Centenari de JOAN FUSTER (Sueca, 1922–1992)

Joan Fuster i Ortells es llicencià en dret el 1947, però quasi no exercí l’advocacia.

L’escriptor suecà començà publicant llibres de poesia (Sobre Narcís, 1948), però prompte s’adonà que l’assaig i les col·laboracions a la premsa li permetien difondre millor temes del seu interés. Amb la publicació de “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana” (1944) a l’almanac Las Provincias enceta els escrits en valencià i el camí com a crític i columnista que desenvoluparà també amb la fundació de la revista Verbo (1956), on donà a conéixer el surrealisme espanyol. Les seues columnes periodístiques i articles d’opinió han estat publicats per diferents mitjans de comunicació: Destino, Diario de Valencia, Levante, Jornada, Qué y donde, Saó, La Vanguardia o elMón. Algunes d’eixes columnes les podeu trobar incloses en llibres com Diccionari per a ociosos (1964) o Notes d’un desficiós (1980).

Amb La poesia catalana fins a la Renaixença (1954) o Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (1955) encetà un llarg camí centrat en la història de la literatura que conté títols com el manual Literatura catalana contemporània (1972) o Contra Unamuno y los demás (1975).

A més a més, la seua curiositat el portà a informar-se, reflexionar i escriure sobre temes com la societat, les humanitats, l’art, la ciència, la música o la terra i el paisatge… És el cas de la guia de viatges El País Valenciano (1962) on presenta una visió allunyada del “Levante feliz” del qual tantes vegades havia abusat la premsa de l’època. Crític amb la manca d’una historiografia valenciana feta des de les nostres terres, escriu Nosaltres, els valencians (1962) o Heretgies, revoltes i sermons: tres assaigs d’història cultural (1968).

Fuster va ser un homenot que rebé nombrosos reconeixements, entre d’altres, el  Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983) i, a títol pòstum, l’Alta Distinció al Mèrit Cultural del Consell de la Generalitat Valenciana (1992). També despertà molts tabús, alguns dels quals encara estan ben presents en la societat actual. Defensor de la cultura valenciana i difusor en general de la cultura que s’expressava en català, va tractar alguns aspectes controvertits sobre la llengua, la història i la societat valenciana en Qüestió de noms (1962), Combustible per a falles (1967), El blau en la senyera (1977), Destinat (sobretot) a valencians (1979) o Punts de meditació: dubtes de la “transición” (1985) que pretenien la modernització de la societat valenciana.

Gran dinamitzador de la vida cultural, sa casa ha estat oberta a la tertúlia literària i al bon consell d’un humanista que animà la creació d’editorials com Edicions 62, 3i4, Enciclopèdia Catalana o la “Gran Enciclopedia de la Región Valenciana”.

Part important del pensament fusterià s’expressa mitjançant aforismes, màximes enginyoses amb què enuncia un pensament o asserció moral, filosòfica o científica. L’obra de Fuster no s’entén sense el seu compromís cívic i social pel País Valencià. En canvi, ha estat un escriptor demonitzat. L’11 de setembre del 1981 va patir un atemptat amb bomba que destrossà part de la seua biblioteca. 3.500 articles en premsa, 70 llibres publicats, alguns traduïts a l’italià, francès, castellà o anglès avalaren la concessió de la càtedra a la Universitat de València que no va estar lliure de polèmica. Malgrat eixa extensa obra, consultada possiblement per les mateixes persones que l’havien de jutjar, se li demanà la presentació d’una tesi doctoral abans de donar-hi classes a la universitat.

Joan Francesc Mira assegura que Fuster passarà a la història dels valencians com l’impulsor i l’animador de projectes i personalitats decisives dins de l’àmbit literari, acadèmic i polític. És el cas, entre d’altres, de Manuel Sanchis Guarner (a qui rescatà de l’exili mallorquí), Mercè Rodoreda (La plaça del Diamant), Enric Valor(Rondalles valencianes), Raimon, Mari Carmen Girau, Ovidi Montllor, Lluís Llac, Santiago Bru i Vidal, Vicent Andrés Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas, Salvador Espriu, Lluís Alpera, Jose Vicente Mateo, Antoni Seva, Andreu Alfaro, Joan Pons, Antoni Miró, Antoni Tàpies, Isabel-Clara Simó o Fina Cardona.