! La por de Felipe als gossos no era una por qualsevol. Podríem dir que era una super por. Des de posar-se a tremolar i tancar els ulls per a llevar-se a la bestiola de davant.

Tal és així que Felipe es canviava de vorera quan veia vindre un gos. Pensava a més que havia tingut molt mala sort perquè vivia al costat d’un veí que tenia, endevineu què? Per descomptat: un gos! Felipe vivia amb el cor en un puny. No sols havia de preocupar-se que els gossos no li mossegaren al carrer, a més havia d’estar atent perquè Pastor, el gos del veí, no se li acostara en el portal. Quan arribaven del carrer i cridaven a l’ascensor per a pujar a la seua casa, si durant l’espera arribava el veí amb Pastor, Felipe eixia disparat escales amunt. I us assegure que arribava abans que l’ascensor, i això que vivia en un pis ben alt.

I va succeir que un dia la mamà de Felipe li va dir que a la vesprada ella havia d’anar a cuidar a la tia Inés, que estava una mica malalta. Va deixar ben explicat tot el que Felipe havia de fer en la seua absència. Primer, és clar, arribar a casa del col·le i berenar. Després, fer els deures i, finalment, posar-se a jugar fins que ella arribara. No era la primera vegada que s’havia quedat només una estona, per això Felipe li va dir a la seua mamà que no es preocupara i se n’anara tranquil·la, que ell anava a portar-se molt bé i a fer tot el que ella havia dit.

Quan va acabar el col·legi Felipe se’n va anar a casa. Alguns amics li van demanar que es quedara una mica al parc, però ell els va dir que no podia, que tenia pressa. Sabia que havia de portar-se especialment bé quan la seua mamà no estava a casa. El camí a casa va ser estupend perquè Felipe no es va creuar amb cap gos, i quan va obrir la porta del portal i va cridar a l’ascensor tampoc va aparèixer el gos Pastor del veí. En arribar a casa va fer exactament el que la seua mamà li havia indicat: es va posar a berenar. Després, es va asseure a fer els deures quan va sentir el primer dels trons. “Sembla que hi haurà tempesta” es va dir Felipe, i va seguir amb la tasca. Però poc després del primer tro es va escoltar un altre molt més fort, just al costat de la seua finestra. Van arribar dotzenes de raigs, alguns eren molt gruixuts i duradors. Allò s’estava posant lleig i molt fosc. Els núvols grisos ho cobrien tot i ja quasi no es veia. Va començar a ploure; primer només unes gotetes contra el cristall, de sobte ja no es veia a través de la finestra. A més el vent llançava la pluja contra el cristall amb una força increïble. Felipe va començar a sentir por. Felipe va pensar que mai havia vist una tempesta com aquella. En la penombra del saló va observar que hi havia una lluentor en el portàtil de la seua mamà: s’havia encés només, per l’electricitat de la tempesta. Es va espantar bastant, però va decidir ser valent i no plorar. Després de l’encesa màgica del portàtil de la seua mamà va vindre l’encesa de l’ordinador gran i de la televisió, a més amb el volum al màxim. Els canals canviaven cada dos segons, com si un fantasma invisible controlara el comandament. L’equip de música també es va encendre. Va començar a emetre música i a canviar d’emissora contínuament. Tots els aparells electrònics estaven dominats pels llamps de la tempesta. Hi havia un soroll fort i descontrolat. Felipe intentava apagar-los, però res més pitjar els botons es tornaven a encendre. Era inútil.

La casa s’havia tornat boja i Felipe va sentir més por que mai. Els calaixos dels armaris s’obrien i tancaven sols, el microones es posava a calfar de sobte, les aixetes tiraven aigua. Felipe estava ja davall de la taula del saló, plorant com un bebé i mort de por. A més, les finestres començaven a moure’s com volent obrir-se perquè la pluja, el vent, el fred, els trons i els llamps entraren per a destrossar la casa. Felipe va començar a cridar: “Socors, mamà, socors! Malgrat els trons i del soroll eixordador de la ràdio i la televisió, malgrat el baluern de portes i calaixos obrint-se i tancant-se sense control, malgrat tant de soroll va haver-hi algú que va aconseguir sentir les crides de socors de Felipe. A la casa del veí només estava el gos Pastor, que s’havia despertat de la migdiada i sentia una cosa inusual a casa de Felipe. Pastor es va quedar quiet escoltant, amb les orelles tibants. Entre els colps secs i forts dels mobles i la música va distingir els crits d’auxili de Felipe. I com a bon gos intel·ligent va entendre al moment que una cosa horrible li estava passant al xiquet que vivia a l’altre costat de la paret. Va entendre, entre la confusa mar de sons, que el xiquet estava aterrit i que anomenava a la seua mamà, perquè les paraules més repetides eren “Mamà, vine, per favor!” Pastor va entendre que havia de fer alguna cosa immediatament o una cosa horrible podia passar-li al xicotet veí que tanta por li tenia. Era una gran oportunitat per a demostrar-li que no havia de sentir por per ell ni per cap altre gos.

Al moment va decidir eixir a buscar a la mamà de Felipe. No sabia exactament com trobar-la. Es deixaria portar pel seu instint, sobretot es guiaria pel seu olfacte privilegiat. Amb el seu nas podia olorar-ho tot i ell coneixia bé el perfum que es posava Mimí, la mamà de Felipe. Ell li seguiria el rastre i la portaria de tornada si tot anava bé. Va eixir de l’edifici i ara havia d’actuar amb calma per a trobar el rastre que havia deixat Mimí. No li va resultar gens fàcil perquè feia ja una bona estona que havia eixit i a més la vesprada estava realment humida. Per fi, va aconseguir trobar el seu rastre. El portal, les escales, l’ascensor i fins a la seua casa contenien restes de l’aroma de Mimí. Havia sigut només qüestió de temps. Ara corria per la ciutat. Si en algun encreuament de camins Pastor dubtava sobre quina direcció prendre, es parava un instant i ensumava amb més concentració. Després de pocs minuts va arribar a un edifici. “Guau, guau” es va dir. En el llenguatge dels humans, el que s’ha dit per Pastor significava: “Ací està la mamà de Felipe.” El rastre arribava fins a unes portes de ferro grises i s’endinsava en el portal de l’edifici. De sobte es va adonar que no tenia per què obrir-la. Bastava amb cridar els timbres a veure si hi havia sort. Va començar a cridar-los amb les potes. No van tardar a respondre les primeres veus: “Qui és? Però, què passa? Deixeu ja de cridar!” I mentrestant Pastor vinga “Guau, guau, guau… guau, guau, guau.” Una de les persones que primer va respondre al timbre va ser Mimí. Al principi es va estranyar molt del soroll que sentia. Eren veus de veïns, sorolls de cotxes i lladrucs. Va pensar que s’havien confós o que algun xiquet havia gastat una broma. Estava a punt de penjar quan es va adonar que aquells lladrucs li resultaven familiars. “*Guau, *guau” se sentia. La tia Inés havia preguntat “qui és?” des de l’habitació. “Ningú, només un gos” va respondre Mimí… Us imagineu la sorpresa de la tia Inés. “Però com serà un gos?” va tornar a preguntar. La seua germana Mimí havia eixit disparada escales avall, cridant dins seu. Mimí va captar el missatge del gos i sabia que Felipe estava en perill. Va baixar fins al carrer i Pastor es va abalançar cap a ella. Mimí seguia a Pastor corrent. Van arribar a l’apartament. Mimí va traure la clau d’una butxaca de la jaqueta i va obrir la porta. Felipe seguia on l’havíem deixat, plorant sota la taula del saló. Al seu voltant tot era un desastre de mobles i aparells elèctrics amb vida pròpia. La seua mamà va córrer cap a ell i el va abraçar amb tota la força del món. A poc a poc Felipe es va anar calmant fins a recuperar la parla. Les seues primeres paraules van ser: “Mamà, però què fa el gos del veí a la nostra casa?” La seua mamà li va anar contant tota la història mentre el xiquet s’anava calmant. Pastor continuava allí, mirant-ho tot i molt content d’haver ajudat. Poc després va arribar el veí i se’l va emportar a casa. Abans que se n’anara Felipe es va alçar corrent i li va dir: “Gràcies, Pastor.” Aquesta era la primera vegada que els dos veins s’havien parlat.

A partir d’aquest dia alguna cosa va canviar en el cor de Felipe. Va començar a pensar que potser Pastor no era tan dolent. No deixava de donar-li voltes a la nova idea; probablement Pastor li havia salvat la vida i havia fet coses increïbles per ell. Sens dubte Pastor era un gos amb un cor enorme, a més de molt llest. Ell havia de demostrar-li que ja no li tenia tanta por. Va començar per no eixir corrent escales amunt quan es trobaven en el portal; un altre dia li va acariciar el cap. Aqueix va ser un gran moment perquè va descobrir que era suau. Dies més tard ell i la seua mamà van trobar en una botiga un simpàtic joguet per a gossos. Felipe el va pagar amb els seus propis diners. A la nit va trucar a la porta del veí per a entregar-li el regal a Pastor.

Felipe i Pastor es van adonar que ja eren amics, ara només havien de fer el que fan els vertaders amics, és a dir, compartir el seu temps, estar junts, jugar, parlar i riure. L’amo de Pastor havia posat un anunci en Internet per a trobar a algú que passejara a Pastor al matí i a l’hora del berenar, perquè ell treballava quasi tot el dia. Res més assabentar-se, Felipe es va oferir voluntari i des d’aquell mateix dia el xiquet i el gos comparteixen els millors moments del dia en un parc pròxim. Allí són molt feliços corrent i saltant entre gronxadors, tobogans i palmeres.

UN CONTE MEDIEVAL CONTEMPORANI
MARIO MUÑOZ

Era un bon matí d’estiu de 1420. A una petita aldea de la Manxa, en un lloc del què no vull recordar-me, Carlos es trobava fent això que la falta d’escola a aquella època li permetia: dormir. El jove de catorze anys tenia un son impertorbable, que sols es va trencar per el bram de la seua mare.
-CAAAAAARLOOOOOOS!!
-Què vols, mare?
-Ajudeu-me amb les meues activitats de baixa classe social.
Carlos sabia que no podia desobeir a la seua mare perquè es menjaria la xancleta, així que va fer el que la seua mare volia i la va ajudar en diferents activitats com munyir les vaques o plantar cereals.
Carlos es trobava en mig de la labor quan va veure un estrany cartell a la paret d’una casa. Aleshores es va acostar per inspeccionar-lo amb més deteniment per a vore el que posava escrit.
‘’Atenció, es busquen guerrers entrenats en les armes per a rescatar a la filla del rei, que ha sigut segrestada per un antagonista clònic. Tots els voluntaris hauran d’anar al castell del rei Felip –V per a demanar la seua aprovació, es donarà una generosa recompensa i la mà de la princesa a qui la rescate.
Signat: el Rei’’
En llegir això Carlos es va emocionar. Encara que no tenia experiència alguna en combat, les seues hormones li farien fer tot allò necessari per simplement veure una xica. Així que, sense que la seua mare ho veiera, es va dirigir al castell del rei, a uns 5 quilòmetres de la seua aldea. Perquè ningú el reconeguera, es va posar una túnica que li tapava tot el cos, es va prepara un entrepà de salsitxó, va agafar ‘’prestat’’ un dels cavalls de la seua mare i se’n va anar a l’aventura.
Després de recórrer el camí evitant el major enemic d’un aventurer (la disenteria) Carlos va arribar al castell del rei, Felip –V.
El castell de Felip –V estava ple de tot tipus de luxes i riqueses, obtingudes per mètodes d’explotació molt qüestionables. Carlos no es va quedar observant aquest culte a la cobdícia i va anar directament a la sala del tron.
En entrar, a Carlos li va impressionar la falta de personal que hi havia, doncs sols quedaven el rei i el seu conseller Patroni..
-Què us porta ací, jove?
-He vingut perquè vull rescatar a la seua filla i necessite la seua aprovació.
-Oh, saps una cosa? ets el primer que ha vingut per a rescatar a la meua filla, tota la resta se’n va perquè açò no és un conte de fades i ací la gent té la cordura necessària per adonar-se que açò és un complet suïcidi.
Però Carlos era distint, ell tenia una mentalitat milenial i no l’importava morir.
-Per què hi ha tan poca gent al seu castell?
-Tots els meus soldats estan fora, lluitant amb els musulmans per motius racistes.
-Aleshores, què he de fer per que em trieu per a salvar a la seua filla?
-Oh, no ho havia pensat , estic tan desesperat que m’és igual, però supose que estaria bé si aconseguires la llegendària espasa que es troba dormisquejant en el bosc. Però, ves amb compte, perquè les llegendes diuen que l’espasa està protegida per una sèrie d’endevinalles. Quan l’aconseguisques, podràs anar al castell del segrestador de la meua filla, està als monts de Toledo, no té pèrdua.
-OK, veuré que puc fer, adéu.
-Que la força t’acompanye.
I dit aixó, Carlos es va dirigir a aquell bosc misteriós per aconseguir l’espasa llegendària. Li hauria agradat queixar-se de les dolentes condicions en les quals vivia la classe baixa per culpa dels seus capritxos. Però no va dir res i sols se’n va anar, maldient entre dents el sistema d’organització estamental.
El camí al bosc no va ser molt complicat, doncs estava molt bé senyalitzat i no tenia pèrdua. Pel camí Carlos es va encontrar tot tipus de coses: des d’un hidalgo boig i el seu escuder grosset fins manifestacions feministes. Després d’unes quantes hores caminant, Carlos es va topar finalment amb el bosc misteriós del que li va parlar el rei. En entrar es va topar amb moltes endevinalles increïblement complicades, que va resoldre gràcies a l’ajuda del seu fidel company Google. En arribar al cor del bosc es va encontrar el lloc on es trobava l’espasa. Va anar a agafar-la però uns éssers misteriosos el van detindre.
-Nosaltres som els guardians de l’espasa, i solament nosaltres podrem decidir si ets digne de portar aquesta arma llegendària
-D’acord, què he de fer?
-Voreu, els nostres oracles han divisat que en el futur hi haurà una gran crisis econòmica sobre les terres espanyoles, així que estem prenent mesures per a poder previndre-la. Per això estem cobrant tarifes a tot aquell que vulga usar l’espasa. En resum, l’ espasa són 20 dobles
-20 DOBLES!! Jo no tinc tants diners!
-Sense diners no ni ha espasa.
Carlos va mirar pel sarró que havia portat per al viatge i, casualment i per conveniència del guió, va trobar unes 20 dobles que li havia agafat ‘’prestades’’ a la seua mare.
-Teniu, les 20 dobles.
-Oh, moltes gracies, ara podrem invertir en accions de Apple. Ací tens l’espasa llegendària, un plaer fer negocis amb tu.
Després d’aquella curiosa experiència Carlos, amb la seua flamant i nova espasa, es va dirigir cap als monts de Toledo per a rescatar a la princesa.
De camí va provar l’arma amb alguns arbres que hi havia per allí, causant una massiva desforestació que va deixar sense llar a moltes espècies d’animals, i deixant sense treball a moltes llenyaters. Els camins pels monts de Toledo eren molt tortuosos i difícils de recórrer, però desprès d’un gran esforç per part del cavall de Carlos van aconseguir arribar a la fortalesa del segrestador.
Carlos va trencar la porta d’entrada amb sense miraments amb un puntelló, i es va encarregar fàcilment dels lacais del malvat, a causa de la falta de personal qualificat a les files del vil segrestador. Carlos va pujar les escales fins al terrat. Allí va trobar a la filla del rei a una gàbia, lligada de mans i peus. Davant d’ella estava el segrestador, un ancià amb pell pàl·lida que vestia una túnica negra i tenia els ulls rojos sang. El roí ancià va donar un pas davant.
-Vaja, vaja, vaja com que ací estàs. Supose que has vingut per a rescatar a la princesa.
-No- va dir Carlos sobtadament.
Un silenci incòmode va omplir el terrat.
-Co-com que no? Va dir l’ancià.
-Això mateix, com que no? Va dir la princesa confusa.
-No, no vinc a salvar-te. Amb tots aquests viatges m’he adonat d’una cosa, i es que he pogut veure els efectes que ha tingut la monarquia i l’organització estamental en la població: la gent dels pobles es mor de fam mentres que altres es gasten els diners en joies i luxes. Estic cansat que hi haja classes més poderoses que les altres, i que no tots nasquem amb les mateixes possibilitats. Per això em propose crear un sistema socioeconòmic que ens farà a tots iguals i aconseguirà fer d’Espanya un lloc ideal.
I així és com es va inventar el comunisme.


LA TRIBU

PABLO BATALLER

La tribu dels Konpanos vivia al costat dolent de la Illa de les Dues Cares. Els dos costats, separats per un gran penya-segat, eren com la nit i el dia. El costat bo estava regat per rius i ple d’arbres, flors, ocells i menjar fàcil i abundant, mentre que en el costat dolent, gairebé sense aigua ni plantes, s’amuntegaven les bèsties ferotges. Els Konpanos tenien la desgràcia de viure allà des de sempre, sense que hi haguera forma de creuar. La seua vida era dura i difícil: tot just tenien menjar i beguda per a tots i vivien sempre aterrits per les feres, que periòdicament devoraven a algun dels membres de la tribu.
La llegenda contava que alguns dels seus avantpassats havien pogut creuar amb l’única ajuda d’una petita perxa, però feia tants anys que no creixia un arbre prou resistent com per fabricar una perxa, que pocs Konpanos creien que allò fos possible, i s’havien acostumat a la seua difícil i resignada vida, passant fam i somiant amb no acabar com sopar d’alguna bèstia famolenca.
Un dia, la capritxosa naturalesa va fer créixer a la vora del penya-segat que separava les dues cares de l’illa un arbre prim però fort amb el que van poder construir dues perxes. L’expectació va ser tan enorme que no hi va haver dubtes a l’elegir els afortunats que podrien utilitzar-les: el gran cap i el bruixot.
Quan aquests van tenir l’oportunitat de fer el salt, van sentir tanta por que no es van atrevir a fer-ho. Van pensar que la perxa podria trencar-se, o que no seria prou llarga, o que alguna cosa eixiria malament durant el salt … i van donar tanta vida a aquells pensaments que la seua por els va portar a rendir-se. I quan es van veure així, pensant que podrien ser objecte de burles i comentaris, van decidir inventar velles històries i llegendes de salts fallits i intents fracassats d’arribar a l’altre costat. I tant les van explicar i les van estendre, que no havia Konpano que no sabera de la imprudència i insensatesa que suposaria tan sols intentar el salt. I allà es van quedar les perxes, disponibles per a qui volguera utilitzar-les, però abandonades per tots, ja que prendre una d’aquelles perxes s’havia convertit, a força de repetir-ho, en el més impropi d’un Konpano. Era una traïció als valors de sofriment i resistència que tant els distingien.
Però en aquella tribu van sorgir Hubse i Enbia, un parell de cors joves que desitjaven al seu interior una vida diferent i, animats per la força del seu amor, van decidir un dia utilitzar les perxes. Ningú ho va impedir, però tots van tractar de desanimar-los, convencent-los amb mil explicacions dels perills del salt.
– I si fora cert el que diuen? – es preguntava el jove Hubse.
– No faces cas. Per què parlen tant d’un salt que mai han fet? Jo també tinc una mica de por, però no sembla tan difícil – responia Enbia, sempre decidida.
– Però, si ix malament, seria un final terrible – seguia Hubse, indecís.
– Pot ser que el salt ens isca malament, i potser no. Però quedar-nos per sempre en aquest costat de la illa ens eixirà malament segur. Coneixes a algú que no haja mort devorat per les feres o per la fam? Aquest també és un final terrible, encara que semble que encara ens quede lluny.
– Tens raó, Enbia. Si esperem molt, potser no tinguem les forces per donar aquest salt la pròxima vegada. Ho farem demà mateix.
A l’endemà, Hubse i Enbia van saltar a la cara bona de l’illa. Mentre recollien les perxes, mentre prenien impuls, mentre sentien l’impuls, la por a penes els deixava respirar. Quan volaven pels aires, indefensos i sense suports, sentien que alguna cosa havia eixit malament i els esperava una mort segura. Però quan van aterrar a l’altra banda de l’illa i es van abraçar feliços, van pensar que no havia estat per tant. Mentre corrien a descobrir la seva nova vida, van poder escoltar a l’esquena, com en un cor de veus apagades, les següents paraules:
– Han tingut sort.
– Jo pensava fer-ho demà.
– Quin salt tan dolent! Si no arriba a ser per la perxa…
Quan van sentir les declaracions dels Konpanos que van decidir sofrir en la cara dolenta, van comprendre per què tan pocs saltaven. Era perquè a aquella cara de l’illa, només es quedaven aquelles persones sense somnis, plenes de por i desesperança, que no saltarien mai per aquelles persones que amb fal·làcies havien omplit de por els seus somnis que, per arriscats que foren, eren seus.