Edusalut Mental

Amb l'abraçada i el contacte físic en general, els xiquets senten enfortits els seus vincles i es desenvolupa una inclinació segura, objectiu últim del seu pas per les aules, a part de l'acadèmic.

Sens dubte el sentiment de pèrdua i dol està present ja entre els mestres amb la pandèmia. Hi ha perplexitat i un sentiment incòmode respecte a la fredor i la distància, però es pot continuar sent càlid en les noves condicions.

Per a mantindre la connexió emocional sense aquests elements de contacte cal ser creatiu i secundar-se en mitjans nous. Els alumnes han d'entendre que ens es els ha retirat l'afecte ni l'atenció, sinó que els arriba per canals nous. Cal crear estratègies de comunicació i educació positiva bàsiques de nou encuny. És un “nou idioma” que tots hem de desenvolupar amb inventiva i paciència. La mirada és un element viu per a això i està preservat el seu ús. Així mateix, l'ús i adaptació de rituals grupals serà molt útil i no cal desestimar el sentiment de pertinença que creen (la tercera de les necessitats bàsiques humanes segons Maslow). Es pot acudir al cant en grup, al joc i al dibuix (poden dibuixar el virus i després ser sondejats amb preguntes obertes sobre la por que els dona, què saben sobre protecció, quines experiències familiars han viscut aquests mesos en relació a la pandèmia…). Han de percebre que la connexió emocional segueix ací amb la mateixa qualitat i se'ls ofereix en un moment delicat, perquè no es veja minvada la seua curiositat i coratge per a explorar i enfrontar-se al món. Tot mestre que aconseguisca suplir la pèrdua del contacte amb aquests mitjans veurà superat la seua por de ser ineficaç o semblar desafectat.

Sí, i la prova d'això és que abans de la pandèmia ja existia un alt nivell de desgast emocional en el col·lectiu docent.

Segons Xabi Corbellá i Martín Merlo, de l’Escola de Voluntariat i Formació a Mida de la Fundació Siurana (Catalunya), “aquests temes porten sent coneguts i treballats en l'àmbit de la medicina des dels anys 70 del segle passat. La Síndrome de Burn-out (SBO) va ser el primer a desenvolupar-se i actualment l’OMS el reconeix com a malaltia, després del llarg temps en què s'ha estudiat”.

Aquersts autors opten per “utilitzar a més el constructe Síndrome de desgast per empatia (SDPE, Figley, 2002), ja que és un terme més general per a descriure el conjunt de l'experiència d’esgotament emocional i físic que els professionals docents experimenten a causa de l'ús crònic de l'empatia, tractant amb persones que estan travessant dificultats i sofriment. Això, combinat amb els obstacles burocràtics que existeixen, l'estrés en l'organització, les dificultats pressupostàries, etc., genera una experiència de desgast que ocorre de manera acumulativa al llarg del temps. Implica, entre altres característiques, una sèrie d'emocions i sentiments negatius (la frustració, la ràbia i la depressió), esgotament físic i mental i pèrdua d'interés i motivació per a portar avant la seua tasca. Es dona en persones compromeses, empàtiques, implicades i amb sensibilitat, que tenen contacte amb realitats humanes molt difícils. Aquestes característiques les presenten els docents i conseqüentment, la propensió a patir de SDPE. Una vegada realitzat les proves els resultats van ser d'un alt nivell de risc de SDPE i un alt nivell de risc de SBO.

El 58% de la mostra es troba en els grups de risc alt i molt alt de SBO. En contrapartida només el 8,4% es troba en els grups de risc baix i molt baix de SBO”.

Font: https://www.educaweb.com/noticia/2020/05/27/salud-emocional-docente-clave-educacion-emocional-19198

L'alta prevalença de baixes laborals per estrés i la forta medicalització de la por. Els docents no són els únics treballadors que estan patint un augment en les taxes de consum d'ansiolítics i hipnòtics i  que es queden a casa per col·lapse emocional incapacitant.

https://www.elperiodico.com/es/economia/20200701/consumo-tranquilizantes-aumenta-durante-pandemia-entre-trabajadores-mas-precarios-8021774

https://www.eldiario.es/euskadi/euskadi/bajas-profesorado-contingencia-accidente-trabajo_1_2650408.html

Les pautes de gestió d'estrés que regeixen per al professorat són les mateixes que s'han desenvolupat per a altres treballs essencials.

En sanitat, els equips de salut mental de cada departament van elaborar vàlids documents de suport i xarxes d'atenció mútua que han tingut la seua utilitat. Molts d'ells incloïen tècniques d'atenció plena o Mindfulness, per a les quals és idoni un mínim entrenament previ. L'accent de totes elles estava posat en:

• normalitzar emocions negatives com la por, la incertesa, la ira, i no tractar de negar-les, minimitzar-les o jutjar-les negativament.
• fomentar la comunicació oberta i la solidaritat entre membres dels equips i la posada en comú d'idees per a facilitar solucions de consens.
• buscar espais de “ventilació emocional” que bé podien estructurar-se dins o fora de la jornada laboral, en solitari o al costat d'una figura de suport amb la qual identificar-se i ser escoltats sense rebre judici o censura.
• buscar, dins del respecte a les consignes d'actuació oficials, un cert marge d'actuació autònoma i personal no sotmesa a mandats aleatoris o canviants.
• permetre's la fallada i baixar el llindar d'autoexigència ordinaris sense perdre la concentració i l'adquisició de nous hàbits de treball segur.
• reforçar els assoliments i buscar-los activament. Identificar-los i verbalitzar-los ha de formar part de la rutina diària per a afavorir l'optimisme i el sentiment d'eficàcia personal i grupal.

Quan es produeix un bloqueig emocional clínicament significatiu, la qual cosa s'expressa amb la ruptura de les rutines diàries i el funcionalisme. No obstant això, una persona que s'anticipa i demana ajuda abans d'arribar a aquest nivell de col·lapse evitarà complicacions més doloroses i baixes laborals que impliquen major sentiment de culpa i inutilitat o perjudici per a l'equip.

Per aquest motiu és difícil establir un llindar infal·lible i és recomanable contrastar el criteri de la persona que pateix estrés amb el de familiars i companys que puguen facilitar una visió objectiva i una decisió correcta.

L'estrés no és necessari ni afavoreix l'educació d'individus forts o feliços, però és un mal d'aquest segle al qual hem d'acostumar-nos i ens repta a ser més resilients i adaptatius perquè no ens emmalaltisca. Ningú pot sostraure's al clima emocional del seu temps i el nostre temps és accelerat, dispers, multitasca, plusmarquista. El pensador que millor ha descrit l'arrel del nostre estrés és Byung Chul Han, que s'ha convertit en un best-seller de la filosofia. Analitza els subtils mecanismes d'opressió psicològica i tecnològica del capitalisme neoliberal, els quals regeixen en totes les institucions modernes, incloses les escoles. Aquest pensador assenyala que les malalties del segle XXI són el burnout o síndrome d'estrés, entre altres malalties mentals. Així “un s'explota a si mateix, fent possible l'explotació sense domini” 

Byung-chul Han. La societat del cansament. Herder 2012. https://www.herdereditorial.com/la-sociedad-del-cansancio_2

L'estrés sostingut és aquell que apareix quan una situació estressant/angoixant es manté en el temps. Les conseqüències varien, depenent de l'entorn del xiquet/adolescent, dels mecanismes d'adaptació de cada persona. Però en general solen ser l'ansietat, trastorns emocionals i conductuals.

Crec que seria més complicat del que va ser la primera vegada. De fet el propi procés de la pandèmia aquesta canviant els nostres costums i maneres de relacionar-nos, al mateix temps cal no oblidar els problemes econòmics que estan apareixent en un número important de les famílies i les conseqüències que això comporta. Estan apareixent nombrosos quadres d'ansietat i tristesa com a conseqüència de tot això. Una nova restricció seriosa més traumàtica.

Un dels moments de major interacció dels alumnes i potser el més important en determinades edats és l'esbarjo, l'hora d'educació física i també les hores que es comparteixen en el menjador escolar; amb la nova normalitat, si aquestes activitats es veuen limitades o afectades, afectarà la convivència de manera negativa o positiva?

Afectarà a totes les edats cadascuna al seu nivell i necessitats, tots tenim restringides la nostra convivència amb els nostres iguals, la nostra vida ha canviat i també la dels xiquets, han canviat els costums. En la consulta observem que molts xiquets durant el confinament han abusat de la tecnologia i els pares en aquests moments es declaren impotents per a instaurar de nou les regles. Jo tinc la sensació que és una impotència que se suma a les que tots els adults sentim davant aquesta nova situació. De moment caldrà esperar a veure com ens adaptem.

L'ajuda que precisa un malalt mental és complexa i no se cenyeix a una única figura especialitzada, sinó que és la suma de les relacions de suport que conflueixen en la seua vida. No es precisa una preparació específica però sí un perfil humà i una actitud d'empatia i escolta activa i oberta que el col·lectiu docent cultiva diàriament.

Un altre tema és la capacitat de resposta en una situació crítica concreta: com desescalar un episodi de violència, com accedir a l'hermetisme d'un alumne que s'aïlla i corre risc d'autolesionar-se, etc… En aqueixa mena d'actuacions que requereixen major especificitat el professorat hauria de rebre formació per a optimitzar la seua resposta. Així s'evitaria també el desgast per inseguretat del docent.

El suïcidi és la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys, la següent Guia de Prevenció del Suïcidi per a l´àmbit escolar elaborada en 2016 hauria de divulgar-se activament en els centres docents.

http://www.prevenciodelsuicidi.san.gva.es/documents/7217942/7267322/gu%C3%8DA+SUÏCIDI+%C3%81MBITO+ESCOLAR.pdf

La salut emocional dels docents és el punt de partida d'una bona educació emocional dels seus alumnes. Per això, el professorat es beneficiaria d'una formació específica o, en defecte d'això, d'una xarxa estructurada de suport mutu.

La cerca de ser un bon professional (metge o docent) és un ideal que perseguim conscientment però sovint s'oposen a això factors fora del nostre control. Qualsevol ésser humà és menys coherent del que li agradaria pensar que és i hi ha tot un món condicionants inconscients implicats en això.

Fer conscients els nostres límits és el primer pas per a acostar-se més i millor a aqueix ideal. Segons assenyalava el psicoanalista Donald Winnicott en relació a la criança i a les mares, és preferible la mare “prou bona” que la que tracta desesperadament de ser perfecta. Les mares que són “prou bones” proporcionen als seus fills l'oportunitat d'afrontar de manera efectiva les desil·lusions i els fracassos en el context proporcionat per l'amor.

De manera similar succeeix en la relació professor alumne. Si aconseguim integrar les nostres parts bones i dolentes amb modèstia i ésser un professor o mestre “prou bo”, l'objectiu estarà cobert. Així mateix, es podran sentir satisfets els nostres alumnes encara que alguna vegada senten o comproven que els deixem en segon lloc.

Aquest és el paradigma que regeix el treball en els anomenats grups “Balint”, que haurien d'adaptar-se i implantar-se en contextos educatius.

Els grups Balint, difosos en medicina de família en els anys 80 (i últimament abandonats per la deshumanització i tecnificació de l'assistència), intenten explorar els sentiments del metge sobre el pacient per mitjà de la una discussió facilitada de casos. Aquest format suport mutu originat en entorns sanitaris ja disposa de la seua adaptació al col·lectiu docent i s'està valorant la seua implantació en alguns fòrums. Es tracta de crear grups de gestió d'estrés inspirats en el model Balint.

A Espanya comptem amb la proposta Xavi Corbellá i Martín Merlo, docents del projecte Escola de Voluntariat i Formació a Mida de la Fundació Siurana (Catalunya).

En punts de Llatinoamèrica com Mèxic també s'introdueixen tècniques de resignificació i contenció docent amb aquesta mateixa inspiració. La seua proposta inclou reunions de treball de casos d'una o dues hores duració i de freqüència setmanal o quinzenal. No és un grup de “teràpia”, encara que la informació del cas brinde contenció emocional.

Webinar en:

https://www.youtube.com/watch?v=k_-zfpajwmu

Recursos:

https://www.educaweb.com/noticia/2020/05/27/salud-emocional-docente-clave-educacion-emocional-19198/

http://www.doctutor.es/wp-content/uploads/2010/12/buenos-y-malos-m%C3%A9*dicos.pdf

Crec que aquesta pregunta està estupendament contestada en la pregunta 1

El temps i l'espai es fa més rígid, per tant el docent hauria de compensar aqueixa rigidesa sent més flexible que mai. Es tracta de fugir de les postures autoritàries, del “perquè sí”, i invertir en major comunicació verbal i no verbal (modelatge, és a dir: ensenyar amb l'exemple). Es requereix ser més assertiu, destresa que es pot cultivar o reentrenar. Tot això exigeix un temps que caldria redistribuir i prioritzar sobre altres necessitats acadèmiques que també consumeixen temps.

El motiu és que les seqüeles de la criança autoritària en els xiquets poden condicionar la seua vida emocional i personalitat de manera irreversible.

Els efectes d'una dinàmica autoritària o abusiva en els alumnes són:

• Baixa autoestima
• Sensació que no tenim control sobre nosaltres mateixos
• Inseguretat
• Ansietat
• Sensació d'ineficàcia personal
• Frustració i ira acumulada que no se sap canalitzar

Exemples clars del que cal evitar serien:

• amenaces i ús de la tàctica de la por o xantatge
• infravalorar les capacitats de comprensió o maduresa de l'alumne
• regles poc clares o canviants
• doblegues missatges
• intrusividad
• desconfiança
• mancada d'empatia
• Per a conéixer més sobre els riscos de l'autoritarisme:

https://lamenteesmaravillosa.com/caracteristicas-de-personas-autoritarias/

https://lamenteesmaravillosa.com/las-heridas-del-autoritarismo-son-las-que-mas-tardan-en-sanar/

Per a conéixer tècniques d'assertivitat:

https://psicopedia.org/1990/10-tips-para-ser-asertivo-sin-dejar-de-ser-uno-mismo/

És una pregunta molt complexa, ja que caldria saber quin tipus d'ansietat i perquè s'ha produït. La primera regla sens dubte i que no falla és escoltar atentament el que ens ha de comptar, mostrar interés en el que els preocupa, no necessàriament li hem de donar una solució.

En bastants ocasions els xiquets o adolescents viuen un món de silenci on el seu sofriment es queda tancat, no tenen interlocutor, estan espantats i no saben amb qui poden comptar i els inunda la tristesa.

Trobar un interlocutor que escolte atentament i que puga recollir i acompanyar i empatitzar amb el que li passa en moltes ocasions serveix per a alleujar. Està clar que, en una altra mena d'ansietats ,caldrà acudir a un professional.

Sens dubte, veure tot el rostre, el somriure és un gest d'acceptació i tot l'explicat prèviament.

L'ésser humà s'adapta, és una mica el mateix, caldrà buscar altres formes de comunicació. Els cecs no veuen els rostres?

Indubtablement hi ha menys espontaneïtat, es pot tendir a l'apatia, per als tímids jo crec que per a alguns està sent més fàcil, però insistisc és difícil de predir, haurem d'estar atents i suplir les deficiències amb altres recursos perquè això no ocórrega. La comunicació està plena de matisos i haurem de buscar nous camins.

Jo crec que en quasi tots els espais socials s'estan canviant les normes, els xiquets pregunten i se'ls explica això del virus, caldria preguntar-se com s'imaginen tot això al seu cap, alguns adolescents es revelen… Jo crec que açò ens està afectant a tots i haurem de pensar de quina manera podem resoldre aquesta cruïlla pel bé dels alumnes, dels fills i dels xiquets.

S'hauria de tindre en compte el dret a la intimitat i a la confidencialitat.

El passat 9 juny 2020, el Govern va aprovar el Decret que fixava la Covid-19 com a malaltia de declaració obligatòria urgent.

En la Guia de Confidencialitat, intimitat i secret (inclosa en la col·lecció de Guies d'Ètica en la Pràctica mèdica de l'OMC i Fundació Ciències de la Salut de 2005), els experts assenyalen sobre aquest tema que:

“La intimitat com a dret humà és recent i no apareix en la legislació espanyola més que a partir de la Constitució de l'any 1978. Amb ell intenta protegir-se tot allò que forma part del domini privat i íntim de les persones, com la vida privada, el domicili, la correspondència, l'honor, la reputació, etc. En aqueix àmbit entren totes les dades referents al cos, a la sexualitat, a la salut i la malaltia, a la vida i a la mort de les persones.

Tot allò que pertany a l'àmbit de la intimitat té caràcter confidencial. La confidencialitat té sempre relació amb la informació, de qualsevol tipus que siga. I el que el dret a la confidencialitat protegeix és l'ús d'aqueixa informació íntima per qualsevol diferent de la pròpia persona a la qual pertany aqueixa informació o no autoritzat per ella.

Naturalment, dret i deure, confidencialitat i secret són correlatius. Això significa que el deure de secret és correlatiu al dret que els éssers humans tenen a la confidencialitat de les seues dades. I significa també que, excepte excepcions, aqueixes dades només podran revelar-se quan el subjecte a qui pertanyen l'autoritze.

Les dades relatives al cos, a la salut i a la malaltia i a la sexualitat, són considerats com a dades “sensibles”, que necessiten una “especial protecció”. Amb aquesta mena de dades, doncs, cal extremar les precaucions, ja que afecten pel cap alt íntim i propi dels éssers humans. És evident que mai pot haver-hi una protecció absoluta, però a les dades sanitàries cal aplicar-los tota la protecció que la societat i els individus siguen capaços.

En el cas de determinades malalties infeccioses existeixen previsions legals en virtut de les quals cal declarar de manera obligatòria la seua existència”. En el cas del coronavirus: “no n'hi ha prou amb una comunicació purament estadística, sinó que s'ha d'identificar al pacient; aquests casos, en transmetre la informació a altres institucions, també estan obligades a mantindre la confidencialitat, per la qual cosa es considera un tipus de secret compartit, obviant-se d'aquesta forma el conflicte”.

Aquesta consideració i aquest esforç han d'anar encaminats a evitar sentiments d'estigmatització en l'alumne i els judicis negatius que es puguen derivar d'això. S'hauria d'encoratjar l'alumne al fet que compartisca la informació amb els seus contactes estrets per a protegir-los però és preferible que no ho faça per escrit ni per xarxes socials.

Recursos:

https://www.cgcom.es/sites/default/files/guia_confidencialidad.pdf

El secret del professional sanitari: Limitacions i Singularitats. Ana Santiago González de la Penya, llicenciada en dret i Màster en Dret Sanitari

https://www.aeds.org/xxiiicongreso/ponencias/ana-santiago-gonzalez.pdf

Amb naturalitat

S'incorpora amb un fort component d'ansietat i amb molts interrogants oberts, però cal apel·lar a la capacitat d'adaptació al desconegut i a la contenció que aporta la pertinença al grup i la identificació amb els iguals. Així mateix, cal donar-li un temps de rodatge a les noves mesures del pla de resposta desenvolupat perquè revelen si són aplicables i/o efectives. Aquest pla ha generat gran polèmica i està pendent la valoració de la seua idoneïtat. El professional s'incorpora aclaparat per un cúmul de neologismes (“grups bambolla”, “semipresencialitat”, “docència en espill” etc…) i per la incertesa de complir amb tasques per a les quals no ha sigut adequadament entrenat, però no hi ha hagut un precedent al qual poder apel·lar en aquesta situació de pandèmia i en tots els col·lectius ha sigut necessari actuar sense demora i aprendre amb l'experiència directa.

Durant les primeres setmanes de curs s'han sentit testimoniatges entre els docents de desemparament, indignació i dol. No obstant això, l'experiència ha sigut gratificant respecte a la responsabilitat adquirida ràpidament pels alumnes, sobretot els més xicotets. La contractació de docents de suport (4374 docents en la C. Valenciana), la reducció de les hores lectives i la seua conversió per a una altra mena de tasques organitzatives pot ser el pont cap a la creació de noves estratègies. No obstant això, encara es reclama una millora més ambiciosa en les ràtios, les plantilles i la inversió.

El fet que també la vida personal i social porte ja mesos transformada al nou paradigma serveix de facilitador per a aquest canvi abrupte que el docent ha d'enfrontar.

Font: https://www.eldiario.es/sociedad/pasara-si-profesor-da-positivo-covid-preguntas-respuestas-vuelta-cole_1_6208349.html

Perquè jo crec que fins que s'adapten clar que sí, els xinesos ho han fet, no serem menys.

No ho crec, es buscaran altres alternatives. No obstant això, el que crec és que el gran perill és l'addicció a la tecnologia que si va afectar la integració i relació. La societat és molt tolerant davant el seu abús i com he dit abans, els pares es declaren impotents i això si és un gran problema.

Des de l'escola s'hauria de fomentar un altre tipus de formes de “diversió” que fomente la creativitat i la relació entre ells, a través dels jocs de taula, els interactius que molts d'ells desconeixen.

Això sí em sembla un greu problema. Hi ha estudis en què la intel·ligència disminueix en aquestes generacions. En la meua consulta veig xiquets molt xicotets totalment desconnectats, que durant el confinament i abans també han abusat de tauleta, , TV, mòbil…

En la resposta núm. 13, on parlem dels protocols escolars, es troben les claus i recursos principals.