RECORDATORI ISABEL ALDEANUEVA

isabelsola

RECORDATORI ISABEL ALDEANUEVA

Screenshot_20200304_100802

PARAULES DE RECONEIXEMENT I DOLOR PER LA MORT

 D´ISABEL ALDEANUEVA

( Claustre 12 / 12 / 2008 )

            “ Demanem un minut de silenci por la nostra companyera recientment desapareguda: Isabel Aldeanueva"........... 

Al llarg del temps que va estar ací entre nosaltres va ser un ejemple d´amabilitat, educació, professionalitat, saber estar i si s’ens permet diriem també que d´elegància. A més a més, el darrer any, al llarg del procés de la seua enfermetat, ens va donar una gran llicó, la seva darrera clase: una llicó d´enteresa, dignitat, força i ganes de viure. Personalment, aquest director mai olvidarà,quan parlava en ella per telèfon, la força que transmitia eixa veu vigorosa, clara, jovenil, vital i el que eixa veu deia: “ No sabes las ganas que tengo de enfilar la calle que lleva al Instituto i de dar clase al peor de los grupos i tener al más travieso de los alumnos, de volver a la querida cotidianidad”.

La seva memoria  sempre quedarà entre nosaltres”.

JoséP. Martí Garcia
Director IES “Penyagolosa”

BIOGRAFIA

Naix a  Castelló de  la  Plana  el  13  de  Gener  de  1955.

Cursa  estudis  en  el Col·legi  “Sagrat  Cor”  (Carmelites)  fins a 3r  de  Batxillerat  inclusivament.

Passa  a  l'Institut  Femení  (“Penyagolosa”)  on  continua  4t,  5t,  6t  i  Curs  d'Orientació   Universitària, fins al  curs  1972-73.

Comença  els seus  estudis  universitaris  de Filosofia  i  Lletres  en  el  Centre  Universitari  de  Castelló   (CUC).  Ací  curse  els  dos  anys  de  Comuns,  i  passa  a  fer  l'especialitat   d'Història  en  la  Universitat  de  València.

Aprovades  les  oposicions,  el seu  primer  destí  és  l'IES   “Costa de  Tarongina” (Escola  d'Hostaleria)  de  Grau  de Castelló,  on   roman  des del   curs  1979  -80  fins al   1992-93.

En  1993  s'incorpora   a  l'Institut  “Penyagolosa”,  “el seu”  Institut,  fins al   curs  2006-2007.

CARTES OBERTES

Querida  Isabel,

      Han pasado más de dos meses desde aquel jueves 15 de noviembre, en el que llegaba a nuestro instituto la triste noticia de que tu ausencia, de más de un año entre nosotros, iba a ser definitiva.  Como una inmensa nube negra, en una tierra tan soleada como esta, se fue extendiendo por pasillos, aulas, departamentos, sala de profesores, cantina… Y  sobre todo en ese rincón  junto a la ventana, en la sala de profesores, donde día tras día se escuchaba tu voz, cuando estabas entre nosotros; en aquellas inolvidables tertulias donde se hablaba de todo… de lo divino y de lo humano.

   Ha sido muy difícil empezar a escribirte estas palabras porque todavía estamos un poco noqueados, y el recordarte duele,  y  duele mucho.  Pero tampoco queríamos  “ ignorar” tu ausencia, para evitar el dolor.  Como tampoco podías marcharte sin recoger la cosecha de lo que has ido sembrando año tras año; hemos de aclararte que la cosecha ha sido muy abundante, y que aquí sólo podemos mostrarte algunos frutos, para que vayas degustando.

    Primer fruto,  los muchos amigos y amigas que has dejado y que te recuerdan cada día.

   Segundo fruto,  un  Departamento de geografía- historia, un poco huérfano, que ya no   podrá disfrutar de tus sabios consejos y de ese aire fresco que representabas entre tantas estanterías de libros un poco vetustos y polvorientos.

   Tercer fruto,  un instituto que disfrutaba de tu elegancia y saber estar.

   Cuarto fruto,  unos alumnos que te recuerdan con inmenso cariño y, algunos, incluso se declaran “isabelinos” (de Isabel Aldeanuela y no de Isabel II ).

  Quinto fruto,  esa entereza, esperanza e ilusión que nos transmitiste a lo largo de tu enfermedad, cuando te visitábamos o hablábamos contigo por teléfono.

   Sexto fruto,  ese mensaje que nos ha quedado, aunque sea difícil cumplirlo, de que hay que relativizar las preocupaciones, los conflictos, los problemas… y disfrutar el día a día; porque estamos vivos y  ¡eso es lo que verdaderamente importa!.

   Y  tantos…  y tantos frutos más…

    Gracias, Isabel, por haber sido tan buena compañera y amiga,  ¡ gracias por haber sido “tan buena gente” !.

   En esta despedida, queremos que sepas que se queda con nosotros tu imagen sonriente, elegante, afable…  de la comida de jubilación de nuestra querida Mª Luz; en la que con tu peinado a lo Jane Fonda, estuviste como siempre…  ¡ EXPLÉNDIDA !.

Querida  Isabel,
 ¡Cómo  nos  acordamos  de ti!  ¡Cuánta  falta  nos  hacen  tu  compañía,  tu  alegría,  tu  amistad…!

 Nos  haces  mucha  falta… ¡Te  echamos  tanto  de  menos…!  En  los  pasillos, en  la  Sala,  en  esa  media  hora  de  descanso,  donde  hablábamos,  reíamos… Contigo  era muy  fácil  la  relación:  siempre  tenías  algo  que  decir.. Pero,  sobre  todo,  tenías  esa  cualidad  tan  difícil  de  encontrar:  sabías  escuchar,  y  sabías  dar,  en  los  momentos  difíciles  esa palabra  de aliento  y  ayuda.

 Tú  ya  has  hecho  tu  camino,  que  ha  sido demasiado  breve.  Un camino que  has  sabido  llenar  de  amigos,  de  compañeros,  de  gente  que  te  quiere.

  Has  sido,  durante  la  enfermedad,  Isabel,  un  ejemplo  muy  difícil  de  emular:  paciente,  animosa,  llena  de  fe,   jamás  desesperanzada, siempre  agradecida  por  las  pequeñas  cosas  que  podíamos  hacer  por  ti.

 Nunca  olvidaremos  la  alegría  con  que  nos  recibías  en  tu  salita  de  estar, tan  acogedora, tan  tú  misma…. A  pesar  de  todo  lo que  estabas  pasando,  te  interesabas  por  el  trabajo,  por  los  compañeros…

  Isabel:  te  has  ido,  pero  siempre irás  con  nosotros,   nuestros  corazones  te  llevarán.

Estimada Isabel,

no sé si podrem expressar el que sentim ara que has emprés eixe viatge que tots nosaltres,inexorablement, hem de realitzar. A tots ens sembla que has partit massa aviat, però com diu el poeta, el que és important és la manera de fer eixe camí. I nosaltres, els teus companys i companyes, podem parlar ben bé de l’empremta que ens has deixat a tots i a totes nosaltres.

            Per on començar?  Sense dubte, pel teu càlid somriure. Com n’era d’acollidor i bell! Sempre que ens dirigíem a tu, trobàvem la teua atenta mirada acompanyada invariàblement, per un somriure. No importava què era el que et volíem dir. Tu sempre estaves receptiva. Mai una mala cara ni una mala paraula. Això no era esperable de tu. A més, era massa ordinari i tu tenies massa classe per a fer aquestes coses.

            Sempre estaves disposada a compartir els teus materials amb els altres companys, i sempre des de la humilitat, per a que el  nouvingut no es sentira inferior.

            Sabem perfectament que el tracte que dispensaves als teus alumnes era tan exquisit com el que tenies amb nosaltres. Ells també ho han sentit molt i t’enyoren, Isabel.

            Una de les qualitats més valorades en les persones és la d’estimar, la de tractar els altres sense tenir en compte la ideologia de cadascun d’ells. I sabem d’exemples molt concrets. Tu eres un d’ells, ja que et relacionaves amb nosaltres des del cor, i el cor només entén de raons, raons que moltes vegades nomes serveixen per a posar murs entre la gent. Tu vas saber traspassar eixos murs i mirar als ulls del qui tenies al davant. Sempre amb un somriure.

            Has estat molt valenta en la lluita que has hagut de dur a terme. Quina lliçò ens has donat! No t’has queixat, no has envejat la salut dels altres, has acceptat el que t’ha tocat viure, però sense rendir-te en cap moment. Sempre amb esperança, sempre amb un somriure. I sempre, sempre, agraïnt el que els altres fèiem per tu. Fins ahí ha arribat la teua generositat. Els nostres gestos d’estima cap a tu eren molt petits comparats amb allò que estaves vivint, però el teu agraïment era tan profund, tan sincer, que erem nosaltres els qui ens sentíem obsequiats per tu. I en tot moment, justificant les possibles absències, sense cap bri de rancor.

            Isabel, estimada amiga, vindran altres cursos, altres alumnes, altres companys i companyes. Algú ocuparà el teu lloc, però, i no ho oblides, mai ningú et podrà substituir. 

 A las aladas almas de las rosas...

de almendro de nata te requiero:

que tenemos que hablar de muchas cosas,

compañero del alma, compañero.

 

                                         Els teus companys i companyes.

 

Junto al Mar

Si muero, que me pongan desnudo,
desnudo junto al mar.
Serán las aguas grises mi escudo
y no habrá que luchar.

Si muero que me dejen a solas.
El mar es mi jardín.
No puede, quien amaba las olas,
desear otro fin.

Oiré la melodía del viento,
la misteriosa voz.
Será por fin vencido el momento
que siega como hoz.

Que siega pesadumbres. Y cuando
la noche empieza a arder,
soñando, sollozando, cantando,
yo volveré a nacer.

 

                                         José Hierro

Antología

 

EL VIAJE DEFINITIVO

...Y yo me iré.
...Y se quedarán los pájaros cantando;
y se quedará mi huerto, con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas las tardes, el cielo será azul y plácido,
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado
mi espíritu errará, nostálgico…

…Y yo me iré
y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
y sin cielo azul y plácido… 

...Y se quedarán los pájaros cantando.

J. Ramón Jiménez

 
poesia-Machado
isabelabans
foto6

Jubilació 2015

Jubilació 2015

Amb motiu de la jubilació dels nostres companys:

Purificación Escrig Gonzalez

Dolors Porcar Gómez

Mª del Rosario Diez Bajo
Dionis López Batalla

 

hem celebrat un dinar en homenatge seu, 24 de juny de 2015.

MANEL GARCÍA GRAU

MANEL GARCÍA GRAU

UN ÚLTIM ADÉU A UN LLUITADOR DEL CÀNCER I HEROI DE LA POESIA VALENCIANA

Doctor en Filologia i membre de la denominada Generació dels vuitanta va començar la seua trajectòria molt jove, als 14 anys escribint en castellà. El seu primer llibre va arribar en 1985 Anthropoemas, amb el que va guanyar el Premi Poesia Nova de l'Editorial Prometeu de Madrid, i també el Premi Pablo Neruda atorgat per l'Associació Iberoamericana d'Escriptors dels Estats Units.

La seua poesia té dos etapes: la primera va ser considerada per la crítica com una obra que unix l'existencialisme i el simbolisme, una obra culta i al mateix temps escèptica. La segona etapa de la seua trajectòria, la que arribaria fins a l'actualitat, estaria vinculada a un existencialisme d'arrels civils o compromís cívic en què l'escepticisme deixa pas a una clara intenció de compromís social. En ella denuncia les desigualtats socials i el conformisme de la societat actual. Es tracta d'una poesia més directa i combativa.

Altres premis en el seu poder són el Miguel Hernández d'Alacant; el Gabriel Ferrater de Reus; el Ciutat de Vila-real; el Premon d'assaig Àngel Sánchez Gozalbo, de l'Ajuntament de Castelló; l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona; el Ramon Comes de Tarragona o l'Agustí Bartra de Terrassa.

 

portic_g

Quadern d'estances, La veu assedegada, Escenalls dels miratges, Els noms insondables, Els signes immutables, Llibre de les figuracions, Mots sota sospita, La ciutat de la ira, Anatema , Al fons de vies desertes i La mordassa.

També va practicar l'assaig i la crítica literària en diversos mitjans, entre ells el suplement Postdata de Levante-EMV. És autor de les novel·les El papa maleït, inspirada en el Papa Luna i La vella profecia.

 

Biografia

Manel Garcia Grau va néixer a Benicarló el 1962. Era doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València i professor de català i Redacció i disseny de prensa a l'I.E.S. Penyagolosa i de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I de Castelló des de 1995. Va començar a escriure, en castellà, al voltant dels 14 anys. Fruit d’això és el seu primer llibre Anthropoemas (1985), Premio Poesía Nueva de l’editorial Prometeo de Madrid, i també el Premi Pablo Neruda atorgat per l’Asociación Iberoamericana de Escritores de los EE.UU (Méjico, 1983), pel poemari inèdit Oficio del hombre. Però va ser al Col·legi Universitari de Castelló i a la Universitat de València on va començar a escriure en català, on va publicar diversos poemes en publicacions universitàries i en antologies i on es va despertar la seva passió i estima pel país i la seva literatura, palesa després des del seu primer llibre Quadern d’estances fins a l’actualitat.

Era poeta, assagista, narrador, crític literari i estudiós de la literatura catalana contemporània. La seva poesia ha estat valorada en dues etapes: la primera, que abasta des del seu primer llibre, de 1987 fins el 1994, ha estat vista per la crítica sota la influència d’un existencialisme d’arrel simbolista, amb un to escèptic i culte; la segona, des de 1997 fins el 2003, una poesia vinculada a un existencialisme d'arrel civil o de compromís cívic, en què l’escepticisme deixa pas a una clara intenció de compromís social, a mena d’un cant contra les desigualtats i el conformisme de la societat actual i amb una poesia més directa, entenedora i combativa.

Ha estat guardonat amb premis com el Miguel Hernández d’Alacant (1986), el Gabriel Ferrater de Reus (1987), el Benvingut Oliver de Catarroja (1988), el Ciutat de Vila-real (1988), el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1990), el Premi Extraordinari de Doctorat (Universitat de Valencia, 1994), el Premi d’assaig “Àngel Sánchez Gozalbo”, Ajuntament de Castelló, 1995, L’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona (1997), el Ramon Comas de Tarragona (1997), l’Ausiàs March de Gandia (2000), el Recull-retrat literari de Blanes (2000) i l’Agustí Bartra de Terrassa (2001).

Ha publicat fins ara una quinzena de llibres, entre els quals destaquen, en poesia, Quadern d’estances (1987), La veu assedegada (1988), Escenalls dels miratges (1988), Els noms insondables (1990), Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1994), Mots sota sospita (1998), La ciutat de la ira (1998), Anatema (2001), Al fons de vies desertes (2002) i La mordassa (2003).

En assaig, Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992), amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon, (1992), Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica (1994), De Castelló a Ítaca (1997), Polítiques (i) lingüístiques (1997) o Les suspicàcies metòdiques (2002).

I en narrativa la novel·la El Papa maleït (2003) i La vella profecía (en premsa).

Com a crític literari col·labora habitualment al suplement “Cultura” de l’Avui i al “Cuadernos” del diari Mediterráneo i com a articulista periodístic amb una columna d’opinió als diumenges del diari Heraldo de Castelló.

Obres

Poesia

  • Quadern d'estances València, Ed. de la Guerra, 1988.
  • La veu assedegada Catarroja, Ajuntament, 1989.
  • Escenalls dels miratges Vila-real, Ajuntament, 1989.
  • Els noms insondables València, Eliseu Climent /3i4, 1990.
  • Els signes immutables Alzira, Bromera, 1991.
  • Llibre de les figuracions València, IVEI Alfons el Magnànim, 1993.
  • Mots sota sospita Valls, Cossetània, 1997.
  • La ciutat de la ira València, 7 i mig, 1998.
  • Anatema Alzira, Bromera, 2001.
  • Al fons de vies desertes Barcelona, Ed. 62, 2002.
  • La mordassa Catarroja, Perifèric Edicions, 2003.Novel·la
  • El Papa maleït: Una intriga novel·lística sobre el Papa Luna Barcelona, Planeta, 2003.

Crítica literària o assaig

  • Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992) (amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon) Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló-Agrupació Borrianenca de Cultura, 1992.
  • Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica Barcelona, Abadia de Montserrat, 1994.
  • De Castelló a Ítaca : l'univers literari de M. Peris i Segarra Castelló de la Plana, Ajuntament, 1997.
  • Polítiques (i) lingüístiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 1997.
  • Les suspicàcies metòdiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 2002.Discografia
  • Parla'm, Grup Illa ferrada Lemonsongs, Benicàssim, Castelló. D.L.–CS-87-2002. LS-025-CD. (registrats a l’SGAE)

Portades d'algunes obres

Premis

  • Premis Literaris Baix Camp - Gabriel Ferrater de poesia (1987): Sol de violoncel.
  • Premi Miguel Hernández de la Generalitat Valenciana (1987): Quadern d'estances.
  • Premi Benvingut Oliver de poesia (1988): La veu assedegada.
  • Premi Ciutat de Vila-real de poesia (1988): Escenalls dels miratges.
  • Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (Premis Octubre) (1990): Els noms insondables.
  • Premi Ciutat de Tarragona (1996): Mots sota sospita.
  • Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997): Causa oberta.
  • Premi Ausiàs March de poesia (2000): Anatema.
  • Premi Recull-Rafael Cornellà de retrat literari (2000): "Vicent Ventura (Castelló 1923-València 1998)".
  • Premi Agustí Bartra de poesia de Terrassa: Al fons de vies desertes.
Anatema

La_mordassa

llibre_de_les_figuracions

papa_maleit

untitled

obres.2

Jubilació 2016

Jubilació 2016

Amb motiu de la jubilació dels nostres companys:

Sra. Marga Suarez Gomez

Sr. Luis Huerta García

Sr. Manel Collado Vergara

 

hem celebrat un dinar en homenatge seu, 24 de juny de 2016.

Jubilació 2019

JUBILACIÓ 2019

Amb motiu de la jubilació dels nostres companys:

Sra. M Carmen Puig

Sra. Montserrat Arró

Sra. Manuela Segura

 

 

hem celebrat un dinar en homenatge seu, 21 de juny de 2019.

Fotos del dinar